El pessebre de Sant Jaume 2019

Avui, Dia de l’Home dels Nassos, vull fer-vos alguns comentaris sobre una tradició barcelonina: el pessebre de la plaça Sant Jaume, bé, millor dit, la tradició de criticar el pessebre de la plaça de Sant Jaume. Una tradició, afortunadament, d’antuvi, no pas nascuda amb els anys colauers; perquè, ho sap tothom i és profecia, no farem res de bo d’aquesta joventut.

Dels comentaris que vaig sentir tot contemplant el pessebre d’enguany voldria destacar alguns de gent més aviat gran: 

• No està pas tan malament…
• grgsdgatdvasdgdnimdiogneir gbsfiwsbfwef (que sense dir res, concentrava tota la cornucòpia d’insults del Capità Haddock en aquesta onomatopeia on només faltà un “¡Rojos” final).
• En directe encara guanya, me l’imaginava pitjor.
• Això ni és un pessebre ni és res!

No anirem pas tan lluny com l’últim comentari negant l’ontogènia de la criatura, però sí és cert que no és un pessebre… no és pas un pessebre a l’ús. Coincideixo amb l’autora, la Paula Bosch -podeu llegir una entrevista ací- que si la ciutat volgués un pessebre tradicional, el millor que podria fer és demanar-li-ho a l’associació de pessebristes. I, respecte la seva proposta: m’agrada la seva idea de fons, les brasses primigènies, però, crec que l’acabat no m’acaba de convèncer del tot. Si fos professor d’art (que difícil, jutjar les peces de l’alumnat!) li diria que cal seguir treballant-ho.

Quina sort , poder comptar amb aquestes vives tradicions a Barcelona!

P.S.: Si voleu veure els pessebres de la ciutat d’enguany, el llistat: https://www.barcelona.cat/culturapopular/ca/noticia/infobarcelonacatots-els-pessebres-de-la-ciutat-en-un-programa_883717

P.S.II: la notícia de betevé: https://beteve.cat/cultura/pessebre-barcelona-placa-sant-jaume/

2 anys del #17A

Ja fa dos anys que el cor i l’anima se’ns va aturar a La Rambla de Barcelona (i a Cambrils i Alcanar).

Recordo la por, l’angoixa, el neguit, la ràbia i la frustració… i, hores d’ara, vagarejar per Les Rambles té un punt de visceral basarda. Fa un any revivíem aquestes tràgiques hores i us feia a mans uns versos que hi nasqueren com a conseqüència (aquí els podeu recuperar). Avui, la sensació és un xic diferent: es manté el respecte i l’acompanyament en el dol de les víctimes (de totes, les reconegudes i les que no) però nia també l’odi i la repulsa versaquells que volen amagar la veritat (sort de periodistes com en Carlos Enrique Bayo i la seva ingent feina (un exemple), sigui aquesta quina sigui. Sí, sóc dels que creu que mentre no es vulgui investigar la veritat, les clavegueres del democràticament fallit estat espanyol empudeguen el que succeí el disset d’agost de dos mil disset.

Que la pau et cobreixi, oh ciutat de pau!

el reino de espaÑa és un estat malalt (ferragosto de la Independència 2/n)

Ahir es complir el primer aniversari els atemptats a Barcelona i Cambrils... i què difícil semblava viure el dol!

Alguns diran que la societat catalana és una societat fracturada; emperò, és aquesta una mentida unionista que, malauradament, treballen amb molt d'esforç per intentar que esdevingui realitat: aquell anhel txètnik hispà de crear un Ulster a Catalunya. La societat catalana mostrà la seva unitat vers la barbàrie terrorista fa un any, aquella era la veritable cara de la Catalunya real; no pas aquella que demana no polititzar l'espai públic (encara continueu sense voler entendre que tot és política?, que la política és o hauria d'ésser l'art de governar la polis, ergo, la res publica?!) mentre ataca contra les més bàsiques llibertats des de la seva praxis filofeixista.

Exagero? Ahir l'anhel d'aquests tarats era mostrar la seva adhesió al borbó, de fet al monarca hereu del delfí del dictador que amassà part de la fortuna, entre llits d'amistançades, venent armes a qui les facilita a aquells que acaben perpetrant atemptats com el del Cap i Casal. També impedien l'accés amb pancartes amb el lema "Pau Justícia Llibertat" però lluïen estanqueres a dojo per deixar clar que vénen amb desitjos colonitzadors. I alguns d'ells intentaven agredir els periodistes de mitjans catalans. Tot molt digne d'uns "ciudadanos" (sic) que mai han condemnat el franquisme però que ens titllen de nazis a la primera de canvi. Per cert, la "més llesta de la classe" ens ha criticat per no comportar-nos com la Repúblique française o la Bundesrepublik Deutschland vers llur monarquies... aquest és el nivell. Aquesta és la xusma que ahir, malauradament, donava la raó al gran Ovidi Montllor i el seu aforisme "Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense". I tot això, ho feia en un acte on el que s'havia de fer era homenatjar les víctimes dels atemptats, llur famílies i les persones (de serveis públics o no) que les atengueren en aquelles hores infaustes.

I no podem oblidar que mentrestant, com deia en Jaume Clotet, els quatre màxims responsables dels mossos que van localitzar i neutralitzar l'escamot terrorista són a presó o imputats: HC Quim Forn, Cèsar Puig, Pere Soler i el major Trapero. Una vergonya i una revenja. Tal volta, per què impediren que, arran de la tragèdia (presagiada per l'exministre Margallo?) no pogueren fer-se, com deia en Fraga, amos dels carrers? I per si algú ho interpreta així, no estic pas afirmant que l'atemptat fos de falsa bandera (tot i que alguns s'esforcen perquè així ho acabem creient) però que potser eren conscients dels riscs i dels possibles beneficis cara a la repressió vers l'imminent referèndum (que ja es va demostrant com treballen las cloacas del estado...). Per cert, l'ésser vil que difama el periodisme, ja s'ha retractat de les seves mentides i the nota? Aquests sí haurien d'ésser a presó!

Ahir s'havia de viure un dia de dol compartit, com un sol poble; però aquells que voldrien netejar els carrers com en els anys trenta via Ordnung und Sicherheit ("orden y seguridad" en castizo, para aquellos que ven un problema en no ser monolingües) estan demostrant que tal volta no som un sol poble. Preferiren mostrar la seva bilis bestial i oblidar les víctimes. Mala peça al teler, Catalunya; pitjor la tenen, però, a la espaÑa de la mantilla als ulls.

P.S.: els bombers seran sempre nostres!

Un any després del 17-A. El poema que va florir d'aquell dia tràgic i on la llum es va imposar.

El 17 d'agost de l'any passat a primera hora de la tarda ens trobàvem en un pis de la Vila de Gràcia fent l'últim assaig preparant la nova versió del recital poètic Tres històries d'amor, sexe i ràbia que havíem de representar el dia següent. Érem a punt de començar quan decideixo fer una ullada al mòvil abans no em "desconnecti" durant una estona, en un dels grups de whattsapp un col·lega diu que hi hagut un atropellament massiu a Les Rambles. No és possible. No m'ho puc creure. Decideixo obrir twitter i comencen a aparèixer alguns comentaris. Diria que algun mitjà informatiu ja comença a fer-se'n ressò. Vaig dir a les altres quatre persones que eren allà (una d'elles la meva parella) el que acabava de llegir. Ja no vam poder desenganxar-nos de les notícies. Vam parlar amb les persones més properes (especialment amb qui era amb el meu fill) i vàrem restar junts aquelles tràgiques i incertes hores.

Òbviament, vàrem suspendre el recital del dia següent.

La lectura poètica fou ajornada fins el 2 de setembre. Aquell dia, en la part que pertocaria als "bisos" vaig "presentar" aquest text que vol homenatjar tant les víctimes com la resposta ciutadana. Tot i haver-la assajat algun cop a casa, no vaig poder evitar que la veu se'm trenqués i les llàgrimes fluïssin.

Avui us la vull fer a mans a tothom.

BCN 18/VIII/2017

El brogit ha deixat (tan) sols silenci.

Un silenci fèrric, plumbi

que trenquen les veus,

sempre innocents, dels infants.

Com un núvol de foscor

una furgoneta ha estavellat

el terror vers el carrer dels somriures.

S’ha emportat per davant

aquells futurs que ja mai

esdevindran realitats presents.

Han volgut desertitzar la ciutat;

però, fins en el més eixarreït erm

acaba plovent

i fent brollar la vida.

No serà l’aigua quan plou

qui netejarà els carrers,

serà la llum de la gent qui

abraçant l’esperança

derrotarà l’obscuritat

de la mort imposada.

Les flames de les espelmes semblen

moure’s perquè el vent

passa genuflexionant-se per retre homenatge.

Emperò, cadascuna d’elles xiuxiueja

que no té por;

tot creant una dansa

on la vida reneix de les cendres

com un au fènix;

on, de la innocent sang vessada

brotaran flors

com de la sang del drac,

per amor, floreixen roses;

on, dels silencis de condol

ressorgiran els mormols del enamorats

qui, agafats de la mà,

escriuran els llibres de la vida.

Han volgut esdevenir Les Rambles,

el carrer més alegre del món,

en un camp de batalla

entre els seu culte a la mort

i la nostra necessitat,

el nostre anhel,

la nostra aposta decidida per la vida.

I davant del seu odi

sempre ens trobaran;

perquè no els tenim por.

Aquesta ciutat haurà vist perdre moltes revolucions,

però, la lluita per la vida

no la perdrem pas;

ni venceran ni convenceran

aquells que tenen la mort per bandera,

enfront trobaran les legions

d’aquells que somniem un altre món possible,

un món millor

per viure aquesta imperfecta vida.

Sempre, fins la victòria.

acabat de signar a BCN

el 2/IX/2017

festivitat de Santa Raquel

i data, per ajornament de la prèvia, de la 3a edició

del recital Tres històries d’amor, sexe i ràbia

Enllaç al Memorial La Rambla 17A

Crònica personal d'una aturada general #3oct

Ahir 3 d’octubre de 2017 Catalunya es va aturar. Es va aturar per mostrar el seu rebuig vers la criminal i injustificada acció de força dels cossos policials i militaritzats de seguretat de l’estat espanyol en la seva actuació per intentar evitar que es dugués a terme la votació del referèndum d’autoderteminació de l’1 d’octubre. Insistim, la aturada o vaga general era per condemnar una acció repressora digna de dictadures.

Quan algú, després de l’assalt a la conselleria d’economia i altres institucions vinculades a la Generalitat, ja començà a parlar de vaga general vaig estar-hi d’acord tot pensant que era una arma de doble tall: podíem paralitazar el país o podia palesar-se la possible feblesa en la no hegemonia de l’independentisme; emperò, la desmesurada brutalitat mostrada per l’estat espanyol va provocar que ahir el país estigués paralitzat.

Vam encetar la jornada peregrinant fins el CEIP Ramon Llull. Quan vam arribar encara s’hi aplegava una munió de persones mostrant la solidaritat amb una escola que només havia comés el pecat d’ésser col·legi electoral. A l’entrada la gent s’arremolinava per deixar les seves mostres d’afecte en forma de flors, dibuixos o escrits. Com la meva parella va copsar, talment semblava que hi haguessin hagut morts i ben mirat, potser sí van matar la democràcia; o, fins i tot, podem afirmar que si nosaltres la estàvem fent nàixer, ho tornarem a fer i ho aconseguirem. I mentre reflexiones al voltant d’això caus en compte en els grups de canalla que criden “som gent de pau” i t’adones del gran aprenentatge que aquest lema pot esdevenir per ells; perquè no podem deixar passar per alt que no és ni serà gens fàcil per famílies i educadors intentar explicar les imatges de violència gratuïta que els cossos de seguretat (sic) regalaren el diumenge passat. Alguns dels lemes vistos parlen de ni oblit ni perdó, i si és ben cert que els adults ens ho podem permetre, la quitxalla no pot rebre només aquest input i cal tractar de construir en positiu a partir d’aquestes runes. Hi ha molta feina, però l’esperit mostrat aquest dies il·lustra que és ben possible.

Després marxàrem cap a les concentracions matinals al centre de Barcelona. Una munió de gent, i sí, com diu el tòpic “de tota condició i edat” perquè hi havia criatures (que no és cap delicte), s’aprupava per mostrar pacíficament el seu ferm i etern rebuig a la violència desfermada per l’estat el passat diumenge en forma d’assalts als col·legis electorals tot arrassant amb les persones que hi trobaven pel camí. Ambient festiu, per narrar laes vivències i mostrar agraïment a herois. I com mostraven les imatges: l’oportunitat de deixar clar davant seus de partits o de forces repressores que la ciutadania es manté dempeus i determinada a condemnar els seus crims de lesa democràcia. La saviesa ingent de la població civil agermanada en una trobada de pau es demostrà en el sublim cant “Aquest edifici serà una biblioteca” adreçat a la ignomininosa comissaria de la policía nacional de la Via Laietana.

I, per si hi ha alguna persona que està llegint aquest escrit que no voltà per aquests carrers, deixar constància que la majoria de negocis a l’Eixample, i no només per les zones “afectades” per les concentracions, restaven tancats i barrats amb l’excepció d’alguns bars i restaurants i de “paquis” o “badulaques”. Tant és així que algun forn de pa regalava la barra de pa o el cafè per tractar-se d’una jornada de vaga. Solidaritat obrera per la pau i la convivència.

I per la tarda més. No pas millor perquè l’actitud de la ciutadania està essent en tot moment de deu així que no és millorable. Tot i que no cal retar-la a superar-se, els missatges que arriben des de certs personatges de cada cop més funesta imatge i verb, emperò, ens fan creure que ens haurem de mostrar molt i molt ferms en la nostra determinació. Un ambient festiu per reclamar i exigir la no violència, que ni calen ni volem les accions que vàrem patir com a societat el diumenge passat.

Així tot un país aturat, civilitzadament aturat, per condemnar la violència i exigir que ens deixin com a societat viure i manifestar-nos en pau que va haver de viure les agressions verbals, novament, dels causants de les ignominoses accions criminals de diumenge amb un culmen en forma de discurs d’un tipus que ostenta el càrrec per ésser fill de l’hereu d’un dicatdor. Un expert en democràcia amic de terroristes dictadures ens havia de condemnar el voler votar en referèndum i aplaudir les imatges de repressora violència. En el seu discurs de pretèrita èpica militar no feu referència als quasi 900 ferits; quasi tan denigrant com la posició de la fiscalia (què cada vegada més sembla un niu de malfactors engollipats dels seus funests actes i en competició per superar-se) considerà que tots els ferits ho són per llur pròpia culpa per haver fet cas de qui els havia convocat per intentar votar.

Aquesta és la normalitat catalana, una normalitat on la violència està esset atiada pels repressors i que la ciutadania es mostra ferma en la seva determinació de no tolerar. Ens vam atuar per demostrar la nostra enteresa moral i ciutadana; perquè, alguns ja ho saben, los catalanes hacen cosas.

Ni una passa enrere. Donec perficiam!

Precintar escoles i la nostra resposta

Una de les últimes bajanades del Gobierno del Reino de España i els seus lacais, i es continuaren superant, és demanar els Mossos d’Esquadra que des d’avui divendres precintin, de forma efectiva fins la nit de diumenge, els col·legis electorals per impedir, o si més no, tractar-ho, que es pugui votar i dur a terme el Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya.

És només un nou graó en la seva perversa escala de degradació de la democràcia. Pot existir una imatge més lesiva per a qualsevol societat que la impossibilitat d’accedir als col·legis electorals? Les escoles, les institucions on s’han de començar a forjar la ciutadania del futur, persones formades i crítiques, tancades i barrades, sense accés possible: pot palesar-se més fefaentment que no volen permetre un futur millor per aquesta societat? Clarament manifesten que per ells és preferible fer el negatiu de la sentència de Víctor Hugo: Qui obre la porta d’una escola, tanca la d’una presó.

Afortunadament, el poble català ha tornat a mostrar una fermesa i una convicció en els seus democràtics anhels de llibertat que torna a donar, novament, una lliçó al món: el moviment escoles obertes: organització de mares, pares, alumnes, veïnat, per fer tot d’activitats lúdiques, tallers, etc. per mantenir-les obertes i evitar que les puguin precintar. Fins la victòria, sempre!

Han tancat, i tancaran o ho manaran fer, pàgines web pel fet d’ésser part de l’estructura, informar o donar servei al referèndum; ens han amenaçat amb les seves vils forces d’ocupació; ens han insultat i vexat, quelcom que fa segles que els ruboritza de malsà parafílic plaer; s’han saltat totes les lleis, internacionals i pròpies, per perseguir qui vol posar unes urnes per permetre el poble expressar-se; estan esperant que la nostra paciència fermada en la il·lusió i l’esperança forjada en mil somrisos, s’esquerdi, però no ho aconseguiran i treballen i treballaran per aconseguir-ho fent tot allò que calgui, i si això significa inventar-se o generar ells mateixos la violència ho faran.

I el que és encara pitjor: si aconseguim, tot i les seves feixistoides traves, dur a terme el referèndum, la seva repressió beurà del seu enyorat passat novaplantí i no s’aturaran fins fer cremar Troia. Però aquí ens trobaran. Donec perficiam!

El RCDE i el referèndum

La setmana passada, arran de les protumultuàries accions de l’estat espanyol a Catalunya amb la intenció d’evitar sigui com sigui, peti qui peti,  la celebració del referèndum d’autodeterminació, gran part de la societat catalana, de forma individual o mitjançant les seves institucions, entitats o associacions va mostrar el seu rebuig a aquestes accions que palesaven la forma de diàleg i binentesa que el Reino de España dispensa Catalunya.

D’aquestes respostes dues m’afectaren especialment per ésser els meus equips esportius: la de l’Espanyol i la de la Penya. Durant el mateix dimecres de les accions contra les institucions catalanes, i mentre els manifests de posicionament al costat dels ens de govern català i de demanda de respecte vers la democràcia es succeïen, ambdós clubs esportius mantingueren un silenci que podia, malauradament, entendre’s com a còmplice. El dia després, l’RCDE, via twitter, va fer una piulada-fil afirmant que les “baralles” entre la pericada els feia mal tot fent referència a les diferències a les xarxes socials entre els aficionats blanc-i-blaus vers la neessitat o no de posicionar-se. La seva piulada, intentant situar-se en una (falsa per impossibilitat d’existència) centralitat, o no-posicionament, que l’acaba fent prendre partit.

Us puc garantir que em va doldre molt veure aquest posicionament per omisió per part de la directiva del club que estimo i desfenso.

Afortunadament, les reaccions no es varen fer esperar. Desitjaria destacar el ManifestRCDE (del que sóc signant) a favor de la necessitat que la junta del RCDE es posicioni a favor de la democràcia i les institucions catalanes així com l’escrit publicat per un dels PiratesRCDE.

Un club esportiu, i de la magnitud de l’Espanyol, no pot situar-se al marge de la societat, no pot tractar de mantenir-se en un suposat apoliticisme, erroni terme per fer referència a apartidista, quan la situació està fent trontollar la democràcia i obviant que tota acció social és una acció política.

Espero que gràcies a iniciatives com aquesta, la racionalitat torni al Reial Club Deportiu Espanyol.

Cridem #votarem en el Toc d'Inici de La Mercè

La Mercè 2017 ja és aquí i arriba, com sempre, amb un programa carregat d’activitats per gaudir omplint els carrers de la ciutat de Barcelona. Enguany, emperò, els carrers del Cap i Casal  ja estan plens de gent en ambient festiu: les cançons inunden racons de la ciutat amb l’esperit reivindicatiu propi de la rosa de foc.

Tot considerant que l’element vertebrador del corpus festiu són les activitats de la Cultura Popular i Tradicional d’arrel Barcelonina podem empoderar-les com a eina per reivindicar que els carrers seran sempre nostres.

Aquesta tarda es donarà el tret de sortida a la celebració amb el Pregó de les festes (quin millor moment i altaveu per a la ciutat per reivindicar les aspiracions de la ciutadania catalana?) acompanyat del Cercavila del Seguici i el Toc d’Inici. Qui ha gaudit mai dels balls, la música i la pòlvora del Toc d’Inici sap que hi ha un element indissociable: la tradicional manifestació que comparteix espai tot omplint la plaça Sant Jaume. Quin millor escenari per a la Revolució dels somriures que el centre neuràlgic, polític i popular en plena festa major per clamar per la democràcia i afirmar al món que votarem?

Seria el moment perfecte perquè les entitats de la Cultura Popular i Tradicional d’arrel Barcelonina, tal i com somiaren Els 5 Bojos amb un conte (diversos anys) per a la Mercè, s’uneixin en un comuicat que es llegís a l’ampara de la música dels Ministrils del Camí Ral per mostrar com som els hereus de la nostra història i serem forjadors del nostre futur.

Mentre una host militar s’apropa amb esperit conqueridor vers el pais, fem de La Mercè 2017 la festa prèvia a la major festa democràctica de la història de Catalunya.

Clamem per la llibertat i la democràcia, tot repartint clavells, des del Toc d’Inici fins al Toc a plegar. Somriem sardònics tot somniant la Cavalcada passant davant la policial caserna de funesta història de la Via Laietana al so del “Passiu bé”. Penseu a esmorzar de forquilla mentre la gal·lejada trabucaire acaba al Moll de Llevant davant de creuers de dibuixos animats. Guaiteu el cel on arriben els castells on els enxenetes dels pilars de comiat despleguen domasos de llibertat, democràcia i cartells del referèndum de l’1 d’octubre, tot demostrant la pinya del poble català per exercir el dret a decidir.  Sigueu conscients que el Correfoc tornarà a demostrar que l’Infern no es glaçarà i la nostra sang bull encesa amb l’energia de qui té la fita a tocar de dits. I ballem, ballem amb les nostres cançons de somrient revolució entre els gegants que semblen nans davant els nostres anhels de llibertat.

Fem d’aquesta Festa Major de La Mercè 2017 la festa major prèvia a gran celebració de la victòria final: votarem. Guanyarem!

Wishlist de setlist per a The Beast al the Palau (Iron Maiden @ Barcelona)

Ja que aquesta nit els Iron Maiden inicien la seva nova gira, versió de Maiden England, en el Palau Sant Jordi de Barcelona i la premissa és “temes dels vuitanta (alguns que no es tornaran a tocar mai més) i afegint Fear of the dark” aquí us llanço un wishlist com a impossible setlist per aquesta nit: (que difícil és fer un setlist d'aquests discs només a 2h15, i ja és massa llarg!!!)

UP THE IRONS!!!

• Intro Churchill's Speech + Aces High
• Where Eagles Dare
• Killers
• Alexander The Great
• The Trooper
• Remember Tomorrow
• Invaders
• Seventh Son of a Seventh Son
• Strange World
• The number of the Beast
• Powerslave
• Infinte Dreams
• Rime of the Ancient Mariner
• Prodigal Son
• Only the Good Die Young
• Losfer Words (Big 'Orra)
• Phantom of the Opera
• To Tame a Land
• Fear of The Dark
• Caught Somewhere In Time
• Iron Maiden
• Hallowed Be Thy Name

p.s.: si volguéssiu afegir del No prayer...: Tailgunner i Mother Russia (sense comptar Afraid To Shoot Strangers o Wasting Love del Fear!)