Sonata
Una sonata és una composició instrumental, habitualment per a un instrument solista o un petit conjunt de cambra, que sol constar de diversos moviments o seccions de caràcter contrastant. El terme ha designat obres d'estructura i instrumentació diverses al llarg de la història, de manera que no correspon a un esquema formal únic.[1]
El nom prové de l'italià sonata, relacionat amb sonare (‘sonar’ o ‘tocar un instrument’), i s'emprà per distingir les peces instrumentals de les destinades al cant, com la cantata. Des del Classicisme, la denominació es reserva sobretot a obres per a un instrument, especialment el piano, o per a dos instruments.[2]
Cal distingir la sonata com a gènere de la forma sonata, un procediment d'organització temàtica i tonal que pot estructurar un moviment. Aquesta forma apareix també en simfonies, quartets, concerts i altres gèneres instrumentals.[3]
Història
[modifica]Orígens i Barroc
[modifica]
.jpg)
Durant el Renaixement, expressions com canzona da sonar o canzona sonata designaven peces destinades a ser interpretades amb instruments. A la segona meitat del segle XVI, la denominació encara no identificava un gènere clarament diferenciat d'altres composicions instrumentals. Durant el Barroc, la sonata adquirí una identitat més definida i es desenvolupà tant en contextos cortesans com religiosos.[4]
Les dues modalitats principals foren la sonata da chiesa (‘sonata d'església’) i la sonata da camera (‘sonata de cambra’). La primera adoptava sovint una successió de quatre moviments que alternaven tempos lents i ràpids. La segona, destinada a usos no litúrgics, reunia moviments de dansa, habitualment en una mateixa tonalitat i de vegades precedits d'un preludi. Aquesta modalitat es relaciona amb la suite i la partita. La distinció entre totes dues, però, no sempre era estricta.[4][5]
Una de les agrupacions característiques del període fou la sonata en trio, escrita en tres parts: dues veus melòdiques agudes i un baix continu. La instrumentació habitual incloïa dos violins i el continu, tot i que admetia altres combinacions. El terme trio descriu, doncs, la textura musical, i no necessàriament el nombre d'intèrprets. Aquesta escriptura també es podia traslladar a un sol instrument, com en les sonates en trio per a orgue de Johann Sebastian Bach.[6]
La sonata barroca també es cultivà per a instruments melòdics sense acompanyament. Les Sonates i partites per a violí sol, BWV 1001–1006, de Johann Sebastian Bach, formen una col·lecció que alterna tres sonates amb tres partites i de la qual es conserva un manuscrit autògraf datat el 1720. Aquest repertori exemplifica una altra possibilitat instrumental del gènere: la sonata per a un instrument de corda sol, sense baix continu.[7]
La sonata per a teclat al segle XVIII
[modifica]Domenico Scarlatti contribuí al desenvolupament de la sonata per a teclat amb obres generalment d'un sol moviment i d'estructura bipartida. La seva activitat a la península Ibèrica influí en el repertori de tecla del segle XVIII i en compositors com Antoni Soler.[8]
La tradició montserratina també inclou les sonates per a teclat de Manuel Espona, mestre de capella de l'Escolania de Montserrat i mestre d'Antoni Soler. Les seves obres segueixen el model d'un sol moviment en forma bipartida associat a Scarlatti, amb modulacions, ornamentació i trets de l'estil galant. La conservació de les partitures a la Biblioteca de Catalunya, a Montserrat i en altres fons ha permès recuperar aquest repertori mitjançant edicions i enregistraments moderns.[9]
En aquest context, el valencià Vicent Rodríguez Monllor, organista de la Catedral de València, deixà el Libro de tocatas para címbalo, una col·lecció de sonates relacionada amb l'escriptura de Scarlatti. El repertori es conserva a la Biblioteca de Catalunya i fou estudiat i publicat parcialment per Joaquim Nin i Josep Climent.[10]
Soler, nascut a Olot i format a l'Escolania de Montserrat, desenvolupà bona part de la seva activitat al monestir d'El Escorial. Partí del model scarlattià i, en la seva producció posterior, incorporà diversos moviments a les sonates, acostant-se als cicles que es generalitzarien durant el Classicisme.[8] El Centre de Documentació de l'Orfeó Català conserva un quadern amb sonates de Soler i Carles Baguer, testimoni de la transmissió manuscrita d'aquest repertori.[11]
Classicisme i Romanticisme
[modifica]Durant el segle XVIII, Carl Philipp Emanuel Bach amplià les possibilitats expressives del gènere. En el Classicisme vienès, amb Joseph Haydn, Wolfgang Amadeus Mozart i Ludwig van Beethoven, es generalitzaren els cicles de tres o quatre moviments i la sonata esdevingué un gènere central de la música instrumental.[2]
La relació entre els instruments també es transformà durant el Classicisme. Algunes sonates primerenques per a teclat i violí atribuïen el paper principal al teclat, mentre que la part de l'instrument melòdic era subordinada i podia arribar a ser prescindible. En les sonates de maduresa de Mozart, en canvi, els dos instruments adquiriren un paper més equilibrat, amb intercanvis de material temàtic i de funcions melòdiques i d'acompanyament. Aquesta evolució contribuí a consolidar la sonata per a violí i piano com un gènere de diàleg entre dos intèrprets.[12]
La sonata clàssica estigué vinculada tant a la pràctica domèstica com a la interpretació pública. L'expansió del piano durant les darreres dècades del segle XVIII afavorí un repertori destinat a músics aficionats i a l'execució en salons privats. Amb Beethoven, una part de la producció sonatística adquirí una elaboració i unes exigències interpretatives més pròximes al concert públic. Aquesta diversitat de destinataris explica que el gènere inclogui tant obres accessibles per a l'estudi com composicions de gran complexitat tècnica i expressiva.[12]
_et_op._111_(2e_mouvement)_(manuscrit_autographe)_-_Ludwig_van_Beethoven_-_btv1b55002076z_(1_of_2).jpg)
Les trenta-dues sonates per a piano de Beethoven constitueixen un conjunt fonamental del repertori pianístic. La seva difusió continuà amb els recitals i els enregistraments: Artur Schnabel fou el primer pianista que enregistrà el cicle complet, i també contribuí a divulgar les sonates de Franz Schubert.[13]
Durant el Romanticisme, compositors com Frédéric Chopin, Robert Schumann i Johannes Brahms continuaren cultivant la sonata. Altres obres en transformaren l'organització: la Sonata en si menor de Franz Liszt integra contrastos de tempo i caràcter en un únic moviment extens. La sonata per a violí i piano de César Franck destaca per l'ús de procediments cíclics, amb temes que reapareixen transformats en diferents moviments.[2]
Segle XX i difusió del repertori
[modifica]Al segle XX, la denominació continuà vigent en llenguatges i instrumentacions diversos. Claude Debussy escriví una sonata per a flauta, viola i arpa, mentre que autors com Béla Bartók, Paul Hindemith i Charles Ives ampliaren les possibilitats formals i harmòniques del gènere. La continuïtat del nom, per tant, no implica l'adopció invariable dels models clàssics.[2]
En la música catalana, Robert Gerhard també cultivà el gènere. El seu catàleg inclou una sonata per a clarinet i piano de 1928, exemple de la continuïtat d'aquesta agrupació instrumental en la producció del segle XX.[14]
La sonata també fou un espai d'experimentació per a l'avantguarda de la postguerra. La Segona sonata per a piano (1948) de Pierre Boulez combina el llenguatge serial amb una escriptura contrapuntística densa i grans exigències tècniques. Tot i la renovació del llenguatge musical, l'obra conserva quatre moviments i referències al model beethovenià, inclòs un scherzo amb trio. Aquest exemple mostra que la transformació de la sonata no comportà necessàriament l'abandonament de tots els elements de la tradició.[15]
Paral·lelament a la composició de noves obres, els recitals i els enregistraments afavoriren la circulació de les sonates de períodes anteriors. A la tasca de Schnabel en el repertori de Beethoven i Schubert s'afegiren aportacions com les d'Alícia de Larrocha, que enregistrà sonates de Scarlatti i de Soler a Londres els anys 1979 i 1980, respectivament.[13][16]
Estructura
[modifica]Organització dels moviments
[modifica]El nombre i l'ordre dels moviments depenen de l'època i de cada obra. En el repertori clàssic és freqüent el cicle de tres moviments, que són ràpid, lent i ràpid, o el de quatre, amb un minuet o un scherzo. Aquestes pautes són models habituals, no regles obligatòries.[2]
| Moviment | Caràcter habitual | Formes freqüents |
|---|---|---|
| Primer | Ràpid, de vegades precedit d'una introducció lenta | Forma sonata |
| Segon | Lent | Forma ternària, tema i variacions o altres formes |
| Tercer | Minuet o scherzo | Minuet o scherzo amb trio |
| Quart | Final ràpid | Rondó, rondó-sonata o forma sonata |
L'esquema admet variacions, com l'intercanvi de l'ordre dels moviments centrals o l'absència del moviment de dansa en els cicles de tres moviments. Tampoc no és obligatori que el final sigui un rondó.[17]
Relació amb la forma sonata
[modifica]La forma sonata organitza un moviment mitjançant relacions temàtiques i tonals. En el model clàssic habitual s'hi distingeixen tres grans seccions:[18]
- L'exposició presenta els materials principals i estableix un contrast entre la tonalitat inicial i una altra àrea tonal.
- El desenvolupament elabora aquests materials, sovint amb fragmentacions, transformacions i modulacions; també pot incorporar material nou.
- La reexposició reprèn els materials de l'exposició i resol habitualment el contrast tonal en l'àmbit de la tònica.
El moviment pot incloure, a més, una introducció i una coda.[19] No és necessari que hi hagi exactament dos temes contrastants: algunes obres presenten diversos temes secundaris, i Haydn emprà sovint el mateix material temàtic en àrees tonals diferents. Per això, l'organització tonal és tan rellevant com el contrast melòdic.[18]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ «Sonata» (en anglès). Oxford Bibliographies in Music. Oxford University Press. [Consulta: 13 octubre 2026].
- 1 2 3 4 5 «sonata». Gran Enciclopèdia de la Música. Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 13 octubre 2026].
- ↑ «forma sonata». Gran Enciclopèdia de la Música. Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 13 octubre 2026].
- 1 2 «sonata». Gran Enciclopèdia Catalana. Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 13 octubre 2026].
- ↑ «sonata da camera». Gran Enciclopèdia de la Música. Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 13 octubre 2026].
- ↑ «sonata en trio». Gran Enciclopèdia de la Música. Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 13 octubre 2026].
- ↑ «6 Violin Sonatas and Partitas, BWV 1001–1006» (en anglès). IMSLP. [Consulta: 13 octubre 2026].
- 1 2 Capdepón Verdú, Paulino «Música de tecla en la España del siglo XVIII: Domenico Scarlatti y el padre Antonio Soler» (en castellà). Cuadernos de Estudios del Siglo XVIII, 2011, p. 7–34. DOI: 10.17811/cesxviii.21.2011.7-34.
- ↑ Trullén, Lluís. «Les sonates per a piano de Manuel Espona». Revista Musical Catalana, 12-02-2024. [Consulta: 13 octubre 2026].
- ↑ «Vicent Rodrigues». Gran Enciclopèdia de la Música. Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 13 octubre 2026].
- ↑ «Antoni Soler i Ramos, un compositor català al monestir d'El Escorial». Centre de Documentació de l'Orfeó Català, 03-12-2019. [Consulta: 13 octubre 2026].
- 1 2 «La música al llarg dels segles». Enciclopèdia temàtica Proa. Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 13 octubre 2026].
- 1 2 «The Musical Life and Legacy of Artur Schnabel» (en anglès). In the Muse. Library of Congress, 13-11-2018. [Consulta: 13 octubre 2026].
- ↑ «Works List» (en anglès). Roberto Gerhard Digital Archive. Heritage Quay, University of Huddersfield. [Consulta: 13 octubre 2026].
- ↑ «Parcours de l'œuvre — Pierre Boulez» (en francès). Ressources IRCAM. Institut de recherche et coordination acoustique/musique. [Consulta: 13 octubre 2026].
- ↑ «Fons AdL: registre 504». Arxiu Alícia de Larrocha. [Consulta: 13 octubre 2026].
- ↑ Hutchinson, Robert. «25.5. Standard Forms in a Multimovement Classical Piece» (en anglès). Music Theory for the 21st-Century Classroom. University of Puget Sound. [Consulta: 13 octubre 2026].
- 1 2 Hutchinson, Robert. «25.1. Sonata Form» (en anglès). Music Theory for the 21st-Century Classroom. University of Puget Sound. [Consulta: 13 octubre 2026].
- ↑ «Sonata form – framing modules (introduction & coda)» (en anglès). Open Music Theory. [Consulta: 13 octubre 2026].
