Tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina

Aquest havia d'ésser, i de fet ho és, el tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina (CPTB). Com a tal, hauria d'haver vist la llum, tal i com succeí amb els dos anteriors, en la presentació conjunta dels actes de la CPTB que es fa per les festes de la Mercè. Emperò, l'any 2013 aquells projectes amb què Els 5 Bojos de la CPTB havien aconseguit engrescar les entitats, per diferents motius, no es pogueren o volgueren dur a terme. Això, coadjuvat amb les vicissituds d'un projecte conjunt per commemorar el Tricentenari del 1714, ha fet retardar la seva aparició fins la diada de la nostra altra copatrona, Santa Eulàlia.

La Laia es sentia feliç, tot i que cansada, en preparar-se per allitar-se. S'havia passat tot el dia passejant de la mà de l'avi per la seva estimada ciutat de Barcelona. Després de les vacances d'estiu allunyada del brogit de l'urbs, s'havia sentit transportada gràcies a les paraules; com si les hagués viscudes, l'avi, li havia narrat les històries d'aquella Barcelona que resistí a l'invasor ara feia 300 anys. Cadascuna de les senyeres i estelades que penjava a les balconades havia fet imaginar a la Laia un somrís en el rostre d'aquells ciutadans que lluitaven sota la consigna “Mort o els nostres privilegis mantinguts”.

Un ingent estrèpit provocat per tres canonades desvetlla la Laia. Tres salves de funesta premonició desperten la ciutat. Encara és negra nit, però el tanyat corprenedor de les campanes des dels senys fins les dríngoles trenca la matinada. La Laia es treu la son de les orelles i s'adona que davant els seus ulls la Tomasa, L'Honorata i la resta de campanes criden a sometent mentre els trabucaires es dispersen des de la Seu per a convocar tothom als seus llocs de defensa. La ciutadania reprèn la lluita per mantenir la llibertat al so dels tabals i les gralles tocades amb honor i orgull.

La Laia atemorida inicia una cursa damunt el fangar que són els carrers de la ciutat després de tants dies de pluja. No sap cap a on es dirigeix, només veu ciutadans i ciutadanes preparats per a l'última defensa. Sense saber-ho ha corregut fins el Castell de Montjuïc. L'esclat de la lluita és eixordador. Els seus ulls són negats en llàgrimes. Desitjant fugir del malson, nota quelcom eixugant-li el rostre. En alçar la mirada veu l'Àliga de Barcelona que li somriu. La Laia parpelleja diverses vegades; no és pas possible que l'ésser mitològic del Seguici estigui ballant per a ella. En finalitzar el ball, l'Àliga entoma la senyera negra i inicia el descens per encapçalar la defensa de la seva ciutat.

Barcelona és recorreguda per un fervorós cant coral de creença en la victòria que silencia l'esclat guerrer. Mentre al Saló de Cent s'ultimen les estratègies de defensa, el penó de Sant Eulàlia surt de l'Ajuntament portat pels Gegants de la Ciutat. Sota el seu guiatge, gegants i bèsties fogueres eixiran per formar part dels diferents batallons que conformen la Coronela i permetre resistir els atacs en els baluards.

Cavalcant el Lleó de la ciutat, la Laia podrà observar com les hores avancen i la ciutat es manté ferma en la seva defensa. Com si a cada ferit el substituís l'esperit dels caiguts en el Fossar de les Moreres, la ciutadania rebutja l'ofensiva de l'invasor. Les crides patriòtiques es succeeixen per mantenir l'ànim ferm.

La nit s'apropa i la ciutat s'ha salvat de caure derrotada. La Laia ha vist com totes i tots, plegats, han resistit i han impedit la caiguda de la ciutat. L'enemic marxa cap al seu campament derrotat; però una força tel·lúrica fa que els barcelonins i les barcelonines els persegueixin com diables enfollits pel foc. La creença en ells mateixos i les seves llibertats els porta a escometre contra l'opressor.

Finalment, tota la ciutadania es pot refugiar dins les muralles sabent-se vencedors. Els balls es succeiran a les places ara enfollides sota l'estrèpit dels petards festius. Al Portal de Mar, s'alçarà una castell humà coronat per la senyera en símbol de victòria.

Ha estat un dia molt llarg i els ulls de la Laia es clouen. L'única rendició a signar és deixar-se vèncer per la son i obrir les muralles als somnis.

Natxo Barrau i Salguero

Els 5 Bojos de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina

 

Si voleu (re)llegir els anteriors contes, aquí teniu el primer i el segon.

Gràcies a la Raquel per l'edició del text.

Reflexions respecte "A place to bury strangers"

Diu la saviesa popular que una imatge val més que no pas mil paraules, i aquest fou un nou cas per -ho. A place to bury strangers ens arribà veient l'informatiu, i algunes de les seves imatges ens captivaren: “Fa temps que no anem a veure dansa. Sembla interessant”. I decidírem comprar les entrades. El cert és que l'obra ens agradà, a la Raquel i a mi, moltíssim. Algunes imatges eren realment captivadores i et feien desitjar ésser una de les persones que dansaven pel linòleum.

Possiblement de les arts, la vessant dels moviments gràcils inspirada per Terpsícore, sigui la més etèria i volàtil, la més fugissera dins l'enteniment; però aquestes mateixes característiques la capaciten per inspirar el públic a somniar i deixar la imaginació crear interpretacions de les imatges en moviment que hom pot gaudir, o simplement, deixar-se anar i fruir de la meravella dels cossos en perfecta dansa, els cossos esculpits pels moviments.

El llistat que segueix narra el viatge que la coreografia de A place to bury strangers em féu realitzar mentre gaudia veient els cossos corporificar la dansa.

Notes mentals recordant els quadres de “A place to bury strangers”:

• Naixement: sols al món, com abandonats en un cementiri.
• La vida és perseguir-nos, creuar-nos, cercar-nos, trobar-nos (desconeguts) i intentar conèixer-nos,...
• Evolució: Si l'ontogènia reflecteix la filogènia, cada vida humana mostra l'evolució de l'espècie.
• Viure genera monstres... i fades. I els hem de perseguir, sentir-los, sentir-nos, sentir-nos estranys; tal vegada, ens perseguim, constantment, a nosaltres mateixos.
• L'existència és un llarg cabdell de llana que desfilem en un infinit on no ens trobem mai coneguts; qui sap qui és cert que cal una vida sencera per conèixer-nos i trobar-nos a nosaltres mateixos, i això faria impossible trobar i conèixer ningú altri.
• Pensar / Raonar: som la individualitat envoltats de la massa, de la turba. No és gens fàcil trobar el nostre lloc, deixar d'ésser un desconegut per tothom i entrar dins el grup. Però som un animal social, individus necessitats d'individualitats en col·lectivitat.
  • I en la col·lectivitat trobem l'amistat i l'amor, la joia i la frustració, la vida i la mort, la passió i la traïció, la coneixença i la desconeixença.
• Fins que cau la nit i en la foscor (la soledat) trobem els espills. I podem somniar travessar-los (travessant-nos a nosaltres mateixos, o si més no, les nostres pròpies fronteres i dimensions?).
• Somnis: quin més meravellós somni que volar? Volar en una catifa emparellat? Sí, sempre en companyia, tot i que ens vulguin fer ínfims els espais; fins i tot les catifes voladores.
• Duals: perquè som en el fons ésser duals janos de l'amor i l'amistat que esdevé perfecció en el cercle infinit on no hi ha principi ni final ni de l'una ni de l'altra persona sinó un continum ad infinitum.
• Strangers when we meet... Lluitant per deixar d'ésser-los per a nosaltres i per a qualssevol dels desconeguts.
• Morir: tal vegada dormir... Qui sap si tornar al ventre?
• Seria el dormir del morir somniar? I el somni és un viatge. Potser tot plegat és el somni infinit de viatge etern on deixem d'ésser desconeguts...?

Possiblement, qualssevol de les coincidències amb l'objectiu del creador, RobertoOliván, és l'afortunada col·lisió de dues guspires; sigui com vulgui, vaig gaudir moltíssim deixant-me portar la màgia de l'espectacle. Un altre espectacle que t'agradaria algun dia recuperar, encara que fos en gravació.

Excel·lent el treball artístic de dramatúrgia i creació, musical i especialment de la interpretació de ballarines i ballarins. Gràcies per regalar-nos aquest viatge, onsevulla que hagi estat.

Fitxa artística

Direcció artística Roberto Olivan
Intèrprets Spela Vodeb, Sol Vázquez, Felipe Salazar, Roberto Olivan, Matias Marre
Música Laurent Delforge
Dramatúrgia Roberto Magro
Disseny llums Manu Martínez
Disseny vestuari Roberta Petit
Coproducció Mercat de les Flors, Enclave Arts del Moviment

"No acabeu mai com Anna Karènina!" o un poema acabant el curs abans de les vacances

No acabeu mai com Anna Karènina!

Vosaltres encara sou joves,
i tot i que boniques,
heu d'aconseguir aprendre
a utilitzar la intel·ligència
per no haver d'acabar
sota un tren.

És la dolçor de l'amor,
ara en la jovenesa,
occidora fiblada
que d'un instant
sembla construir la infinitud;
però, al igual que l'eternitat
resta enamorada de les obres del temps,
l'odi per allò perible
pot ésser un foc
més abrusador que l'infern.

Entregueu-vos a les passions;
emperò, feu-les vostres,
que realment neixin de la vostra ànima,
o esdevindreu una nova esgarriadissa
de l'efimiritat de l'existència...

N.B.S.

BCN 25/VI/2012

 Les fotografies són imatges promocionals del Eifman Ballet Theatre-"Anna Karenina" trobades aquí.

El llac dels cignes

Des del passat dia 7 i només fins el proper diumenge 18 de setembre es pot adeleitar-se a Barcelona de El lago de los cisnes en la versió del Ballet Nacional de Cuba.

La mateixa nit del dia 7 la Raquel i un servidor vàrem poder gaudir de l'obra. Era la primera vegada, tot i que pugui semblar mentida considerant les ganes, que ella anava a veure ballet en viu i en directe; jo ja havia gaudit de la peça també per la companyia de la gran Alicia Alonso.



Qui ja l'ha vista sap que aquesta és una adaptació de la versió original, canvia el quart acte per un epíleg on el final deixa d'ésser traumàtic per trobar un final feliç; però, la màgia de certes escenes, de certs quadres, és tan sublim, tan meravellosa, que et sembla que l'obra, des de la seva concepció havia d'ésser així.



La trista història d'Odette rescatada pel príncep Siegfried esdevé aquí una perfecta història romàntica on el Bé torna a guanyar, per una vegada, el Mal. Hi ha qui veurà una versió naïf i ja demodée de l'obra, del mite, però crec que sota les mans de la direcció d'Alicia Alonso és d'una perfecció sublim.

Hi ha tantes escenes captivadores... És una succeció de sensacions corprenedores...

Podria parlar de la subtilesa de Viengsay Valdés o de la força de Virelles, però quan hom gaudeix d'aquest espectacle no es poden fer crítiques, només dibuixar un somrís de satisfacció.

Especialment quan s'ha sentit l'emoció de poder aplaudir dempeus, amb el vell ruboritzat, a Alicia Alonso saludant a l'escenari.



Corol·lari, espero que la famosa pel·lícula Black Swan (castellà) hagi fet un gran favor a la dansa.

P.S.: en aquest enllaç podeu començar a veure tot l'obra en una altra adaptació.

NUBES Aracaladanza

La passada diada de Sant Esteve, per obra i gràcia del Caga Tió, la Raquel i jo vàrem poder gaudir de l'espectacle NUBES d'Aracaladanza a la sala Ovidi Montllor del Mercat de les Flors.

És curiós que sigui la primera vegada que en dos anys i mig anéssim junts a veure dansa, en aquest cas contemporània. A tots dos ens agrada, a més ella havia fet gimnàstica rítmica, però per ets i uts mai havíem acabat, encara, per anar junts a veure un espectacle d'aquestes característiques. Afortunadament, sabem que no serà pas l'únic.

L'obra sens presenta per a públic familiar a partir de 4 anys. I el cert és que hi havia força públic infantil que cal deixar palès es comportà molt millor que públic adult en altres espectacles artístics. El lema de l'obra és tot l'univers màgic de Magritte dalt de l'escenari.

És Nubes la segona part d'una trilogia d'espectacles inspirats en els mons creatius de pintor rellevants. El primer fou Pequeños paraísos inspirat en El jardí de les delícies d'El Bosco, i el següent ho serà en les creacions de Joan Miró. Cal citar que l'obra i la companyia han rebut importants premis.

Nubes són cinquanta minuts sense pausa d'imaginació desbordant. És endinsar-se en els meravellosos i màgics terrenys del Parnàs on el magí de la pintura i la dansa s'han desfermats i abraçats somnien junts. La veritat és que alguns de les onze passes que presenta el programa de vol són pura màgia. Des del primer instant ets sents atrapat i ets transportat a un món on tot és possible, on el surrealisme ha esdevingut quotidianitat i veure els cossos desplaçar-se per la força del ball, com el vent impulsa els velers, és el més natural.

Un espectacle digne d'ésser vist i gaudit, perfecte per petites criatures despertes capaces de somniar i adults com Wendy Darling que no han perdut la capacitat de viure mons màgics.

Es podrà tornar a gaudir els dies vint-i-sis i vint-i-set de març, amb tres sessions prèvies per a escolars. Absolutament recomanable!

Patrimoni Immaterial de la Humanitat

El proppassat dimarts la UNESCO a Nariobi seleccionava les noves peces que entren a formar part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Aquest reconeixement no és més i és tant com això: un reconeixement; un voler fer públic i notori que la humanitat és formada per diferentes cultures, però totes i cadascuna ens pertanyen a totes i cadascunes de les persones. I per això tohom ha d'ésser implicat en la seva salvaguarda i manteninment viu (que no sempre és fàcil, com la gent del foc hem viscut recentment amb l'exemple de la Patum). Per això és un notiu de joia aquests reconeixements, i un toc d'alerta per continuar lluitant per mantenir viva la cultura, totes les cultures.

Ma mare més d'una vegada ha explicat com mon pare i jo podríem perdre el sentit del temps quan durant les jornades castelleres de les festes de la Mercè ens ficàvem al mig de la plaça i ajudàvem ficant mans a la pinya en ésser demanades. L'amor pels castells, així com per la cultura popular i tradicional d'arrel catalana, em ve motivada especialment per mon pare. Un exemple és el record que mantinc del seu regal del llibre de Xavier Brotons, publicat per Lynx Edicions, Castells i Castellers (guia completa del món casteller) de l'any 1995.

De fet moltes vegades em vaig plantejar fer-me casteller, però per un o altre motiu sempre quedava ajornada aquesta decissió; i al final, vaig fer-me diable. Qualsevulla persona que es mogui en aquest món sap que molts són membres de diferents col·lectius. Ara bé, tinc la sort de conèixer bons companys castellers i també geganters (l'altre tradició pendent) així com trabucaires sense obviar el món del foc.

És això, el ésser un fet cultural del meu país el que encara m'omple més d'orgull en veure aquest reconeixement. Aquesta tradició popular basada en l'esforç conjunt i comunitàri, en l'esperit de superació i en el plaer de gaudir de la festa al carrer. En aquest esperit tan nostre de saber que potser demanem la lluna però volem tocar el cel.



Respecte el flamenc és quelcom que també em ve d'antuvi i per habitud. Com la copla, així com certs cantants, és part de la meva música d'infantesa: és la música que escoltava i cantava ma mare, com així ho havia fet la seva mare i el seu pare (qui ho feia per Farina i Pepe Pinto). I reconec que l'art flamenc és quelcom que des de ben petit m'ha atret i em continua sorprenent. Escoltar-lo i veure'l. El flamenc, aquest cant d'origen perdut a la nit dels temps i les migracions, que és ball i és poesia; que originàriament sols era veu i acompanyament rítmic de la mà a la fusta i que posteriorment tingué el magistral “toque” de la guitarra i que avui en dia es pot guarnir amb piano, violí, guitarres elèctriques o orquestres. Aquesta expressió del dolor, de la bellesa o de les arrels, com ho era la molt flamenca poesia de Lorca, mai millor que a la veu de Morente; aquesta representació de la vida total i absoluta en un ball que és com un big-bang. Tot això és el flamenc que ara es declara patrimoni.



En aquest breu comentari respecte el nou patrimoni cultural immaterial de la UNESCO no podíem deixar d'esmentar el mallorquí cant de la Sibil·la. És quelcom que crec que hauria de poder viure alguna vegada a la vida i que em sembla meravellòs que Mallorca l'hagi conservat viu durant tant de temps. Ara més que mai es posa de manifest la necessitat d'aquest reconeixement per part de la UNESCO com a representant de la humanitat. És corprenedor que durant la celebració religiosa de l'arribada de l'esperat mesies, el redemptor dels pecats i que ha de dur la promesa de la vida eterna es recordi, d'aquesta manera tan sublim el judici final.



I un últim esment a la Dieta Mediterrània. Él seu propi nom ho diu tot: Mediterrani, aquesta és la seva essència: les diferents expressions de la cultura nascuda a la seva riba. Aquesta mar ha sigut niu de diverses formes de viure i entendre el món; però sempre sempre des de la sapiència de gaudir de la natura. La dieta mediterrània és una cultura, no és sols el menjar, és com preparar-lo, ingerir-lo i gaudir-lo. És l'expressió d'un poble: la societat que evoluciona des de fa molt de temps bressolat per les seves onades.

Per això avui tanco amb aquesta cançó:




(mediterrànio serrat)

FAMA ¡A BAILAR! a BCN

Ahir 28 de juny al Palau Sant Jordi de Barcelona aterrava l'espectacle de FAMA ¡a bailar!

Foren unes 2 hores en que poguèrem gaudir de coreos que ja havíem vist durant el programa, tant per parelles com grupals. Era el que molta gent creia que haurien d'haver set les gales finals: veure'ls ballar.

Val a dir que tot i que no era "sold out", podia haver-hi perfectament unes 15000 persones veient i gaudint, entregadíssimes, amb el show.

Podria dir que potser les presentacions eren massa llargues, i que hi havia masses moments dels profes a dalt de l'escenari; però que vai' gaudir moltíssim de l'espectacle.

Perquè podeu fer-vos una idea us deixo el link de les fotos que des del for ens ha ofert "martams" (moltes gràcies):

FOTOS

(foto de presentació del show a BCN) -aconseguida de http://vickygomezfama.blogspot.com/

propostes per a la revetlla de Sant Pere i Sant Pau

per avui dissabte 28 de juny podríeu gaudir del III Concurs de Percussió de Barcelona:

o podríeu gaudir del mític Foc i Rock a Les Corts:

però jo treuré la meua vena més freak i pujaré al Sant Jordi per:

si algú vol saber què es pot veure: aquí

ens veiem, si voleu al final de la nit a les corts -o a barrakes si la gent s'anima molt i vol pujar a Sant Cugat!-.

de fet, si algú de cop desitja venir al santjordi, tindria entrada... truqueu al mòbil.

P.S.: potser demà o dilluns parlem de la Euro 2008 -que encara no hem dit res-.

EL LAGO DE LOS CISNES

La passada nit del dimecres 14 de maig vai' poder gaudir de El Lago de los Cisnes pel Ballet Nacional de Cuba amb direcció i coreografia d'Alicia Alonso.



Aquest ballet (Лебединое Озеро) de Piotr Illich Tchaikovsky fou estrenat l'any 1877 al Bolshoi moscovita amb coreografia de Julius Reisinger; però no fou fins el 15 de gener de 1895 que a Sant Petersburg i gràcies a la nova coreografia de Marius Petipa (actes I i III -els del castell) i Lev Ivanov (actes II i IV -els del llac) que es convertí en la joia que és avui en dia.

És sobre aquesta base que la grandísima (qualsevol epítet es queda petit per definir-la) Alicia Alonso porta molt i molts anys treballant, tant representant-la com coreografiant-la i dirigint-la. (Així hi ha alguna variació respecte a algun quadre que es simplifica i nova visió del final).



La història (la base original, sense els canvis fets per la gran dama del ballet) s'inicia en un primer acte on el príncep Siegfrid i els seus amics celebren el seu aniversari; i on arribarà -als jardins de palau- la reina per dir-li que demà li organitza una festaperquè pugui cercar esposa, fet que disorta el jove motiou pel qual els seus amics se l'enduen de caça.

A l'inici del segon acte arriben al llac i veuran com surten uns cignes que es transformaran en boniques joves. Quan el príncep és a punt de caçar una de les joves-cigne apareix la seva reina Odette. Ella li explica l'encanteri del mag Rothbart pel que es veuen així, i com només mitjançant una promesa d'amor etern es pot trencar. I aquest soreix tan ràpid com és la sageta d'Eros; però abans que el prícep pugui dir res, el mag arriba i ler retorna a la forma de cigne quq abandonen de nit. Siegfrid li demanarà a Odette que demà assiteixi a la festa.

En el tercer acte té lloc la festa. El prícep ofén la seva mare al negar-se, pensant en Odette, d'escollir esposa. És en aquest punt que arriba el desconeut baró Rothbart amb la seva filla Odile. El príncep, sota encanteri, creu que és la seva estimada Odette. I així li declara el seu amor etern. Llavors tot es descobreix al mostrar-li el mag al llunyedar a Odette. El príncep correrà cap el llac.

En l'últim acte, Odette arriba al llac i explica a les seves companyes allò que ha succeït. Arriba el príncep demanant perdó, però l'encateri no es desfà tot i la lluita d'ambdós amb el mag, fins que aquests es llancen, morint, al llac. Aquest sacriofici d'amor mata rothbart i allibera els cignes. Veurem els esperits d'ambós junt per sempre...

Tot i això, hi ha d'altres versions, una és la que ens presenta Aicia Alonso; podeu llegir-la AQUÍ




La veritat és que l'espectacle que vam veure és una joia absoluta. Els dos actes (segon i el quart reconvertit el epíleg) del llac són tan absolutament preciosos que encara hi somio i els recordo... quina bellesa! quins moviments, quin sentiment, quin tot!!! també destacar els balls d'Odile i algunes de les danses del tercer acte.

Recodo amb molta joia la primera vegada que vai' vore ballet (gener any 99 a Sevilla, La Bayadére); però sé que mai podré oblidar l'experiència que vai' viure aquesta nit.

FAMA ¡a bailar!

En la festividad de Tersícore, hoy es el Día Internacional de la Danza me gustaría escribir un poco al respecto del programa FAMA ¡a bailar!.




Ayer, aunque ya era hoy (midnight is when the day begins...) finalizó, después de 116 días con la proclamación de Vicky como ganadora. [su nombre os redirige hacia un flog sobre ella].



Este programa del que me declaro ferviente, aunque no desde el primer día, fou concebido como un "nuevo formato de reality". Comenzó, tras sus pertinentes cástings, con veiente concursantes. Al final han sido 44 los alumnos que han pasado por la escuela. Se han dedicado a recibir clases y si seguías el programa comprobabas que las horas ociosas eran bastante escasas, especialmente en las últimas semanas... ¿Pero cómo llegué yo hasta aquí? Lo cierto es que siempre he sido un admirador de la danza; y aunque al principio no supe de él; gracias a mis visitas al New York fui cayendo paulativamente en sus redes (el perder el trabajo también ayudó). Pero el motivo más importante era que el programa te permetía ver cómo diez parejas de chavales, encerrados en un internado, trabajaban por aprender y mejorar en el muy duro mundo del baile. Obviamente el factor "reality" ha conseguido que sintamos cercanos a esas personas; que haya quien derramase lágrimas, que volvase sus ilusiones en las de ellas, o que las considerase como alguien de su círculo privado.



El programa ha sido muy criticado -pasad por su foro y veréis de todo- ya que se decía que no mostraba el verdadero mundo real de la danza, que los profesionales de ellos se sentían avergonzados, etc. Como ejemplo, algunos de los contratos que ya han conseguido firmar algunos de los participantes. Pero aunque aquéllas críticas puedan basarse en ciertos postulados más o menos ciertos; hay una cosa que nadie puede obviar, ni negar: FAMA ¡a bailar! ha permitido que la gente -y parece que en su mayoría gente joven- se hayan preocupado por ver danza. No debemos ser naïf y creer que ahora toda esa gente va a salir corriendo para pagar una entrada y ver un espectáculo de danza (parte de la audiencia ya lo hacía), pero puede que alguno sí; y además de dignificar el baile a lo mejor una nueva Tamara Rojo acaba de descubrir su vocación. Cierto es que se habrán despertado nuevas vocaciones que en breve desaparecerán cuando se descubra el durísimo camino que suponen; pero conseguir la cultura se popularice, especialmente con una de las hermanas pobres del arte me parece muy digno de elogio.

¿Acaso fue perjudicial la mítica serie que ha dado nombre al programa?





GRACIAS A TODAS LAS PERSONAS QUE HAN HECHO QUE MUCHAS PERSONAS HAYAMOS DISFRUTADO VIENDO Y SIGUIENDO FAMA ¡A BAILAR!

MozartNu

El diumenge 20 d'abril, nit en la que lluiria lluna plena, vai' atansar-me fins el Mercat de les Flors per vore l'espectacle MOZARTNU de Iago Pericot.

Aquest és la recuperació, i actualització, vint-i-dos anys després de l'espectacle homónim. De fet, la mateixa parella que llavors la representà, Neus Ferrer i Jordi Cortés, tornen a ballar despullats sota les notes de la Missa de la Coronació en C de W.A.Mozart KV 317.

Si llavors pogué semblar un atreviment el fer moure's dos cossos nus sota una missa, ara, més que mai, sembla, per desgràcia (ja que tornen els temps de conservadurisme mental -i es dóna molt en joves-), absolutament necessari demostar que la bellesa del cos en moviment sincopat amb la música és la més maca expressió artísitca.

Durant els gairebé 40 minuts d'espectacle veurem com a cada fragmemnt de la peça musical se'l correspon una part de la història d'aquests cossos: l'autoconeixement, el trobament, la coneixença mútua, el descobriment del plaer conjunt, etc.

Al mateix temps es produeix la mateixa història que succeiex vint-i-dos anys després, i, òbviament, amb una coreografia diferent, ara que els anys han passat. Roser López Espinosa i Óscar Kapoya realitzen la versió moderna (de la que només em desagradà els moments de música electrònica); que ens serveix per entendre que les relacions i les seves formes s'han modificat durant aquests anys, però també per reflexionar sobre les relativitats.

La relativitat, el fet que produint-se al mateix temps dos conjunts de ball, el que veu cadascun dels observadors és absolutament relatiu... veiem dues peces i una tercera que és la conjunció d'ambdues...

La veritat és que fou una peça molt i molt interesant. Fou un plaer gaudir d'una peça tan bella.

DUOS.SAT

Ahir divendres vai' passar-me pel SAT (Sant Andreu Teatre) a guadir d'una nit de dansa contemporànoia dins del 5a edició del DANSaT.

A diferència d'altres anys que es realitzava els dijous la sessions de duos aquest any han sigut traslladades al divendres.

La primera coreografia que vàrem vore fou realitzada per Contrapunctus Danceport. Fou una coreo breu però de certa intensitat. Em va agradar especialment la ntensitat que demostrava Nora Sitges-Sardà.
La segona, obra de Kenzo Kusuda -ballant amb Mireia de Querol Duyran, fou una recreació de la llegenda de la prunera voladora... senzillament, sublim.
Després del descans, Sharon Fridman ens presentà una obra, amb Carlos Fernández, brutal. El com els seus cossos es congraciaven per descobrirs-se i ésser un fou absolutament meravellós.
La coreografia final de Pisando Ovos em deixà fred; un inici prometedor, un nus que semblà una presa de pèl i un final maco.

Fou una nit molt interessant per tornar a congraciar-se amb l'art de la dansa.