Georgina Regàs, James Lovelock i el Museu de la Confitura

Amb pocs dies de diferència m'ha arribat la notícia de la mort de Georgina Regàs i de James Lovelock, dues persones que no es van conèixer personalment però el record de les quals associo a una sortida a la Costa Brava l'any 2010.

El setembre de 2010 vaig visitar el Museu de la Confitura, que es troba al poble de Torrent, prop de Palafrugell. Potser hi hagi que pensi que anomenar-lo "museu" sigui massa, perquè és un espai bastant petit. Tanmateix, reuneix les condicions que jo penso ha de tenir un museu: un espai on es mostren col·leccions, però també un espai de recerca, una funció que sovint desconeix el públic dels museus. Avui dia ja n'hi ha que estan visibilitzant la seva tasca de recerca, mostrant també els seus laboratoris. Per exemple, el Museu d'Història Natural de Londres té, des de 2009, un edifici annex (el Darwin Center), on es fa recerca i els visitants hi poden passar i veure que es fa en aquells laboratoris. Doncs el Museu de la Confitura té també el seu "laboratori", l'espai on la seva fundadora, Georgina Regàs, va anar experimentant al llarg dels anys per aconseguir uns quants centenars de varietats de confitures, gelees i melmelades. I abans que en molts altres museus, en el de la Confitura ja era possible veure com es treballa en el seu laboratori, separat de l'espai expositiu per un vidre.

És cert, el Museu de la Confitura de Torrent també ven els seus productes, però, que no tenen pas una botiga els museus actuals? Per altra banda, per fer recerca, cal finançament i una manera de finançar la recerca que ha fet Georgina Regàs al llarg dels anys ha estat venent precisament el resultat de la seva recerca, és a dir les confitures, gelees i melmelades, i altres productes relacionats.

Si us fixeu en la fotografia que mostra la cuina-laboratori del Museu, a l'esquerra s'hi veu un home, un senyor ja gran (tenia aleshores noranta-un anys, tot i que no els aparentava). És James Lovelock, el químic atmosfèric creador de la hipòtesi Gaia, que considera la Terra com un sistema en què els seus diversos components (el suport físic del planeta, la seva atmosfera i el conjunt de tots els éssers vius o biota) interaccionen els uns amb els altres i han evolucionat conjuntament des dels orígens, modulant el planeta i fent-lo com és actualment.

Lovelock, que en aquella època no acostumava ja a viatjar gaire, va venir a Barcelona convidat per l'Ajuntament perquè conegués millor el projecte de la nova seu del Museu de Ciències Naturals (que era un museu municipal), inspirat en les seves idees. La directora aleshores del Museu --Anna Omedes, ara jubilada-- i el comissari de l'exposició permanent que s'hi estava dissenyant --el catedràtic emèrit de microbiologia de la Universitat de Barcelona Ricard Guerrero-- havien decidit que el nou museu havia de mostrar les relacions entre els éssers vius i el seu ambient (el suport físic i l'atmosfera) i descriure la història de la vida com un recorregut conjunt dels éssers vius i l'ambient global del planeta. Va alegrar-se en saber que la idea de Gaia seria present en el museu. De fet, va dir que a ell li agradaven molt els museus perquè eren llocs on es podia aprendre més coses que a l'escola. Si més no, a ell li havia passat.

Enmig d'un programa bastant atapeït --trobada amb periodistes, conferència pública al Saló de Cent, visita a les obres de la nova seu del Museu--  es va oferir a Lovelock i la seva esposa la possibilitat de fer alguna excursió que fos tranquil·la i la idea d'anar fins a la Costa Brava un dia de setembre, quan el brogit de l'estiu ja havia passat, li va agradar. Després de veure Calella de Palafrugell, el far de Sant Sebastià i de dinar i descansar en una casa particular que la seva propietària va oferir per a l'ocasió, l'última parada va ser el Museu de la Confitura.

Sandy i James Lovelock, Diana Escobar, Anna Omedes i Mercè Piqueras

En aquella època jo estava també treballant en el projecte del nou Museu i vaig tenir la sort de poder participar en aquella sortida. Malauradament, Georgina Regàs aquells dies era de viatge i no la vam poder veure.

En un article sobre Lovelock que he fet per a un diari català he escrit això:

Lovelock ha tingut una trajectòria més pròpia d’altres èpoques, quan els científics investigaven pel seu compte. Des de 1964 va treballar de manera independent. Deia que el treball d’un investigador hauria de ser una tasca de creació i que dependre d’una universitat o centre de recerca i de subvencions que sovint marquen unes prioritats és un fre per a la imaginació del personal investigador. Però no sempre és possible la recerca independent; cal trobar finançament i cal rebre el reconeixement de la comunitat científica. Va resoldre en part el finançament gràcies a les patents d’alguns invents, especialment el detector de captura d’electrons, aparell molt útil per detectar compostos que es troben a l’atmosfera en concentracions molt petites, en alguns casos parts per bilió (10 elevat a 12).

I ara m'adono que hi ha un paral·lelisme entre James Lovelock i Georgina Regàs. Ella, sense dependre de cap centre de recerca, va poder desenvolupar la seva creació en el món de les confitures i, com Lovelock, se'n va sortir molt bé. I que va rebre el reconeixement de qui investiga també en aspectes diversos de la nutrició i la dietètica ho demostra el fet que, Pere Castells, de la Fundació ALICIA, col·laborés amb el Museu de la Confitura per fer la "Taula periòdica de les confitures", que classifica les confitures del Museu amb criteris semblants als de la Taula periòdica dels elements.

 

Epíleg

Fa alguns anys, remenant velles carpetes vaig trobar aquesta carta, de 1986 i em vaig fixar en la signatura (si no veieu bé la imatge, cliqueu-hi al damunt per ampliar-la):

Està signada per Georgina Regàs i és una resposta a una carta meva. A la botiga Viadiu que hi havia al carrer Comtal de Barcelona (va tancar el 2001) jo hi havia trobat unes melmelades molt bones i originals; especialment me n'agradava una de cafè. Com que no sempre m'anava bé baixar fins al centre de Barcelona, vaig escriure a l'adreça que vaig trobar en els pots de confitura per preguntar si hi havia altres botigues a Barcelona on les venguessin. Georgina Regàs em va respondre molt amablement i me'n va facilitar un llistat.

No sé d'on deu venir el nom Barris que tenien aleshores les confitures i melmelades que jo comprava a can Viadiu, ni si la marca es va mantenir fins que es va inaugurar el Museu de la Confitura, el 2004. Però el que m'indica és que Georgina Regàs feia ja anys que estava immersa en el dolç món de les confitures.

Després del 2010 i durant uns anys, vaig poder comprar les confitures de Georgina Regàs a la parada "Mel, tes i bolets" del mercat de Les Corts de Barcelona. El Josep i la Rosa n'eren els meus proveïdors. Malauradament, després que la parella es jubilés, el nou concessionari va deixar de tenir-les. Sé que el Museu de la Confitura també té una botiga online, però no sóc molt amiga de comprar per Internet Haure de fer com, el 1986, i preguntar si hi ha botigues a Barcelona on es puguin comprar.

Els cent anys de James Lovelock

James Lovelock a Barcelona (foto Elena Castillo, 1995)

En diverses ocasions he escrit en aquest blog sobre el químic atmosfèric britànic James Lovelock (vegeu-ne els enllaços al final d'aquesta entrada), 'pare' de la hipòtesi de Gaia (ara ja teoria), que considera la Terra com un sistema integrat en què el planeta i la seva atmosfera han evolucionat conjuntament amb els éssers vius i s'han influït mútuament. (A la foto de la dreta, Lovelock durant la seva visita a Barcelona, el gener de 1995, quan va venir convidat per a la Comissió per a l'Estímul de la Cultura Científica del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.)

Torno a escriure sobre Lovelock avui, dia en què aquest científic tan singular fa cent anys. I ho faig transcrivint aquí fragments de les notes que em vaig preparar per parlar de "L'univers de James Lovelock" fa uns mesos, a partir de les idees que he sentit expressar a Lovelock en moltes ocasions:

Gaia/Gea, deessa grega de la Terra

Els nostres peus reposen sobre un planeta —la Terra— que és una anomalia en el sistema solar. Per la seva situació, entre Venus i Mart, hauria de tenir una temperatura més baixa que la que té i una atmosfera en què a penes hi hagués oxigen i el principal compost fos el CO₂. Però no és així. La seva excepcionalitat és el resultat de la presència de vida i de més de 3500 milions d'anys d'evolució que han modelat la Terra fins a fer-la com la coneixem. Però encara més excepcional que les seves diferències amb els planetes veïns és el fet que la Terra es comporti com un ésser viu, un superorganisme capaç d'autoregular-se mitjançant complexos processos físics i químics, de la mateixa manera que ho fan els éssers vius mitjançant processos homeostàtics. Aquesta revolucionària visió del món és la hipòtesi Gaia (ara teoria), nom pres de la deessa grega de la Terra, i formulada per James Lovelock, químic atmosfèric que enguany celebra el seu centenari.

Quan James Lovelock va expressar la seva hipòtesi va capgirar un dels paradigmes de la ciencia, que considerava que la vida s’havia establert a la Terra perquè era l’únic lloc de l’Univers que reunia les condicions per fer-ho posible: un planeta amb la temperatura adequada, amb aigua i especialment amb una atmosfera on hi havia oxigen. Lovelock, en canvi, deia que la Terra, tal com la coneixem nosaltres, és el resultat de la coevolució dels components vius i no vius del planeta. Es basava en la comparació de la Terra amb els planetes veïns, Venus i Mart, que no tenen vida i tenen unes atmosferes molt semblants pel que fa a la composició de gasos. L’atmosfera de la Terra, en canvi, tenia una composició de gasos molt diferent, i en desequilibri des del punt de vista de la química i la física.

Mart, la Terra i Venus

 

Lovelock va suposar que l'atmosfera de la Terra, tan diferent de la de Venus i Mart, era el resultat de l’activitat biològica i de la interacció de la vida amb el planeta, i va imaginar la Terra com un sistema en el qual els diferents components interaccionen i s’influeixen mútuament. Malgrat el seu desequilibri, la nostra atmosfera s’ha mantingut estable durant la major part de la seva història, tot i que avui dia els humans hi estem provocant canvis greus que ja comencen a notar-se. Per a mantenir aquesta estabilitat, calia algun mecanisme semblant als mecanismes homeostàtics que mantenen estables els éssers vius. Mitjançant models matemàtics i treballant amb científics d’altres especialitats es va demostrar que Gaia era molt més que una hipòtesi. Lovelock creu que no es pot estudiar la Terra separant-ne els seus components, perquè no és la suma de les parts que la componen. L’evolució de la vida ha estat influïda per la interacció entre els éssers vius (la biosfera) i els inerts (la geosfera), i l’evolució del planeta és també el resultat de la interacció entre la part no viva i els éssers vius.

La seva experiència amb models matemàtics i el seu coneixement del planeta els ha aplicat després a l’estudi del canvi climàtic. Lovelock creu que les previsions del Panel Internacional del Canvi Climàtic (IPCC) són molt conservadores i transmeten la impressió que, si actuem adequadament, el canvi climàtic podrà aturar-se. Ell, en canvi, creu que el canvi climàtic no té aturador per més mesures correctives que ara s’hi posin. Els models matemàtics amb què Lovelock ha treballat tenen en compte Gaia, és a dir, el planeta, com un sistema en què la biosfera, la geosfera i l’atmosfera interaccionen i s’influeixen; un sistema en el qual el mar i el plàncton, per exemple, tenen una funció reguladora del clima.

El fet que la Terra —Gaia— sigui un sistema que s’autoregula no significa que no cal que ens preocupem de la contaminació, les emissions de CO₂, el canvi climàtic i altres problemes ambientals que preocupen la humanitat. Els humans, però, per una banda cremen combustibles fòssils i emeten diòxid de carboni a l’atmosfera; per una altra, estan eliminant els boscos, que converteixen en terrenys agrícoles per conrear els seus aliments. No podem abocar diòxid de carboni a l’atmosfera i esperar que Gaia l’elimini si li traiem els mitjans per fer-ho: és a dir, els grans boscos.

A mesura que la Terra s’escalfa a conseqüència de l'activitat humana, els grans ecosistemes oceànics que absorbeixen el diòxid de carboni de l’aire ja no poden sobreviure perquè, tan bon punt la temperatura superficial dels oceans puja per sobre de 14 °C aproximadament, la capa superior s’estratifica, forma una capa homogènia al llarg de tota la superfície dels oceans i els nutrients que serveixen d’aliment per a les algues, les responsables d’absorbir el diòxid de carboni, ja no poden passar de la capa inferior a la superior i les algues es queden sense aliment i moren. Aquest és el motiu pel qual l’aigua, en regions càlides com els tròpics o el Mediterrani, tenen sovint un color blau transparent i se’n pot veure el fons. Això que sovint es veu com una qualitat positiva, és ben bé el contrari; l'aigua és transparent perquè és un desert; de fet, és un ecosistema més desèrtic que alguns dels grans deserts del planeta, com el d’Austràlia o el Sàhara. Hi ha molt poca vida en els mars i això és una conseqüència de l’escalfament del planeta que els humans estem provocant

Canvi en el pH de l'aigua del mar causada per les emissions de CO2 entre el segle XVIII i el segle XX (Wikimedia Commons)

Lovelock creu que només accions basades en la geoenginyeria podrien aturar l’escalfament del planeta produït per l’excés de gasos d’hivernacle. Caldria aprofitar alguns mecanismes d'autoregulació propis de la Terra com a sistema viu. Per exemple, es pot investigar per trobar mecanismes que permetin reflectir part de la llum del sol que arriba a la Terra o bé que puguin extreure l'excés de diòxid de l'atmosfera. Però de poc servirien les mesures per refredar la Terra, si es continua abocant a l’atmosfera diòxid de carboni al ritme actual. Malauradament no tenim cap mitjà per reduir de cop les emissions a l’atmosfera de diòxid de carboni. A més, quan afegim diòxid de carboni a l’atmosfera, a més de provocar l’escalfament global, es contamina el mar. El CO₂ , en dissoldre’s en l’aigua del mar la fa massa àcida per a gran part de la vida marina.

Caldria trobar la manera de treure de l’atmosfera la quantitat de CO₂ que hi aboquem. És cert que les plantes del planeta absorbeixen molta més quantitat de diòxid de carboni, però s’utilitza per crear vida vegetal, i després els humans, altres animals i la resta d'organismes vius, entre els quals els microbis, ens mengem les plantes i tornem a emetre tota aquesta quantitat de diòxid de carboni a l’aire. Lovelock proposa que, quan es conreïn plantes destinades a l’alimentació, se’n prengui l’element útil com a aliment —per exemple, el gra— i tota la resta es converteixi en carbó vegetal, que només pot tornar a convertir-se en CO₂ si es crema. Per tant, aquest carbó no s’hauria de fer servir com a combustible, sinó llançar-lo al mar o enterrar-lo, i amb això ja aconseguiríem desfer-nos de grans quantitats de diòxid de carboni. El problema és com aconseguir que la gent ho faci.

Desertficació a Brasil (CC BY-SA 3.0)

De tota manera, Lovelock va arribar a la conclusió que és molt negatiu obsessionar-se a pensar que els humans som culpables d’haver destruït la Terra, d’haver reduït la biodiversitat, d’haver enverinat l’atmosfera, de provocar el canvi global, etc. Va ser un fet accidental que els humans primitius, potser fa només un milió d’anys, descobrissin que podien cuinar amb el foc que conservaven d’un llamp i que el menjar tingués un gust més bo a més de fer-los viure més temps perquè matava els microbis patògens i els paràsits que poguessin contenir els aliments (això no ho sabien, però devien adonar-se que el menjar cuinat els ajudava a estar més sans). Començar a cuinar va ser positiu i l’ús del foc es va anar estenent i es va convertir en la primera tecnologia de l'espècie humana. Tanmateix, un cop alliberat el geni de la llàntia, no és possible fer que hi torni, i hem continuat evolucionant fins al punt de poder fer bombes atòmiques i coses semblants. Ha estat un conjunt de conseqüències naturals. A Lovelock li agrada establir un paral·lelisme entre l’ésser humà i els organismes fotosintetitzadors que van aparèixer fa tres mil milions anys i van contaminar terriblement l’atmosfera terrestre amb un gas mortífer anomenat oxigen; perquè l’oxigen era un verí en aquell món, i moltes famílies senceres d’espècies van desaparèixer. Progressivament, els organismes, Gaia, s’hi van acostumar i allò que primer va ser un verí per als primers éssers vius va fer possible l’existència d’altres que no podrien viure sense oxigen, entre els quals hi ha la nostra espècie. Veu la situació actual de manera semblant. Gaia fa experiments i l'aparició dels productors d’oxigen van ser un dels seus principals triomfs. Ara, en cert sentit, n’ha fet un altre —d'experiment— amb nosaltres, un animal social intel·ligent amb capacitat de comunicar-se.

Gaia, com a sistema viu, té dues possibilitats de resposta a un gran perill: enfrontrar-s’hi o fugir-ne. El que està fent ara és fugir a una altra situació d’estabilitat, que tindrà unes temperatures més altes que les actuals, com ha passat en altres èpoques de la història de la Terra. De fet, l’espècie humana ha sobreviscut a set canvis climàtics tan greus com el que ja comença a produir-se, tot i que les pèrdues en el passat van ser terribles. Ara disposem d’una tecnologia que pot fer front a molts desastres, però, segons Lovelock, hem anat ja massa enllà i ens espera un futur molt difícil, amb algunes zones de la Terra on serà impossible viure-hi, i amb una reducció gran d’aliments per tot el planeta.

Els éssers humans són part de Gaia, no som més que un altre animal i no precisament molt diferent de la resta d’animals que ens envolten. És possible que hi hagi animals, com els dofins o les balenes, molt més intel·ligents que nosaltres, però nosaltres, a més de ser intel·ligents, som animals socials, ens assemblem una mica més a les formigues que altres criatures. Tendim a viure en nius, anomenats ciutats, on es manifesta el poder de la humanitat. Serem cada cop més un animal urbà. La nostra evolució està lligada a l’evolució de Gaia i, si som prou intel·ligents i capaços, farem que tot el planeta sigui intel·ligent. D’alguna manera, ja ho estem fent, perquè, atès que som una part de Gaia, és a través dels nostres ulls que Gaia es pot contemplar des de l’espai com a planeta viu.
 

Des dels seus inicis, Gaia ha tingut seguidors i detractors. Però el fet que des del 1988, en què l'American Geophysical Union organitzés un simposi sobre Gaia, se n'hagin organitzat nombroses reunions en ambients acadèmics, i que la Royal Society de Londres hagi organitzat també sessions sobre Gaia –o geofisiologia, l'altre nom que va donar-li Lovelock-- indica que una part de la comunitat científica la pren seriosament. És possible que, com va dir algú, Lovelock sigui un avançat al seu temps que va descobrir com funciona el sistema Terra-Vida, però no per què funciona així.

--o--o--o--o--o--o--o--o--o--

L'any 2000, va tenir lloc a València el 2n Simposi Chapman sobre la Hipòtesi de Gaia, que va comptar amb la presència James Lovelock i també de Lynn Margulis, la investigadora estatunitenca que va aportar les bases biològiques a la hipòtesi inicial de Lovelock. Rescato algunes fotos d'aquell esdeveniment:

James Lovelock i Lynn Margulis (foto: M. Piqueras, 2000)

Eva Barreno, Lynn Margulis i Juli Peretó (foto M. Piqueras, 2000)

James Lovelock i un estudiant de la Universitat de València (foto M. Piqueras, 2000)

Sobre Lovelock en aquest blog:
- Mart, Oró i Lovelock (12.01.2007), sobre les idees de Lovelock i Oró en relació a la possibilitat de vida a Mart.
- Lovelock i el canvi climàtic (01.11.2007), amb motiu d'una conferència sobre el canvi climàtic que va impartir a la Royal Society de Londres.
- Happy birthday, Dr. Lovelock! (26.07.2009), amb motiu dels seus noranta anys.
- Lovelock i el premi Fonseca (06.10.2009), amb motiu del premi Fonseca que va rebre a Santiago de Compostela.
- James Lovelock ve a Barcelona (07.09.2010), amb motiu de la seva visita a Barcelona convidat pel Museu de Ciències Naturals
- Lovelock és a Barcelona (14.09.2010), sobre la seva visita a Barcelona.
- Tot és verí res no hi ha sense verí (04.07.2014), sobre Paracels, el principi de precaució i James Lovelock.

Us pot interessar:
- Los equilibrios de la vida, suplement de ciència de La Vanguardia (21.01.1995), número monogràfic dedicat a Lovelock i Gaia, amb motiu de la visita del científic britànic a Barcelona.