Ninou 2021

Ninou 2021.

Bon any nou a tothom (i totdon -que no diguin que no som integradors-).

🤔

A tothom? 🤔

Si el 2020 ens havia de permetre aprendre certes coses, fem-ho bé i deixem de banda la hipocresia.

Bon any nou a tothom i totdon menys a:

El conjunt d'indecents que es dediquen a llençar puntes de cigarretes, xiclets, escopinades i altra brossa a la nostra terrassa; espero que durant l'any que encetem caigueu per un penya-segat.

A les direccions empresarials que creuen que els treballadors són mers objectes exprimibles i substituibles, així com que els comitès d'empresa només fan nosa o posen pals a les rodes; espero que en el decurs del 2021, quan sortiu a fer quelcom que us agradi acabeu en un sot, cova, rebregats per onades, llençats al vent o el que sigui i no torneu.

A la patuleia d'adoradors del nou anyell d'or de la psicopedagogia extrema que vol imposar una visió digne dels mons d'en Iupi sense esforç ni coneixements on qui dia passa any empeny i així, com qui no vol la cosa, es recuperen les prevendes de classe; espero que acabeu ben perduts, i lesionats per fer-ho encara més repte de superació personal, allà on no us puguin trobar, aviam si us en sortiu.

I per extensió, a tots aquells que fan promeses que no són sinó paraules que s'endú el vent després d'haver posat davant les càmeres (o són com l'equip quirúrgic que arriba quan el pacient ja ha mort) us castigaria de cara a la paret amb orelles d'ase i sostenint amb els braços en creu tant les lleis i reformes educatives així com la literatura escrit pels estafadors tot just citats fins que la promoció que enguany ha començat l'escolarització obligatòria acabi els seus estudis (pel nodriment no patiu pas, prometem, al vostre estil, péixer-vos. Com dubto que ens ho tolerin fer, amb tenir-vos tancat en una sala de castigats, sense possibilitat d'accés a cap centre educatiu o allà on es prenguin decisions vinculades, a pa i aigua fins que passi la propera pandèmia ens sentirem satisfets.

A tots aquells que durant tota la vida heu fet de cor (sic) escarni i befa, especialment d'infants i joves, per ésser pericos; espero que l'any ja en curs us regali quelcom ben visible i ostensible que vosaltres considereu una tara fins que l'addicció a les pastilles us dugui al suïcidi.

Als venedors de fum amb pseudociències o magufades només us puc desitjar, de forma gens diluïda, que emmalaltiu greument amb una malaltia de llarga durada i us veieu obligats a "salvar-vos" amb la vostra estafa.

Com addenda al paràgraf anterior, als estafadors del coaching que us esteu enriquint amb vilesa capitalista de la situació i dels necessitats; espero que, amb serenor i donant el millor de vosaltres mateixos, relliscant i colpejant-vos el cap perdent la consciència (sic) fins que tot i inconscients el vostre poder mental us faci levitar a la vostra dutxa molt zen o volent demostrar la fortalesa dels vostres preceptes (no pas principis) feu comparativa amb la resistència dels vidres irrompibles de la sala i acabeu com aquell mític guanyador del Darwin Award.

Als de la pLandèmia (sic), tant creients crèduls com criminals mentals amb coneixement (sic sic) de causa (penal), els destinaria (garantint que hi haguessin uns quants assimptomàtics) a una illa deserta i deixar que la vida segueixi el seu curs, en aquest cas fins una mort ràpida i agònica. Posats a cercar versemblança, que siguin aquests (o els inconscients que bo fan cas de les mesures, i no pas d'altres, els que incrementin el nombre de morts que encara ha d'augmentar.

Al conjunt d'empresaris amb més diners que el Río Gilito i menys humanitat que l'Scrooge de l'inici del conte (no exclogueu pas a aquells criminals que fan donatius -per menys valor que els impostos que no volen pagar- per netejar la seva imatge pública); desitjo que haguessin de passar una setmana com a homeless a Oymyakon, Verkhoyansk o Vostok. Per a no ser titllat de cor glaçat, amb la vostra ràpida però no pas indolora desaparició i una socialització dels calés dels vostres latrocinis el món semblaria menys gèlid als més desafavorits.

A tots aquells que neguen el Canvi climàtic i eviten les mesures que podrien minimitzar el seus catastròfics efectes; m'agradaria veure'ls lligats a una granota mecànica introduïda en aigua temperada que aniríem augmentant lentament fins que les proteïnes (les humanes només, ja que en ésser la granota un robot -que a més a més no seria funcional- no en tindria) es desnaturalitzarien (es fondrien) i amb ella la vida (sic) d'aquesta caterva de criminals de present i futurs. Potser és més senzill que vagin a fer turisme i es fonguin dins la lava d'un volcà.

A les cúpules i sostenidors de les inalterables estructures dels partits indepes per estar més pendents de l'autonomisme i les paguitas i mantenir els ascendits per amiguisme que no pas lluitar per fer efectiu el que fou clar mandat popular del Primer d'Octubre; espero que us passeu tot l'any en un zulo amb l'única companyia de les alimanyes que fan de tertulians en la caverna mediàtica i com aliment allò que llir caritat cristiana us concedeixi, en definitiva, espero que no veieu més el Sol.

Al conjunt de membres del deep state ecspañol i els seus braços executors (membres dels diferents poders) m'agradaria deixar-los totalment espellats al mig del Monegros o les Bárdenas reales aviam si aconsefuien sortir-hi i trobar auxili; com no ppts ésser quelcom més que un somni, espero que durant aquest any 2021, aneu fent augmentar el nombre d'éxitus en accidents de trànsit o similars (sense cap altra persona implicada que ells mateixos).

Als voxmitius en general, ja siguin d'adhesió fefaent o sense saber-ho (els conceptes coneixement i vox només poden anar associats en referència a aquells "vells" diccionaris); us desitjo que perquè poguéssiu esdevenir encara més blancs us dutxessin bé en alguna de les vostres cambres de gas. Com malauradament no és possible, espero que emmalaltiu greument fins a necessitar ajuda urgent a vida o mort i us l'hagi de prestar algun dels vostres odiats (negres, immigrants, homosexuals, dones empoderades, qui sigui) i decideixi, fent un bé a la societat, saltar-se el jurament hipocràtic per respectar la promesa gaiana de salvaguarda de la vida al planeta: els descomponesors us faran ben blancs fent-vos esdevenir només ossos.

Als borbons en general; i com tenen molta merda a netejar, espero que els converteixin, literalment, en sabó.

I, per no allargar-me en excés (sic), tot i que el camí de l'excés condueix al palau de la saviesa, acabarem amb el braç (sempre i perillosament armat) eclesiàstic. Podrien reunir-se les castes sacerdotals en llurs monta sagrats i saltar al buit esperant ésser salvats per les seves facècies? Quasi que impedint que les criatures se'ls apropin físicament i mentalment en tindríem prou.

Bé, com dèiem ahir: bon any nou (a qui s'ho mereix). Salut! Que tinguem sort.

I si declarem una Monarquia Catalana?

El 27 de setembre de 2015 ja és aquí. Ja ha arribat, no fou en el 2014, no fou el 9N ni serà un referèndum, però és, ara per ara el que ens podem permetre, que no és poc.

De les nostres suposades eleccions autonòmiques ("corrientes y molientes") han parlat na Merkel, en Cameron, l'Obama, la Comissió Europea,... collons! Arriben a ésser unes plebiscitàries i potser hauria d'anar a votar, com qualsevol català o catalana, envoltat cascs blaus de l'ONU. Potser que la ciutadania catalana diguem d'una vegada per totes si volem esdevenir un estat o si volem continuar formant part del Reino de España (les conyes federalistes, el canvi de constitució i altres martingales les deixem per la propera trobada de còmics sense fronteres, que tot i que pugui no semblar-ho, aquesta és una reflexió seriosa).

I ja ficats en matèria confesso que la vigília de la jornada de reflexió encara no tinc decidit el vot (sí, ho heu encertat, dubto entre Junts pel Sí i les CUP) i de tant dubtar quasi dubto de mi mateix. Així que fins i tot estic arribant al punt de somniar amb esdevenir no pas una República Catalana sinó trastocar-ho tot i de cop aparèixer com un nou estat: el Regne de Catalunya.

I si ho penseu bé, seria la millor opció ja posats a encetar un camí fent tabula rasa. Perquè clar, podríem pensar en tractar de recuperar els Àustria per qui lluitàrem fins el 1714; però no, advoco pels Borbons! Insisteixo, no m'he tornat boig. Seria perfecte com a homenatge al nostre passat, els nostres ancestres i tots els somnis col·lectius que representaren tant el "Visca la terra i mori el mal govern" i la "bandera negra". Consegüentment, instaurem una monarquia borbònica per poder aplicar via Madame Guillotine un definitiu Mori el Borbó i ara sí i per sempre, República Catalana.

Així que som-hi! Via fora els adormits!!!

Wishlist de setlist per a The Beast al the Palau (Iron Maiden @ Barcelona)

Ja que aquesta nit els Iron Maiden inicien la seva nova gira, versió de Maiden England, en el Palau Sant Jordi de Barcelona i la premissa és “temes dels vuitanta (alguns que no es tornaran a tocar mai més) i afegint Fear of the dark” aquí us llanço un wishlist com a impossible setlist per aquesta nit: (que difícil és fer un setlist d'aquests discs només a 2h15, i ja és massa llarg!!!)

UP THE IRONS!!!

• Intro Churchill's Speech + Aces High
• Where Eagles Dare
• Killers
• Alexander The Great
• The Trooper
• Remember Tomorrow
• Invaders
• Seventh Son of a Seventh Son
• Strange World
• The number of the Beast
• Powerslave
• Infinte Dreams
• Rime of the Ancient Mariner
• Prodigal Son
• Only the Good Die Young
• Losfer Words (Big 'Orra)
• Phantom of the Opera
• To Tame a Land
• Fear of The Dark
• Caught Somewhere In Time
• Iron Maiden
• Hallowed Be Thy Name

p.s.: si volguéssiu afegir del No prayer...: Tailgunner i Mother Russia (sense comptar Afraid To Shoot Strangers o Wasting Love del Fear!)

Quan els records ens visiten ennuvolant la vista (2 poemes)

Els records són elements molt perillosos, igual que l'amor pot nàixer d'una metàfora, tota una vida pot canviar pel prisma amb el que es mira el pasat d'una persona.

Revisitar indrets que formen part del nostre passat, i d'aquell que sembla especialment estimat, sigui per la tergiversació que pot crear el pas del temps o per la nostàlgia de certes vivències pot esdevenir com la magdalena proustiana i endegar una cascada on s'amalgamen records, nostàlgies de futur, mistificacions de vivències i mitges mentides camí de veritats.

Avui n'he viscuda una d'aquestes experiències i a més a més de recordar aquelles paraules que havia escrit potser és l'última vegada que et visito n'han nascut de noves. I he decidit fer-vos-les a mans.

GESPA DE L'AUTÒNOMA

Records en verd.

Records en la boirina

de la memòria que construeix el passat.

Records en verd

en la boirina de la memòria

que construeix plaent el passat.

Records triats

en la voràgine de l'abisme.

Records en verd

en la borina de la voràgine

de l'abisme de la memòria

que construeix plaent el passat.

Records

en el lleu sospir que tenyeix de verd

la borina de la memòria

i desfà la voràgine de l'abisme

construint plaent el passat.

Natxo Barrau i Salguero

UAB-BCN 23/VII/2013

PASSES EN EL TEMPS

Les mateixes passes,

els mateixos llocs;

però no pas els mateixos indrets.

El somrís còmplice

amb un mateix

i amb els fantasmes

del passat

en reconèixer

els costums de l'habitud pretèrita;

la melangia,

perillosament mel·líflua,

evoca la nostàlgia

per les passes perdudes en el temps.

No et pots permetre somniar

ni un instant,

que esdevindria lacerantment etern,

la recerca del temps perdut;

no mirem l'abisme,

emportem-nos unes volves de la seva boirina

com un viatger del temps

i pintem de verd

el camí de llambordes grogues.

Natxo Barrau i Salguero

UAB-BCN 23/VII/2013

Les imatges i fonts són els quadres de Carl David Friedrich Monjo a la vora de la mar i Caminant damunt un mar de boira així com les fotografies el wallpaper "morning" (by cherry sweetly) i Abyss shrounded in fog (by niwet) abyss_shrouded_in_fog_by_niwet-d5be2nd




i les seves fonts són.

L'esbós, Sílvia Bel

Les biblioteques són espais per voltar, són socs de paraules on perdre's i vagarejar i tot comerciant amb els nostres aflorats sentiments tractar de trobar aquella promesa, esperant que no esdevingui falsa, de viatges i somnis que ens prometen des de l'estant d'una ploma.

Fou així, passejant per una biblioteca que vaig topar amb el poemari L'esbósde la Sílvia Bel. Obres el llibre a l'atzar i els versos que troben els teus ulls sembla que poden ésser la promesa d'un gaudi. A més a més, la primera frase de la contraportada, fragment del pròleg de Mª Àngels Cabré, és una incitació a la lectura. “La professió de poeta hauria de considerar-se una professió de risc.” Definitivament, em captiva la dedicatòria:

Als amics, amants i familiars

que em vesteixen les capes.

I a la poesia, que em despulla!

...i decideixo emprendre el viatge.

Tot sigui dit, dels pròlegs caldria fer tot un estudi fenomenològic per determinar la seva utilitat i perillositat. En el nostre cas, Cabré ens ofereix un decàleg respecte la “poesia en llibertat” més centrat en la poesia en general que no pas en l'obra en qüestió, i crec que ho agrareixo. En destacaria l'afirmació «L'esbós fa dues aportacions singulars: una és la frescor, fruit de l'espontaneïtat treballada, i l'altra és el rebuig a la poesia que més es ven.»; així com aquesta reflexió quasi final i lapidària «Sílvia Bel és una poeta amant de l'espontaneïtat, que recerca en les paraules un to de facilitat i treballa els poemes amb la voluntat que semblin vius. És descarada i espontània (...). I tracta temes de rabiosa humanitat, que no només actualitat (...)». Ara bé, certes comparatives, poden ésser armes de doble tall, i qui voreja l'abisme pot caure o comprendre que l'abisme també el mira. Coincidim, això sí, inevitablement, “ja va dir Rilke que la poesia no és feta de sentiments, com molts creuen, sinó d'experiències.

Centrant-nos en l'obra L'esbóspodria dir que sempre és una bona notícia trobar veus noves a la poesia d'una llengua. Sempre? Bé, cal suposar que sí; tot i de vegades ensopegues amb poemaris que tal vegada han barrat el pas a veus molt millors. Bé, sigui com vulgui, no és aquest el cas. Aquest poemari “feina d'un parell d'anys i planys” és un llibre ple de jocs amb els sentits, no sempre ocults, de les paraules; unes paraules que li permeten a la Sílvia Bel composar uns versos frescs i directes. Potser, de vegades, massa directes.

Sense voler pecar de gongorista, sempre he cregut que la poesia hauria d'anar més enllà; no parlo de la necessitat d'unes estructures tancades i barrades, però si jugar o utilitzar un vocabulari, sense haver de caure en cultismes pedants, que dibuixés una pàtina de “cultura”, o un tractament de la història que semblés que no fos una mera anècdota. Qui sap què és la poesia i com hauria d'ésser, possiblement tots i cadascun de nosaltres ho veiem i la sentim d'una manera; o de diverses maneres segons l'instant vivencial.

Gloso aquest dubte perquè de vegades els poemes de la Sílvia Bel em semblen massa quotidians, com si xerràssim enfrontats separats per una tassa de cafè i una de te seguts en una taula de bar; i, em sembla que la quotidianitat en la poesia demana, reclama, un polsim de màgia que l'allunyi de la mundanitat per fer-la quelcom existencial. Potser només divago sense ordre ni concert.

Tot i això no puc negar que hi ha versos, més que poemes íntegres, que m'han captivat. Mirant-ho des d'una altra atalaia, qui sap si el meu problema rau en la meva (quasi) incapacitat per dibuixar versos escarits o s'un simple senzillesa de vida viscuda i gaudida... Em captiva una de les seves asseveracions a les Confessions i agraïments:

M'agrada que la gent devori la poesia. Tens gana? O potser tens set? Doncs, vinga, apaga el televisor, obre una cervesa i esmola't els dits, que passar un centenar de pàgines avui no està a l'abast de qualsevol tou!

Com he dit, destaco més versos caçats al vol com papallones en un camp idealitazadament arquetípic que no pas poemes. Emperò, podria arribar a destacar en major o menor mesura, i en ordre d'aparició, els següents: Capes (com a obertura del compendi), Adéu, Furar, Mobbing, Alfa fidelitat, Taps, La platja dins les sabatilles, Acordió, 11-S, Radar, Quasimonosíl·labs, Joc de dames, Que no voli l'amor, Polítiques poètiques, Tensar el poema, L'esbós.

És una poesia simple, de versos senzills on se'ns mostra la seva realitat vital i ens arriba ens clars frasejos com les aigües d'un rierol. És un intent per (re)convertir una vida viscuda en una vida poetitzada, un anhel per corporificar amb lleus pinzellades instants aparentment banals per habituals en fotografies de l'existència. Són poemes d'amor, bé, l'anomenada poesia amorosa és, majoritàriament, poesia del desamor; és la narració d'una existència, d'unes vivències de la tragèdia d'estar viu i sentir, en totes les seves fiblades i pulsions, l'amor; amb un acurat tractament de les paraules i dels seus significats, reals, imaginaris o intuïtius.

Pràcticament a cada poema pots trobar algun vers que et fibla tocant alguna nota dins la teva ànima. És per això que us recomano que enceteu la lectura de L'esbós de Sílvia Bel, perquè potser trobareu els vostres versos vivencials, aquelles paraules que us mostrin la vostra realitat des d'una treballada senzillesa del llenguatge habitant un petit poema.

Us deixo alguna mostra de la seva art poètica (el subratllat és meu). Espero que us serveixi per obrir la gana de degustar-ne més.

(...)

La tarda fa l'última mandra.

Blanc sobre blanc final.

(...)

[Diapositiva]

(...)

Milers d'artistes es llances cada nit al buit

amb paracaigudes de joguina

sota el focus de la lluna plena.

Però quan un artista cau,

sempre cau sol.

I el públic, desconcertat,

l'espera incòmodament avergonyit,

per apartar-se en l'instant precís

de xocar a terra.

[La caiguda de l'artista]

Furar*

Vam deixar de fumar,

de parlar del futur

de voler anar al futbol.

Érem un tros de carn,

presa fàcil del temps

que mai no fa favors.

I ens vam anar podrint

al cau de les mentides.

La trampa era el silenci

que ens venia a furar.

Però nosaltres allà,

ben endins,

mirant-nos la carn,

egoistament immòbils.

I ens vam anar ofegant

al cau de les mentides.

Al final una mà,

apuntant un fusell

a punt per disparar

les veritats amb fúria

ens va fer reaccionar.

I vam sortir del cau

amb els braços amunt,

ensenyant els palmells.

Radar **

Els feliçment aparellats

tenen el radar adormit.

En canvi, els qui som un del sol,

com ara jo,

en portem un a dins del pit

(que fa sovint pi-pip, pi pip).

És un radar d'alerta,

primitiu,

de lloba que va de cacera,

d'amant incansable,

de vetlla,

d'espera,

un radar que detecta

una olor de dona

fins tot en un bar ple de fregits,

un radar que et fa girar

de sobte pel carrer

- a veure si ella també es gira -

radar a internet,

al correu electrònic,

radar amb les amigues

que són només amigues,

radar amb la caixera del súper,

radar a dins el mar,

a l'hora baixa,

radar a les orelles

(abaixo el volum de la ciutat

per escoltar només

aquella desconeguda

com xarrupa el gelat);

radar a la planta dels peus,

que s'aturen

sense raó aparent

com si la presa estigués

a menys d'un metre,

radar a les parpelles

i al melic,

radar a la piscina

(avui una noia m'ha parlat,

-es deia Paula-

i he pensat:

“que sigui ella, que sigui ella”,

però s'ha dutxat i ha marxat”).

Ha passat tant de temps desconnectat,

que dec tenir el radar

mig rovellat.

#projecte1any365cançons

Bé, ara que encetem el 2013, anem a intentar dur a terme un projecte via xarxes socials. La idea la realitzaré via twitter, però avui volia fer un inici especial des del blog (ja pensarem si farem resums setmanals a la bitàcola).

Així, la idea és penjar un a cançó cada dia, així tractarem d'animar-nos (o superar els mals moments) en aquest diuen dur any que esperem sigui un impàs.

I és per això, perquè ens diuen que hem de ser herois i heroïnes que avui us deixo amb aquesta genial cançó:

Holding out for a Hero de Bonnie Tyler:

I de regal, algunes versions:

Per aquells que us agrada la vida des d'una vessant més heavy:

Una de freak arribada des del Japó:

I per al "jovent" la versió cinematogràfica amb la que tal vegada la coneixéreu:

I per últim un "bonus track":

Feliç any nou!!!

Blwyddyn Newydd Dda!!!

M'insultes dient que t'he insultat sense demostrar-ho

  Aquest escrit originàriament es pensà com una piulada; ara bé, vaig creure que podria ésser més entenedor si es desenvolupava una mica més abastament i així tractàvem d'evitar possibles interpretacions errònies involuntàries.

    La piulada hagués estat: “La meva perfecció és ésser jo amb totes les meves imperfeccions. Qui afirmi que l'he insultat i no ho provi, m'està insultant a mi.” De fet, ho serà per enllaçar el text.

    No he tractat, ni ho faré ara, d'enganyar ningú amb les meves idees, són les que són perquè sóc qui sóc; i, afirmin o hagi semblat que afirmava per un excés de zel en tractar d'esdevenir políticament correcte en les formes per tractar d'evitar ferides “innecessàries”, que em moc en certes ambigüitats degut a cert ús de la llengua, qui realment em coneix sap de la meva franquesa i de la meva visió clara i directa de els coses.

    Aquesta forma d'actuar i pensar, conjuntament amb l'obertura i ús de les xarxes socials pot fer, i fa, que les idees que hom expressa no arribin sempre a destinació, o si més no a la pretesa i en d'altres, i sembla que amb possibilitat de força habitud, amb tergiversació, amb volició o no, del contingut.

    Tot i això, no crec que es pugui afirmar de la meva persona que em dedico a les xarxes socials a insultar a tort i a dret a tota aquella persona que no pensa igual a mi. Reconec que certs aspectes o temàtiques em fan bullir la sang i certes vegades he pogut perdre els estreps o fins i tot fer comentaris poc afortunats, ara bé, d'aquí arribar a creure que estic insultant a col·lectius sencers em sembla fer marrada.

    Per això, crec que qui consideri que últimament he faltat al respecte de certes persones o col·lectius amb els meus comentaris i a més a més es dediqui a comentar-ho amb persones properes a mi sense el meu coneixement, i encara més greu, sense aportar cap prova fefaent, o no em vol conèixer o directament m'està faltant al respecte.

   

Ara que naix el 2012

Avui, primer dia del nou any, tothom ens desitjarem un feliç 2012 ple de tot allò que considerem bo i necessari.

Meditant al respecte i pensant que podria escriure en aquesta bitàcola com a blocada d'any nou em va venir des del record un text d'aquests que qualcú penjà per primera vegada i ha anat circulant per la xarxa però que em sembla genial per encetar l'any:

Un hombre de cierta edad vino a la clínica donde yo trabajo para hacerse curar una herida en la mano. Tenía bastante prisa, y mientras le curaba le pregunté qué era eso tan urgente que tenía que hacer. Me dijo que tenía que ir a una residencia de ancianos para desayunar con su mujer que vivía allí. Me contó que llevaba algún tiempo en ese lugar y que tenía un Alzheimer muy avanzado. Mientras acababa de vendar la herida, le pregunté si ella se alarmaría en caso de que él llegara tarde esa mañana. — No, me dijo. Ella ya no sabe quién soy. Hace ya casi cinco años que no me reconoce. Entonces le pregunté extrañado. — Y si ya no sabe quién es usted, ¿por qué esa necesidad de estar con ella todas las mañanas? Me sonrió y dándome una palmadita en la mano me dijo: — Ella no sabe quién soy yo, pero yo todavía sé muy bien quién es ella. Tuve que contenerme las lágrimas mientras salía y pensé: — Esa es la clase de amor que quiero para mi vida. El verdadero amor no se reduce a lo físico ni a lo romántico. El verdadero amor es la aceptación de todo lo que el otro es, de lo que ha sido, de lo que será y de lo que ya no es...

 Autor anónimo.

  De tot cor us desitjo que aquest 2012 sigui igual que el 2011 si us ha estat positiu i si no és el cas, que sigui millor.

Gaudiu de la vida perquè mai sabem quan el foc podrà apagar-se.

Podeu afegir la cançó que més us agradi per a aquest moment, el poema que més us inspiri, la seqüencia teatral o fílmica que més adequada us sembli.

Imatge: Felicitat, Max Klinger.