Aquesta vesprada he aprofitat per tornar a passejar per les platges de la meva ciutat, Barcelona. Com que sembla que la tardor ja vol donar pas a l'hivern, a aquest hivern que a ciutat dura, sumant tots el dies, no més de tres setmanes, era el moment perfecte: gairebé ningú, la nit davallada damunt la ciutat, les onades arribant a la sorra...
Ha sigut molt maco, des de la Barceloneta, fins el nou hotel -atemptat- i des d'allà fins les torres. La situació m'anava conquistant. I les muses semblaven visitar-me; però ha sigut curiós, perquè al principi les idees en el meu cap brollaven en anglès. Potser era reminiscènica, o melangia momentània, de les passejades camí del laboratoti al País de Gal·les.
Sigui com sigui, he gaudit molt de la passejada. Les idees encara no estan plasmades totalment; però m'han fet pensar en la poesia dels romàntics anglesos; on relacionat amb aquesta circumstància destacaria el tràgic final de Shelley.
A DIRGE (Percy Bysshe Shelley)
Rough wind, taht moanest loud
Grief too sad for song;
Wild wind, when sullen cloud
Knells all the night long;
Sad storm, whose tears are vain,
Bare woods, whose branches strain,
Deep caves and dreary main,-
Wail, for the world's wrong!
(1822)
ENDECHA
Oh viento que ruges tan fuerte
tristezas que no han de cantarse;
oh furia ante la cual las nubes
funestas redoblan de noche;
tormentas de lágrimas vanas,
ramajes del bosque extendidos,
grutas hondas, lúgubres aguas,
¡gemid, pues el mundo se pierde!
Trad. Juan Abeleira y Alejandro Valero
