NOS ESSE QUASI NANOS, GIGANTIUM HUMERIS INCIDENTES.
I am just going outside and may be sometime.
Que la prudència no ens faci traïdors.
There's biology in everything, even when you're feeling spiritual.
Tornem a l'habitud, a la rutina diària desitjant trobar els moments de fugir de la monotonia i fruir dels gaudis.
En la senda de deixar-nos seduir pels plaers, us faig a mans unes paraules que volen transmetre la sublimitat que pot arribar a construir la nostra existència.
Desitjo que us agradin.
M'AGRADEN ELS TEUS PITS ASIMÈTRICS
M'agraden els teus pits asimètrics.
M'agraden els teus pits asimètrics,
muntanyejant perfecció
de mareal dansa.
M'agraden els teus pits asimètrics
de formatge amb cireres
on viure viatges de gaudi sens fi.
Atalaies de móra
on puc contemplar els boscos
descendents a la platja
de la mar del teu ventre.
M'agraden els teus asimètrics pits
que em narren contes
del teu cul de pa de lluna.
M'agraden els teus pits asimètrics,
massís màgic
en la diferència de la seva perfecció.
M'agraden els teus pits asimètrics.
Paradís fet llar
on els somnis esdevenen raó.
M'agraden els teus pits asimètrics
on fer àgapes
dels estels mentre la respiració de la vida
balla amarada de la teva pell.
M'agraden els teus pits asimètrics.
Natxo Barrau i Salguero
X/ 2011
imatge: Reclining nude with loose hair, Amedeo Modigliani
Un dels poemes més bells de León Felipe podria ésser aquest Como tú on compara la seva vida i l'interlocutora amb una pedra, però amb una pedra petita que tot i sembla no ésser res en ella rau l'esperança per poder canviar-ho tot. Un cant al significat i valor de la humilitat, una mica un resum vital de l'experiència del propi autor.
Aquest poema es troba al seu llibre Versos y oraciones del caminante
Así es mi vida, piedra, como tú. Como tú, piedra pequeña; como tú, piedra ligera; como tú, canto que ruedas por las calzadas y por las veredas; como tú, guijarro humilde de las carreteras; como tú, que en días de tormenta te hundes en el cieno de la tierra y luego centelleas bajo los cascos y bajo las ruedas; como tú, que no has servido para ser ni piedra de una lonja, ni piedra de una audiencia, ni piedra de un palacio, ni piedra de una iglesia; como tú, piedra aventurera; como tú, que tal vez estás hecha sólo para una honda, piedra pequeña y ligera...
Us deixo la famosa i meravellosa versió de Paco Ibáñez:
Acabo de leer la dedicatoria que en esta libreta ha escrito Ismael Serrano, y más allá de la ternura del admirador hacia el ídolo, me quedo con la verdad absoluta que transmite: la primera vez que nos atrevimos a soñar.
Porqué sí, hay que atreverse a soñar, hay que ser consciente que es una aventura, que quien decide soñar decide asumir un riesgo, porque quien se atreve a adentrarse en los sueños puede acabar convírtiéndose en un guerrillero por un mundo mejor.
Podemos imaginar que la luna brillará con tal fulgor que las noches, además de acoger los paraísos para bebedores y amantes, mentirosos compulsivos en aras de la libertad de la vida, podría albergar el amanecer de todas las playas de la felicidad.
Si nos atrevemos a soñar podemos convertir el amor en la realidad del instante eterno, hacer infinita la ínfima parte del universo que somos. Si nos atrevemos a soñar podemos convertir las estrellas fugaces en nuestras cabalgaduras y llevarnos más allá de lontananza del horizonte. Si nos atrevemos a soñar podremos conseguir despertarnos en un mundo nuevo donde los sueños nos sonrían a cada paso.
Atreverse a soñar no es dejarse mecer por las olas en los brazos de Morfeo, no, no sólo es eso. Atreverse a soñar es una caricia a un corazón falto de amor, es una sonrisa a un alma falta de esperanza, es una mirada cómplice a un héroe que todavía no sabe que lo es; atreverse a soñar es tender una mano cuando no existe puente para cruzar el río, es entregar las alas a quien no sabe que existe un mundo más allá de las arenas movedizas, es entregar la luz del sol e primavera a quien ha vivido recluído en la oscuridad del calabozo. Atreverse a soñar es creer que sólo nos pueden atenazar aquellas cadenas que nosotros mismos nos impongamos y que somos capaces de cortar cualquier atadura a toda prisión.
Gracias Ismael por aquella primera noche de sueños y por todas las veladas que la han seguido y por todas las que vendrán: la verdad está en los sueños y algún día conseguiremos abrirle las puertas a la realidad.
Gracias a todas las personas que me permiten seguir soñando...
imágenes: El sueño, Henri Matisse, colección particular
El sueño (también conocida como La hamaca), Gustave Courbet, Fundación oskar Reinhart, winterthur, Suiza
La passada diada de Sant Esteve, per obra i gràcia del Caga Tió, la Raquel i jo vàrem poder gaudir de l'espectacle NUBES d'Aracaladanza a la sala Ovidi Montllor del Mercat de les Flors.
És curiós que sigui la primera vegada que en dos anys i mig anéssim junts a veure dansa, en aquest cas contemporània. A tots dos ens agrada, a més ella havia fet gimnàstica rítmica, però per ets i uts mai havíem acabat, encara, per anar junts a veure un espectacle d'aquestes característiques. Afortunadament, sabem que no serà pas l'únic.
L'obra sens presenta per a públic familiar a partir de 4 anys. I el cert és que hi havia força públic infantil que cal deixar palès es comportà molt millor que públic adult en altres espectacles artístics. El lema de l'obra és tot l'univers màgic de Magritte dalt de l'escenari.
És Nubes la segona part d'una trilogia d'espectacles inspirats en els mons creatius de pintor rellevants. El primer fou Pequeños paraísos inspirat en El jardí de les delícies d'El Bosco, i el següent ho serà en les creacions de Joan Miró. Cal citar que l'obra i la companyia han rebut importants premis.
Nubes són cinquanta minuts sense pausa d'imaginació desbordant. És endinsar-se en els meravellosos i màgics terrenys del Parnàs on el magí de la pintura i la dansa s'han desfermats i abraçats somnien junts. La veritat és que alguns de les onze passes que presenta el programa de vol són pura màgia. Des del primer instant ets sents atrapat i ets transportat a un món on tot és possible, on el surrealisme ha esdevingut quotidianitat i veure els cossos desplaçar-se per la força del ball, com el vent impulsa els velers, és el més natural.
Un espectacle digne d'ésser vist i gaudit, perfecte per petites criatures despertes capaces de somniar i adults com Wendy Darling que no han perdut la capacitat de viure mons màgics.
Es podrà tornar a gaudir els dies vint-i-sis i vint-i-set de març, amb tres sessions prèvies per a escolars. Absolutament recomanable!
Hi ha imatges sublims que ens permeten (re)viure moments perfectes.
Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.
Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y nuestros ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mi como una luna en el agua.
Julio Cortázar
I per il·lustrar aquest text res millor que la seva pròpia veu i una de les més famoses pintures intitulades "petó", la de Gustav Klimt que pot observar-se a la Österreischische Gallerie a Wien.
Un altre gran poeta de la Generación del 27, potser un dels més desconeguts, és Emilio Prados.
La seva és un poesia on es troben des de referències als presocràtics fins a Freud passant per la passió per la natura, en especial per la mar, cursà estudis de Ciències Naturals, així com postulats en favor de la llibertat durant la República i la Guerra Civil amb posicions properes al comunisme.
Digué Juan Rejano:
Unió siempre el poeta Emilio Prados, en difícil maridaje la lucidez y la gracia, la sobriedad y la riqueza, el rayo de lo espontáneo y la virtud crítica de la laboriosidad. Fue sentenciosos y melancólico, como un campesino bético, y su verso, perfecto como un trébol, trémulo de interior musicalidad, aunque expresara ansias universales, escichó y recogió siempre el eco de la canción tradicional andaluza como un tributo a al tierra de origen, a la sanbgre y al misterio más recóndito que en ella se aposenta.
Cerré mi puerta al mundo; se me perdió la carne por el sueño... Me quedé, interno, mágico, invisible, desnudo como un ciego.
Lleno hasta el mismo borde de los ojos, me iluminé por dentro.
Trémulo, transparente, me quedé sobre el viento, igual que un vaso limpio de agua pura, como un ángel de vidrio en un espejo.
(de Cuerpo Perseguido)
imatges: Pati amb porta negra; Georgia O'keeffe; Museum of Fine Art. Gift of William H. Lane Foundation. Boston. Mujer asomada a la puerta del jardín; Julio Romero de Torres.
Un dels grans escriptors en llengua castellana és el poeta sevillà-malagueny-madrileny Vicente Aleixandre, premi Nobel de Literatura en 1977 por su gran obra creadora, enraizada en la tradición de la lírica española y en las modernas corrientes poéticas iluminadoras de la condición del hombre en el cosmos, y de las necesidades de la hora presente.
Vicente Aleixandre és un dels molts poetes l'obra dels quals encara és molt desconeguda per un servidor. En una vida, malauradament, no es té temps per poder llegir-ho tot; però la seva és una que m'atrau especialment. Recordo que sempre se'ns digué que la seva era una obra molt intensa però també molt difícil, ja que demana un gran esforç per submergir-se dins dels textos. Curiosament, aquesta setmana m'ho han dit també de Caterina Albert (Víctor Català), de qui ara estic llegint Un film (3000 metres).
Avui us vull deixar un text, Unidad en ella de La destrucción o el amor (1932-1933, publicat el 1935), que trobo d'una bellesa colpidora. És encara un text de la "primera època" on pot trobar-se un pan-erotisme de la unitat que tot forma en el cosmos. Uns texts on l'amor i la mort (allò que alguns hem anomenat AmorT) poden passejar agafats de la mà, ja que cal morir per entrar a formar part de l'altre.
UNIDAD EN ELLA
Cuerpo feliz que fluye entre mis manos, rostro amado donde contemplo el mundo, donde graciosos pájaros se copian fugitivos, volando a la región donde nada se olvida.
Tu forma externa, diamante o rubí duro, brillo de un sol que entre mis manos deslumbra, cráter que me convoca con su música íntima, con esa indescifrable llamada de tus dientes.
Muero porque me arrojo, porque quiero morir, porque quiero vivir en el fuego, porque este aire de fuera no es mío, sino el caliente aliento que si me acerco quema y dora mis labios desde un fondo.
Deja, deja que mire, teñido del amor, enrojecido el rostro por tu purpúrea vida, deja que mire el hondo clamor de tus entrañas donde muero y renuncio a vivir para siempre.
Quiero amor o la muerte, quiero morir del todo, quiero ser tú, tu sangre, esa lava rugiente que regando encerrada bellos miembros extremos siente así los hermosos límites de la vida.
Este beso en tus labios como una lenta espina, como un mar que voló hecho un espejo, como el brillo de un ala, es todavía unas manos, un repasar de tu crujiente pelo, un crepitar de la luz vengadora, luz o espada mortal que sobre mi cuello amenaza, pero que nunca podrá destruir la unidad de este mundo.
imatge: Improvisació 31 (Batalla Naval), Wassily Kandinsky, The National Gallery of Art, Washington, USA.
Al llegir el seu nom quelcom en el meu cervell s'activà sabent que aquest era un nom que coneixíem; poc després vàrem recordar el motiu:
Aquest quadre de John Everett Millais, Ophelia, és l'obra més coneguda, probablement, dels pre-refaelites, i és una autèntica joia de la pintura que es pot veure a la Tate Gallery de London.
Ara bé, el que potser tothom desconeix al respecte d'aquesta peça són les calamitats que Lizzie Siddal patí durant la seva creació.
Sidall (el seu futur espós li tragué la segona "l") fou descoberta per Deverell mentre treballava en una botiga on es venien barrets -vigilem amb l'expressió!-. Aquest decidí, veient la seva especial bellesa, "utilitzar-la" com a model. Així fou com entrà en contacte amb els pre-rafaelites on coneixeria a Dante Gabriel Rossetti, el pintor, poeta, traductor, qui l'immortalitzaria en molts quadres i serien una parella de difícil relació, on mostraren el millor i pitjor de cadascun i que donà autèntiques obres d'art a la humanitat.
Parlàvem d'Ofèlia. Per a realitzar el quadre que representa el tràgic final de l'enamorada de Hamlet (acte IV, escenes V-VII -trobareu algun fragment al final de l'entrada-) Millais féu que Siddal posés en una banyera plena d'aigua, en ple hivern, perquè aconseguís representar millor l'ofegament. Es diu que el pintor posava espelmes enceses sota la banyera per entibiar l'aigua; però que alguna vegada no s'adonà que s'apagaren -i ella no digué res- i l'aigua gairebé es congelà. Això provocà l'emmalaltiment de Lizzie, de pneumònia; i que son pare demanés al pintor diners per pagar el metge.
Les llegendes respecte la seva persona foren molt més enllà. Després de la seva mort, sembla que sobrevinguda per una sobredosi de làudanum, Rossetti l'enterrà amb les seves poesies. Set anys després l'exhumà per recuperar-les i publicar-les; i es diu que ella continuava bella i prístina, i els seus sorprenents cabells havien continuat creixent.
(Beata Beatrix de D.G.Rossetti, Tate Gallery, London)
Però ella no sols fou la musa pre-rafaelita, majoritàriament de Rossetti; ella fou una poetessa. Havia descobert de ben petita la poesia en les obres mestres del gran Lord Alfred Tennysson.
The Lust of the Eyes
I care not for my Lady’s soul Though I worship before her smile; I care not where be my Lady’s goal When her beauty shall lose its wile.
Low sit I down at my Lady’s feet Gazing through her wild eyes Smiling to think how my love will fleet When their starlike beauty dies.
I care not if my Lady pray To our Father which is in Heaven But for joy my heart’s quick pulses play For to me her love is given.
Then who shall close my Lady’s eyes And who shall fold her hands? Will any hearken if she cries Up to the unknown lands?
Una ràpida traducció al vol podria ésser:
No prego per l'ànima de la meva Dama, tot i que abans havia adorat el seu somrís. No em preocupa el destí de la meva Dama quan la seva bellesa hagi perdut el seu encant.
Resto assegut al peus de la meva Dama contemplant fixament el seus ulls salvatges, somrient pensant como fugirà el meu amor quan la seva bellesa refulgent mori.
No em preocupa si la meva Dama resa al Nostre Pare que és al Cel; el meu cor batega alegre sabent que el seu amor m'és donat.
I així, qui tancarà els ulls de la meva Dama? Qui doblegarà les seves mans? Algú l'escoltarà si plora quan vagi camí de les Terres Desconegudes?
Aquí trobem una altra dona menystinguda pel seu present i per la història. Em sembla un gran encert que sigui protagonista del primer disc d'artista de la Névoa.
Una dona que era molt més que un rostre... (trista reflexió que avui dia encara cal fer parlant de moltes i del tracte que reben...)
Sembla que escrigué: (...) a ningú importava la meva ànima (...)
Us deixo una pàgina on podeu trobar informació. (aquí)
Com no podia ésser de cap altra forma, aquí us deixo el tema d'Ofèlia interpretat per la fadista catalana Névoa -peça del seu disc (sublim) Entre les pedres i els peixos-:
Els fragments del final d'Ofèlia a Hamlet del gran W.Shakespeare:
meitat del acte IV escena V:
LAERTES How now! what noise is that? Re-enter OPHELIA O heat, dry up my brains! tears seven times salt, Burn out the sense and virtue of mine eye! By heaven, thy madness shall be paid by weight, Till our scale turn the beam. O rose of May! Dear maid, kind sister, sweet Ophelia! O heavens! is't possible, a young maid's wits Should be as moral as an old man's life? Nature is fine in love, and where 'tis fine, It sends some precious instance of itself After the thing it loves.
OPHELIA [Sings] They bore him barefaced on the bier; Hey non nonny, nonny, hey nonny; And in his grave rain'd many a tear:-- Fare you well, my dove!
LAERTES Hadst thou thy wits, and didst persuade revenge, It could not move thus.
OPHELIA [Sings] You must sing a-down a-down, An you call him a-down-a. O, how the wheel becomes it! It is the false steward, that stole his master's daughter.
LAERTES This nothing's more than matter.
OPHELIA There's rosemary, that's for remembrance; pray, love, remember: and there is pansies. that's for thoughts.
LAERTES A document in madness, thoughts and remembrance fitted.
OPHELIA There's fennel for you, and columbines: there's rue for you; and here's some for me: we may call it herb-grace o' Sundays: O you must wear your rue with a difference. There's a daisy: I would give you some violets, but they withered all when my father died: they say he made a good end,-- Sings
For bonny sweet Robin is all my joy.
LAERTES Thought and affliction, passion, hell itself, She turns to favour and to prettiness.
OPHELIA [Sings] And will he not come again? And will he not come again? No, no, he is dead: Go to thy death-bed: He never will come again. His beard was as white as snow, All flaxen was his poll: He is gone, he is gone, And we cast away moan: God ha' mercy on his soul! And of all Christian souls, I pray God. God be wi' ye. Exit
meitat de l'acte V escena VII:
Enter QUEEN GERTRUDE
How now, sweet queen!
QUEEN GERTRUDE One woe doth tread upon another's heel, So fast they follow; your sister's drown'd, Laertes.
LAERTES Drown'd! O, where?
QUEEN GERTRUDE There is a willow grows aslant a brook, That shows his hoar leaves in the glassy stream; There with fantastic garlands did she come Of crow-flowers, nettles, daisies, and long purples That liberal shepherds give a grosser name, But our cold maids do dead men's fingers call them: There, on the pendent boughs her coronet weeds Clambering to hang, an envious sliver broke; When down her weedy trophies and herself Fell in the weeping brook. Her clothes spread wide; And, mermaid-like, awhile they bore her up: Which time she chanted snatches of old tunes; As one incapable of her own distress, Or like a creature native and indued Unto that element: but long it could not be Till that her garments, heavy with their drink, Pull'd the poor wretch from her melodious lay To muddy death.
LAERTES Alas, then, she is drown'd?
QUEEN GERTRUDE Drown'd, drown'd.
LAERTES Too much of water hast thou, poor Ophelia, And therefore I forbid my tears: but yet It is our trick; nature her custom holds, Let shame say what it will: when these are gone, The woman will be out. Adieu, my lord: I have a speech of fire, that fain would blaze, But that this folly douts it.
I miss your touch all taciturn like the slow migration of birds nesting momentarily upon my breast then lifting silver and quick-- sabotaging the landscape with their absence
my skin silent without their song a thirsty pool of patient flesh
by JEWEL
Trobo a faltar el teu tacte
Trobo a faltar el teu tacte, taciturn, com una lenta migració d'ocells que niuen momentàniament en el meu pit i llavors aixequen el vol argentades i veloces, sabotejant el paisatge amb la seva absència.
La meva pell resta en silenci sense la seva cançó, assedegat estany de carn pacient.
traducció: N.B.S.
imatge: Noia pèl-roja en camisa, Amedeo Modigliani; col·lecció particular.
video-clip: Hands, Jewel (la versió que he pogut penjar amb els problemes de connexió)
El Museu Thyssen inicia l'explicació de l'exposició Las Lágrimas de Eros dient:
El título de la exposición procede del último libro publicado en vida por Georges Bataille, Les Larmes d’Éros (1961). Aquella fue la aportación final del autor sobre un problema que había indagado a fondo en su obra El erotismo (1957): la íntima relación entre Eros y Tánatos, entre la pulsión sexual y el instinto de muerte. El punto de partida de Bataille es la certeza de que en la petite mort del orgasmo experimentamos un avant-goût, una anticipación de la muerte definitiva. El recurso a imágenes de la agonía para expresar el clímax amoroso y al lenguaje del éxtasis para representar la muerte no es desde luego una invención de Bataille. Lo encontramos en Wagner, en la poesía romántica, en Bernini y en Miguel Ángel, en los místicos españoles y en la lírica griega arcaica. Lo que Bataille cree haber hallado es un fundamento para la identificación entre Eros y Tánatos: tanto en la muerte como en la consumación erótica regresamos, desde la discontinuidad de la vida individual, a la continuidad originaria del Ser.
Això fa recordar una exposició a La Pedrera de fa ja uns quants anys de l'AMOR i la MORT (dibuixos i gravats de la Biblioteca Nacional). Veient aquella se'm va ocòrrer el concepte AmorT (que havia de servir de títol per una compilació de poesies).
Tornant a l'exposició acabada d'inaugurar a Madrid, a la seva pàgina diu:
Para explorar la íntima relación entre Eros y Tánatos, nuestra exposición dispone las figuras mitológicas en un itinerario casi narrativo que avanza desde la inocencia a la tentación, de la tentación a los suplicios de la pasión, hasta la expiación y la muerte.
la veritat és que sempre han 'nat força de la mà Eros i Tànatos, no ja sols en l'art... oi?
Aquests dies tothom parla del canvi de temps, que ja han baixat les temperatures, que han arribat, per fi, les pluges i que sembla que la tardor vol instal·lar-se entre nosaltres. Ahir llegint Tardor vingueren al cap alguns textos dels "romàntics" anglesos. Així que aquí us deixo un text de John Keats, una oda a la tardor, i la seva traducció al català per Marià Manent.
TO AUTUMN John Keats (1795-1821)
Season of mists and mellow fruitfulness, Close bosom-friend of the maturing sun; Conspiring with him how to load and bless With fruit the vines that round the thatch-eves run; To bend with apples the moss'd cottage-trees, And fill all fruit with ripeness to the core; To swell the gourd, and plump the hazel shells With a sweet kernel; to set budding more, And still more, later flowers for the bees, Until they think warm days will never cease, For Summer has o'er-brimm'd their clammy cells.
Who hath not seen thee oft amid thy store? Sometimes whoever seeks abroad may find Thee sitting careless on a granary floor, Thy hair soft-lifted by the winnowing wind; Or on a half-reap'd furrow sound asleep, Drows'd with the fume of poppies, while thy hook Spares the next swath and all its twined flowers: And sometimes like a gleaner thou dost keep Steady thy laden head across a brook; Or by a cyder-press, with patient look, Thou watchest the last oozings hours by hours.
Where are the songs of Spring? Ay, where are they? Think not of them, thou hast thy music too, While barred clouds bloom the soft-dying day, And touch the stubble-plains with rosy hue; Then in a wailful choir the small gnats mourn Among the river sallows, borne aloft Or sinking as the light wind lives or dies; And full-grown lambs loud bleat from hilly bourn; Hedge-crickets sing; and now with treble soft The red-breast whistles from a garden-croft; And gathering swallows twitter in the skies.
A LA TARDORJ.Keats trad. Marià Manent
Estació de boires i d’abundor emmelada, gran amiga del Sol que el camp madura, tu que mires amb ell de donar pes i joia de fruits al cep, sota el teulat de palla, i els arbres plens de molsa amb les pomes inclines, i dónes fins al cor maduresa a la fruita, i la carbassa infles, i omples les avellanes d’un gra dolç, i fa néixer les poncelles tardanes, més i més, i així l’abella en tingui fins que es pensi que els dies calents no han d’acabar-se perquè li ha omplert l’estiu les llefiscoses cel.les.
Qui no t’ha vist sovint en la teva abundància? De vegades, qui et cerqui enfora, et trobaria asseguda al trespol d’algun graner, distreta quan venten i el cabell suaument se t’esbulla; o en un solc mig segat, ben adormida a l’alè dels cascalls, mentre respecta la teva falç el blat i les flors que l’abracen. O el rierol travesses com una espigolera, carregada la testa, però que no vacil.la; o a la premsa de sidra, amb pacient mirada, els últims regalims vetlles, hores i hores.
On són, on són els cants de primavera? No hi pensis, que ja tens la teva música quan núvols estriats fan florida la posta tranquil.la, i als rostolls donen claror rosada; llavors en cor planívol, els lleus mosquits murmuren el seu dol entre salzes del riu, portats enlaire o avall, segons la brisa; i a laes muntanyes belen, ja grossos, els anyells; canten grills a les cledes i amb triple dolçor xiula el pit-roig a l’hortet de la masia i cel enllà s’apleguen cantant les orenetes.
imatges:
Missatger de la tardor; Paul Klee; Yale University Art Gallery, New Haven, USA.
Albereda a la tardor;Vincent van Gogh;Fundació Vincent van Gogh; Amsterdam, Holanda.
La tardor; Giuseppe Arcimboldo; Musée du Louvre, París, France.
Tardor a Bavaria; Vassily Kandinsky; Museu Nacional d'Art Modern, Centre Georges Pompidou,Paris; França.
ahir, 1 de setembre de 2009, es cumplien 70 anys de la invasió de Polònia per part de l'Alemanya nazi i consegüentment de l'inici de la II Guerra Mundial. Allò fou una gran bogeria col·lectiva que tots sabem que acabà amb unes innecessàries -com tota la resta anterior- explossions atòmiques.
mentre veia els talls a les notícies em tornava al cap el pensament de si hem sigut capaços d'aprendre de les nostres errades passades -la infinitat de guerres succïdes des de llavors no diu gaire en favor de la humanitat; o dels seus governants, si més no-. I ningú sembla entendre que el concepte "Hivern Nuclear" del TTAPS no és una bogeria, sinó quelcom massa plausible si no ens desfem JA de totes les bombes atòmiques que hi ha extesses per la superfície del planeta.
Només cal pensar en Tambora. L'abril de 1815 fou la última gran explossió volcànica coneguda per la humanitat. L'any següent seria conegut com l'any sense estiu degut a les conseqüències d'aquella explosió.
Fóra bo que d'una vegada, els mandataris fessin allò que la història i la intel·ligència els demanen.
imatge: In Ictu Oculi; Juan de Valdés Leal; Hospital de la Caridad, Sevilla.
Hi ha vegades en què desitgem una nova oportunitat; devallaríem fins l'Infern per entregar la nostra ànima a canvi d'omplir-nos en la de la persona on hem pensat que podríem ésser aquell univers que muta en paradís... però no som conscients que estem, llavors, negant el nostre posible futur...
Les nostres passes continuaran solcant els nostres infinits camins un fins l'hortizó que no hem d'aconseguir fins l'instant etern; sempre sobre la nova gespa al costat del camí groc...
Aquest poema té un cert temps, i una vegada caigué del "set-list" de la lectura de Nausícaa i una altra ens vàrem trobar a les portes d'Istambul amb Margarida de Silene. Avui que he retrobat, casualment, de la millor maca forma, a la persona que el va inspirar, m'agradaria oferir-vos-el per deixat constància que potser les llàgrimes ara a la nit no ens permetran vore com el sol del nou dia ix per il·luminar-nos el nou... sempre el nou...
LAIA
Una vegada
vai' pensar
que havia arribat tard;
era la teva mirada,
no sabent si fugir
o amagar-se;
eres ls teves mans,
tremoloses,
agafant, nerviosa, el meu canell.
Ara, quan hi penso,
en el record,
m'imagino
un esbòs de llàgrima
en els teus ulls;
sé que em feia mal.
Potser,
tal vegada,
un dia.
Et vares fer esperança...
I, ara,
cada vegada que penso,
desitjo més abraçar-te.
"...coses que passen..."
he recordat sempre que vares dir;
fou veritat?
Tinc algun motiu
per imaginar-me això?
Podria arribar,
si no ho he fet ja,
a enamorar-me
recordant el teu somrís feliç.
Fa tant de temps
que somio
que realment ens havíem adonat
de la nostra atracció massa tard...
vols,
tu també, reiniciar la cursa?
imatge: Hope; George Frederick Watts; Tate Galleries, London UK
el sol naix en mi des del moment que il·lumines la meua vida; en cada instant, ja que ets amb mi i en mi sempre... ets la llum que em guia el camí de nit entre el bosc de subtileses de la vida...
el meu cos respira dels teus llavis, de la teva pell; oloro sols el teu perfum; i veig sols en els teus ulls... sense el teu somrís sóc orb, i davallaria a la tragèdia infinita; però has dibuixat la llum del sol ixent per sempre més en la pell de la meva ànima fent que el meu cor entengui per què batega...
simplement, t'estimo...
gràcies per ésser el meu sol ixent...
imatge: Impressió. Sol Ixent; Claude Monet; Musée Marmottan. París.
perquè tu l'has penjada i a mi tembé m'ha agradat des de sempre moltíssim:
[El comentari avui li dedico a l'Astrid, ja que amb ella no vam veure aquest quadre en la nostra visita a l'expo de Courbet a Montpeller]
Era Gustave Courbet un visionari? Fou un revolucionari? Posiblement la millor defició és que fou Gustave Courbet... i com ell desitjava, i digué a la família camí de París; havia d'ésser algú, i ho fou...
Aquest massiu quadre (314 x 663 cm, que avui en dia es troba al Musée d'Orsay, és una de les obres mestres de realista Courbet; fou una "revolució" al Saló de 1850 (l'havia començat un any abans).
Per què suscità tanta polèmica? Doncs perquè havia donat un tractament que era digne de grans autoritats, personatges bíblics o mitològics a quelcom totalment "mundà"... Oh crim!!! Com podien atrevir-se aquests hereus de la revolució del 48 (i futurs memebres de la Comuna de Paris) de reproduir la realitat...???!!!
Doncs era això el que volia aquell grup d'artistes que foren denomitats "realistes": mostrar la veritat del que es veia. Ningú podia mostrar res del passsat o del futur... Així, que conscientmenet que suscitaria polèmica, dibuixà el que sembla fou l'enterrament del seu propi avi (un republicà jacobí).
A la imatge es veuen persones de la seva família; s'observa com antigament dones i homes restaven separats en un funeral. Hi ha qui volgué vore més reminiscències polítiques -els seus compatriotes i companys eren experts a trobar-ne'n- com el fet de la vermellor dels rostres dels bisbes -que potser eren beguts? com en un altre quadre seu-.
En aquesta tel·la de "llums" caravaggianes, on la perpendicularitat entre els personatges i el paisatge de fons (el Jura de la seva terra natal) amb el que segueixen l'ondulació, on el cromatisme és fosc i tendent al dramatisme i pintat amb cert "lleiggisme" és una gran composició; i com tota l'obra de Courbet serví per avançar cap a les avanguardes pictòriques que aviat sorgirien com l'Imrpessionisme.
un quadre que fou admirat pels seus companys, pel públic però majòritariament durament criticat, rebé un positiu comentari que ja vaticinava que romandria com un les columnes d'Hèrcules del Realisme...
Per cert, altres quadres "de gènere" molt criticats per aquelles èpoques i també perquè reflectien la vida rural -que des de l'òptica urbana no era per ésser així representada- foren les escenes del gran Jean François Millet (un altre dia parlaré de l'Angelus o de les espigadores i li dedicarem a una gran admiradora de les seves peces com és l'Olga-m'agrada voltar pel món).
aquest obra mestra, Anna Zborowska, que podríeu veure al MOMA (NYC) té com a autor al gran Amedeo Modigliani.
Vai' tenir l'oportunitat de gaudir de la seva contemplació, i obnubilar-me minuts i minuts..., gràcies a l'expo que organitzà el Museu Thyssen recentment.
¿No quedeu captius d'aquesta mirada? ¿No us perdeu entre la seva pell, cercant els paradisos perduts que somnià Milton? No romandríeu la resta de l'eternitat, per curta que aquesta fos, besant aquest perfecte coll infinit? ¿No sou conscients que us mira i ho sap tot de qualsevol de nosaltres? ¿No us agenollaríeu per dir-li que tornaríeu sempre i per sempre...?
L'obra que veieu és Safo i Faonde Jacques Louis David. Per vore-la en viu i en directe hauríeu de 'nar fins e Leningrad, perdó, St Petersburg i visitar l'Ermitage
Aquesta preciosa obra, que fou criticada -hi ha masses cecs que ho són perquè no volen vore- representa l'últim encontre de la gran poetessa amb Faon, de qui ella era enamorada. Veiem com ella abanona la lira, la deixa a les mans del déu de l'amor, qui podria interpretar la peça que ella era escrivint -el pergamí que hi ha a les seves cames-. Ell sembla l'igual a déu... De fet veiem en els dits d'ell com l'acarona amb tendressa d'amor; però... la llegenda diu que l'amor d'ella no fou recíproc per això marxà fins la roca de Léucade i féu el que tots els enamorats feien des d'allà: saltar per llevar-se la vida...
¿Per què parlar avui d'aquesta història d'una de les més grans artistes i d'un quadre que ens parla d'una de les seves aventures amoroses? Llegiu aquího sabreu...
la idea és fer reflexionar sobre com arriba l'amor i com pot marxar i de les seves conseqüències...
Tot és conseqüència de qui de sobte apareix com un esperit un dia a la teva vida i al dia següent et lleves i t'adones que has somiat amb ella... i el pitjor de tot és saber que només la podràs veure en somnis i mai més a la vida real...
us heu enmaorat mai de cop?
heu sentit que l'amor us llevava la vida?
heu sentit mai que esteu patint un amor imposible?
.jpg)
