Mehmet VI
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 14 gener 1861  Istanbul (Turquia) | ||
| Mort | 16 maig 1926 (65 anys) Sanremo (Itàlia) | ||
| Causa de mort | accident vascular cerebral | ||
| Sepultura | cemetery of the Sulaymaniyya Takiyya (en)  | ||
.svg){kind=small} 36è Soldà de l'Imperi otomà | |||
| 3 juliol 1918 – 19 novembre 1922 ← Mehmet V | |||
| Dades personals | |||
| Religió | Islam i sunnisme | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | sobirà | ||
| Membre de | |||
| Carrera militar | |||
| Grau militar | Mariscal de Camp | ||
| Família | |||
| Família | Dinastia Osman | ||
| Cònjuge | Emine Nazikeda Kadınefendi (–1926) Nimet Nevzad Hanım Nevvare Hanım Müveddet Kadın Inşirah Hanım | ||
| Fills | Ulviye Sultan (  ) Emine Nazikeda KadınefendiSabiha Sultan ( ) Emine Nazikeda KadınefendiŞehzade Mehmed Ertuğrul ( ) Müveddet Kadın | ||
| Pares | Abdülmecit i Gülüstü | ||
| Germans | Abdul Hamid II Mehmet V Ahmed Kemaleddin Murat V Mehmed Burhaneddin Efendi (1849-1876) Refia Sultan Fatma Sultan Mediha Sultan | ||
Signatura  | |||
| | |||
 | |||
Mehmet VI (14 de gener de 1861 – 16 de maig de 1926) va ser el darrer soldà de l'Imperi Otomà, regnant entre 1918 i 1922.
Biografia
[modifica]El seu pare era el sultà Abdülmecit, que va morir cinc mesos després del seu naixement, i la seva mare Gülistû Kadın era d'origen georgià-abkhàs, filla del príncep Tahir Bey dels Xarvaixidze, que va morir de còlera quan Mehmet tenia quatre anys.[1] Abdülmecit va tenir quaranta-dos fills i Vahdeddin va ser el seu últim fill, cosa que el va situar en el desè lloc de la successió.[2] Després de la mort de la seva mare va ser adoptat per Şâyeste Hanım, una altra de les consorts del seu pare.
Príncep hereu
[modifica]Germà de Mehmet V, va ser designat hereu com a membre més gran de la Casa d'Osman, quan el fill d'aquest, Yusuf Izzettin Efendi es va suïcidar en 1916.[3] El novembre de 1916 va representar al sultà en els funerals de Francesc Josep d'Àustria-Hongria i el gener de 1917 va fer una visita oficial a Alemanya.
Sultà
[modifica]A la mort de Mehmet V el 3 de juliol el va succeir al tron i el 4 de juliol de 1918 se li entregà l'espasa d'Osman I.
La Primera Guerra Mundial havia estat desastrosa per l'Imperi Otomà. Els anglesos havien ocupat Bagdad i Jerusalem, i els vencedors van acordar de repartir-se l'Imperi. El 8 d'octubre Mehmet Talat Paixà va presentar la dimissió que li fou acceptada,[4] i va intentar nomenar primer ministre a Ahmed Tevfik Paşa, parent seu i lleial, però aquest no va poder formar govern i va nomenar al general Ahmed İzzet Pasha, vell opositor a la guerra, que va signar l'armistici de Mudros, el 30 d'octubre de 1918.[5] El gran visir refusava apartar del govern als membres del Comitè Unió i Progrés (CUP) i es va enfrontar al sultà, presentant la dimissió. Fou substituït finalment per Ahmed Tevfik Paşa, però aquest no va trobar aliances per desfer-se del CUP i el 10 de març del 1919 fou substituït per Damat Ferid Pasha, cunyat del sultà.
De moment els turcs es van manifestar dòcils a les exigències aliades però quan els grecs foren autoritzats a desembarcar a Esmirna el 15 de maig de 1919 va esclatar un moviment d'oposició i el general Mustafa Kemal Pasha, inspector general del IX Exèrcit (després III) va desembarcar a Samsun i va agafar la direcció, sense obeir l'ordre de tornar a Istanbul, donant pas a la Guerra d'Independència Turca. Anatòlia va quedar aïllada de la capital. El gran visir va dimitir (5 d'octubre) i el 7 de novembre fou elegit un nou parlament que va tenir representació dels rebels nacionalistes. Els grans visirs següents (Ali Rıza Pasha fins al 2 de març de 1920 i Hulusi Salih Pasha fins al 2 d'abril de 1920) van negociar amb Kemal que va traslladar la seu a Ankara el 27 de desembre de 1919, però els contactes es van acabar quan els aliats van posar Istanbul sota administració militar conjunta el 16 de març de 1920 i van arrestar simpatitzants nacionalistes. Mehmet va designar un altre cop gran visir Damat Ferid Pasha el 5 d'abril. L'11 d'abril va dissoldre el parlament i el mateix dia el Shaykh al-Islam Abd Allah Dürri-zade va emetre una sèrie de fàtues posant fora de la llei als nacionalistes.
Membres del parlament dissolt van fugir a Ankara i amb altres representants nacionalistes es van constituir en Gran Assemblea Nacional de Turquia el 23 d'abril que va escollir el seu propi govern (Comitè de Comissaris Executius) però va proclamar la lleialtat envers el sultà i califa.[6] El govern d'Istanbul va intentar eliminar el moviment nacionalista per la força i va enviar tropes i va fomentar revoltes, i el 24 de maig de 1920 la condemna a mort contra Kemal (dictada en absència) fou ratificada. A la conferència de San Remo l'abril de 1920 França va obtenir un mandat sobre Síria el Regne Unit sobre Palestina i Mesopotàmia.
El 10 d'agost de 1920 els delegats de Mehmet van ratificar els acords signant el tractat de Sèvres[7] El Tractat deixava l'Imperi Otomà sense la major part de les seves antigues possessions, limitant-lo a Constantinoble i una part d'Anatòlia, a la part oriental de la qual es creava un estat autònom per als kurds (el Kurdistan), i alguns districtes passaven a Armènia (la República Democràtica d'Armènia independitzada de Rússia el 1918) per formar la Gran Armènia. Grècia rebia la Tràcia Oriental, Imbros, Tenedos i la regió d'Esmirna. Es reconeixia la separació d'Egipte, Hijaz i el Iemen; Mossul, Palestina i Transjordània passaven a administració britànica; Síria, Líban i Hatay (Alexandreta) a administració francesa[8] que també rebia una zona d'influència a Cilícia; Xipre va quedar per als britànics que ja l'administraven i Kastellorizon per als italians amb una zona d'influència a la regió d'Antalya. La navegació als Estrets seria lliure i controlada per una comissió internacional. La Gran Assemblea Nacional el va rebutjar.
Els contactes aliats amb els nacionalistes van provocar la dimissió (i exili) del gran visir (18 d'octubre de 1920). Tewfik fou nomenat per darrera vegada el 21 d'octubre de 1920. Després de derrotar els grecs a la batalla d'İnönü, la Gran Assemblea Nacional (GAN) va proclamar una nova constitució (20 de gener de 1921) que establia la sobirania del poble. Tewfik va anar a la Conferència de Londres de 1921 que fou un fracàs (febrer i març).
El 9 de setembre de 1922, derrotats els grecs, els turcs entraven a Esmirna. A l'armistici de Mudanya (11 d'octubre de 1922) el govern del sultà no en fou part.[9] Finalment els dos governs foren convidats a la conferència de pau de Lausana però el GAN va rebutjar el govern rival i l'1 de novembre de 1922 va votar una llei que separava les funcions de sultà de les de califa i declarava el sultanat abolit (amb efectes retroactius de 16 de març de 1920 data de l'ocupació d'Istanbul pels Aliats). Tewfik va dimitir el 4 de novembre. El 10 de novembre de 1922 Mehmet fou nomenat només com a califa a la khutba.
Fugida d'Istanbul
[modifica]
Considerant la seva vida en perill va demanar al general britànic Sir Charles Harington d'organitzar la seva sortida del país i va abandonar Istanbul a bord del vaixell de guerra britànic HMS Malaya el 17 de novembre de 1922.[10] El 18 de novembre de 1922 la GAN li va retirar el títol de califa en favor del seu oncle Abdülmecit II, fill d'Abdülâziz. El califat seria abolit el 1924.
Mehmet VI va anar a Malta i després a la Meca on fou acollit pel rei de Hijaz Husayn ibn Ali. Allí va emetre una declaració segons la qual la separació del sultanat i el califat era contrari a la xara, que va trobar poc ressò. Després va sortir de la Meca i va anar a viure a la Riviera, a San Remo. Va morir a San Remo el 16 de maig de 1926, i va ser enterrat en el "hazire" (petit cementiri al jardí) de la mesquita Selimiye a Damasc.
Referències
[modifica]- ↑ Bardakçı, 1998, p. 35.
- ↑ Bardakçı, 1998, p. 34.
- ↑ Şerifoğlu, Ömer Faruk. Abdülmecid Efendi, Ottoman Prince and Painter (en anglès). YKY, 2004, p. 126. ISBN 9789750808838.
- ↑ Kieser, Hans-Lukas. Talaat Pasha: Father of Modern Turkey, Architect of Genocide (en anglès). Princeton University Press, 2018, p. 319. ISBN 978-0-691-15762-7.
- ↑ Fromkin, David. A Peace to End All Peace: The Fall of the Ottoman Empire and the Creation of the Modern Middle East (en anglès). Macmillan, 2009, p. 360–373. ISBN 978-0-8050-8809-0.
- ↑ AA Kitap Kolektif. Atatürk'ten Erdoğan'a Cumhurbaşkanlarımız (en turc). AA Kitap / Anadolu Ajansı, p. 8. ISBN 9786259714400.
- ↑ Helmreich, Paul C. From Paris to Sèvres: The Partition of the Ottoman Empire at the Peace Conference of 1919–1920 (en anglès). Columbus, Ohio: Ohio State University Press, 1974, p. 320. ISBN 9780814201701.
- ↑ Kieser, Hans-Lukas. Turkey Beyond Nationalism: Towards Post-Nationalist Identities (en anglès). Bloomsbury Publishing, 2013. ISBN 0857731335.
- ↑ Psomiades, Harry J. The Eastern Question, the Last Phase: a study in Greek-Turkish diplomacy (en anglès). New York: Pella Publishing,U.S., 2000, p. 27-35. ISBN 978-0918618795.
- ↑ Baldacchino, Carmel. «The HMS Malaya story» (en anglès). The Times of Malta, 16-10-2008. [Consulta: 10 octubre 2025].
Biografia
[modifica]- Bardakçı, Murat. Şahbaba: Osmanoğulları'nın Son Hükümdarı Vahdettin'in Hayatı, Hatıraları ve Özel Mektupları. Pan Yayıncılık-İnkılâp Kitabevi, 1998. ISBN 9751024536.
.svg){kind=small}
