Vés al contingut

Sentit comú

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

El sentit comú és la consciència del sentir, segons el Diccionari de Filosofia de Josep Ferrater Mora. No respon a cap òrgan sensible específic, sinó que es tracta d'una funció intel·lectual que unifica tots els altres sentits; com a tal, permet discriminar i comparar les dades sensibles, percebre i ordenar sensacions constituint així l'eina que fa possible fonamentar la consciència sobre la realitat sensible i donar una estructura a la imaginació. Aquest concepte, que en català és sovint associat al seny,[1] té una llarga tradició en filosofia, que ja fou emprat per Aristòtil al De Anima (III, I, 425 a 14 i ss).

Història del concepte

[modifica]

El concepte fou també usat pels estoics i, sobretot per l'escolàstica i per Tomàs d'Aquino. En la filosofia escocesa de la Il·lustració el concepte fou recuperat per Thomas Reid i ha estat bàsic en la tradició de l'Escola de filosofia de Barcelona i en el pensament català.[1]

Thomas Reid atorga al sentit comú, bàsicament, tres maneres diferents però mútuament complementàries. Per una part, el sentit comú el considera com una facultat originària i natural que és una part constitutiva de la ment, una capacitat mental que ajuda a percebre, raonar i actuar amb correcció als éssers humans madurs de qualsevol època i cultura. Per una altra part, en la seva interacció amb el món, en l'ésser humà s'originen una sèrie indeterminada de creences o primers principis molt bàsics i inqüestionables (principis del sentit comú) que fan possible la formulació precisa d'enunciats i judicis (judicis de sentit comú), capaços de guiar amb eficàcia als éssers humans en les seves percepcions sensibles, els seus raonaments i les seves accions en la vida. Per acabar, el sentit comú és equivalent a l'anomenat bon sentit (sensatesa o prudència), una habilitat que s'utilitza per aplicar amb correcció els primers principis a les situacions pràctiques de la vida i emetre, així, judicis de caràcter prudencial.

G.E. Moore és el filòsof més important que al segle passat reivindicà el sentit comú considerant-lo un criteri d'acceptació universal, relatiu a les creences que d'una manera general se suposa que són verdaderes. El sentit comú no constitueix prova de veritat sinó de plausibilitat i, per tant, té un sentit de prudència.

Karl Popper, important filòsof i sociòleg del segle xx, també parla del sentit comú. Si bé creu que tant la ciència com la filosofia segueixen totes el sentit comú, ell el defineix com un fonament no segur amb connotacions vagues i canviants. El considera com un coneixement bàsic del qual es parteix, però remarca la importància que totes les creences poden ser criticades i qüestionades en qualsevol moment. De fet, al llarg de la història les creènces de sentit comú han estat criticades com per exemple la creença en què la terra era plana fou de sentit comú fins al segle xv. Quan es produeix aquest tipus de crítiques, aquelles creences de sentit comú són modificades o, fins i tot, reemplaçades per una de nova. Així doncs ell parla de “sentit comú il·lustrat” identificant-lo amb la ciència i la filosofia.

Des d'una perspectiva sociològica el sentit comú es defineix, més aviat com un conjunt de principis, percepcions, expectatives, pràctiques i creences que són compartides pels membres d'una comunitat, i que es consideren immediats i autoevidents. Autors com ara Norman Fairclough relacionen el sentit comú amb la manifestació dels valors d'una determinada ideologia on la invisibilitat és la clau de l'èxit de la penetració dels valors d'una ideologia en tota la societat i és la manera més adequada per mantenir-los. Els mitjans de comunicació i altres institucions, com a elements portadors d'ideologia dominant, aconsegueixen reproduir les representacions mentals d'aquesta ideologia sota el fals embolcall de l'evidència col·lectiva o sentit comú. Així doncs, la reproducció d'aquests valors dins un sentit comú construït s'intenta fer per mitjà d'allò que esdevé com un acte de violència simbòlica (Pierre Bourdieu).

Sentit comú cartesià

[modifica]
Il·lustració de la percepció de René Descartes. Les sensacions dels sentits viatgen al sensus communis, assentat a la glàndula pineal dins del cervell, i des d'allà fins a l'esperit immaterial.

Un dels darrers filòsofs notables que va acceptar quelcom semblant al sentit comú aristotèlic va ser Descartes al segle xvii, però també el va soscavar. Va descriure aquesta facultat interna quan va escriure en llatí a les seves Meditacions de filosofia primera.[2] El sentit comú és el vincle entre el cos i els seus sentits, i la veritable ment humana, que segons Descartes ha de ser purament immaterial. A diferència d'Aristòtil, que l'havia situada al cor, en l'època de Descartes es pensava que aquesta facultat es trobava al cervell, i ell la va situar a la glàndula pineal.[3] El judici de Descartes sobre aquest sentit comú va ser que era suficient per persuadir la consciència humana de l'existència de les coses físiques, però sovint d'una manera molt indistinta. Per obtenir una comprensió més clara de les coses, és més important ser metòdic i matemàtic.[4] Aquesta línia de pensament va ser portada més enllà, si no pel mateix Descartes, sí per aquells que va influenciar, fins que el concepte d'una facultat o òrgan del sentit comú va ser rebutjat.

« Generalment s'atribueix a René Descartes haver deixat obsoleta la noció que existia una facultat real dins del cervell humà que funcionava com un sensus communis. El filòsof francès no va rebutjar del tot la idea dels sentits interns, que havia adoptat dels escolàstics; tanmateix, es va distanciar de la concepció aristotèlica d'una facultat de sentit comú i la va abandonar completament quan va escriure Les passions de l'ànima (1649). »

La teoria cartesiana ofereix una justificació per a un canvi social innovador assolit a través dels tribunals i l'administració, així com la capacitat d'adaptar el dret a unes condicions socials canviants fent que el fonament de la legislació fos «racional» en el lloc de «tradicional».[5]

Contemporanis com Gassendi i Hobbes van anar més enllà de Descartes en alguns aspectes en el seu rebuig de l'aristotelisme, rebutjant explicacions que impliquessin qualsevol cosa que no fos matèria i moviment, inclosa la distinció entre el judici animal de la percepció sensorial, un sentit comú especial separat, i la ment humana o noûs, que Descartes havia retingut de l'aristotelisme. A diferència de Descartes, que «considerava inacceptable suposar que les representacions sensorials poguessin entrar al regne mental des de fora»...

« Segons Hobbes [...] l'ésser humà no difereix dels altres animals. [...] La filosofia de Hobbes va suposar una ruptura més profunda amb el pensament peripatètic. Acceptava les representacions mentals, però [...] «tota sensació és fantasia» —com va afirmar cèlebrement Hobbes—, amb l'única excepció de l'extensió i el moviment.[6] »
« La teoria cartesiana ofereix una justificació per a un canvi social innovador assolit a través dels tribunals i l'administració, així com la capacitat d'adaptar el dret a unes condicions socials canviants fent que el fonament de la legislació fos «racional» en el lloc de «tradicional».[5] »
René Descartes és la font de la manera més comuna d'entendre el sentit comú com un tipus de judici àmpliament estès.

Però Descartes va utilitzar dos termes diferents a la seva obra, no només el terme llatí sensus communis, sinó també el terme francès bon sens, amb el qual obre el seu Discurs del mètode. I aquest segon concepte va sobreviure millor. Aquesta obra va ser escrita en francès i no tracta directament la teoria tècnica aristotèlica de la percepció. A mesura que el significat aristotèlic del terme llatí va començar a ser oblidat després de Descartes, la seva discussió sobre bon sens va donar una nova manera de definir sensus communis en diverses llengües europees (inclòs el llatí, tot i que el mateix Descartes no va traduir bon sens com sensus communis, però les va tractar com dues coses separades).[7][8]

Schaeffer[9] escriu que «Descartes és la font del significat més comú del sentit comú avui dia: el judici pràctic». Gilson va assenyalar que Descartes en realitat donava bon sens dos significats relacionats, primer la capacitat bàsica i àmpliament compartida de jutjar el veritable i el fals, que també anomena raison; i en segon lloc, la saviesa, la versió perfeccionada de la primera. El terme llatí que Descartes utilitza, bona mens, deriva de l'autor estoic Sèneca, que només el feia servir en el segon sentit. Descartes estava sent original.[10]

La idea que ara va esdevenir influent, desenvolupada tant a les obres llatines com a les franceses de Descartes, tot i que provinent de diferents direccions, és que el sentit comú (i, de fet, la percepció sensorial) no és prou fiable per al nou mètode cartesià de raonament escèptic.[11] El projecte cartesià de substituir el sentit comú per un raonament matemàtic clarament definit tenia com a objectiu la certesa i no la mera probabilitat. Va ser promoguda encara més per persones com Hobbes, Spinoza i altres, i continua tenint impactes importants en la vida quotidiana. A França, els Països Baixos, Bèlgica, Espanya i Itàlia, va estar en el seu floriment inicial associat a l'administració dels imperis catòlics de les dinasties Borbó i Habsburg, ambdues buscant centralitzar el seu poder d'una manera moderna, responent al maquiavel·lisme i al protestantisme com a part de la Contrareforma.[12]

« Un esperit públic només pot sorgir d'un sentiment social o d'un «sentit de companyonia» amb la humanitat. Ara bé, ningú no està tan lluny de ser «company» en aquest sentit —o de compartir aquesta «afecte comú»— com aquells que amb prou feines reconeixen un «igual» ni es consideren subjectes a cap llei de «germanor» o «comunitat». I així, la moralitat i el bon govern van de la mà.[13] »

Així doncs, després de Descartes, l'atenció crítica es va desviar d'Aristòtil i la seva teoria de la percepció, i es va centrar més en el tractament que feia Descartes del sentit comú, respecte al qual diversos autors del segle xviii van trobar ajuda en la literatura romana.[14]

Postcartesià

[modifica]

Epistemologia

[modifica]

Durant la Il·lustració, la insistència de Descartes en un mètode de pensament d'estil matemàtic que tractava el sentit comú i les percepcions sensorials amb escepticisme va ser acceptada en alguns aspectes, però també criticada. D'una banda, l'enfocament de Descartes és i va ser vist com a radicalment escèptic en alguns aspectes. D'altra banda, com els escolàstics abans que ell, tot i ser cautelós amb el sentit comú, es va veure que Descartes es basava massa en supòsits metafísics indemostrables per justificar el seu mètode, especialment en la seva separació de ment i cos (amb el sensus communis enllaçant-los). Cartesians com Henricus Regius, Géraud de Cordemoy i Nicolas Malebranche es van adonar que la lògica de Descartes no podia donar cap prova del món exterior, és a dir, que s'havia de creure per la veritat.[15] Tot i que la seva pròpia solució proposada va ser encara més controvertida, Berkeley va escriure la famosa frase que la il·lustració requereix una «revolta de les nocions metafísiques als dictats simples de la natura i el sentit comú».[16] Descartes i els racionalistes cartesians rebutjaven la confiança en l'experiència, els sentits i el raonament inductiu, i semblaven insistir que la certesa era possible. L'alternativa a la inducció, el raonament deductiu, exigia un enfocament matemàtic, partint de supòsits simples i certs. Això, al seu torn, va exigir que Descartes (i posteriorment racionalistes com Kant) assumissin l'existència de sers innats o a priori el coneixement en la ment humana: una proposta controvertida.

A diferència dels racionalistes, els empiristes van prendre la seva orientació de Francis Bacon, els arguments del qual a favor de la ciència metòdica eren anteriors als de Descartes, i menys dirigits a les matemàtiques i la certesa. Bacon és conegut per la seva doctrina dels ídols de la ment, presentada al seu Novum Organum, i als seus Assajos va descriure el pensament humà normal com a esbiaixat cap a creure en mentides. Però també era l'opositor de totes les explicacions metafísiques de la natura, o de l'especulació excessiva en general, i un defensor de la ciència basada en petits passos d'experiència, experimentació i inducció metòdica. Així doncs, tot i estar d'acord amb la necessitat d'ajudar el sentit comú amb un enfocament metòdic, també va insistir que començar des del sentit comú, incloent-hi especialment les percepcions del sentit comú, era acceptable i correcte. Va influir en Locke i Pierre Bayle, en la seva crítica de la metafísica, i el 1733 Voltaire el va presentar com el pare del mètode científic a un públic francès, una comprensió que ja era generalitzada el 1750. Juntament amb això, les referències al sentit comú es van convertir en positives i es van associar amb la modernitat, en contrast amb les referències negatives a la metafísica, que s'associava amb l’Ancien Régime.[17]

Com s'ha esmentat anteriorment, pel que fa a les implicacions epistemològiques més generals del sentit comú, la filosofia moderna va arribar a utilitzar el terme sentit comú com Descartes, abandonant la teoria d'Aristòtil. Mentre Descartes se n'havia distanciat, John Locke la va abandonar més obertament, tot mantenint la idea dels sensibles comuns que es perceben. Però llavors George Berkeley va abandonar tots dos.[18] David Hume estava d'acord amb Berkeley en això, i Locke i Vico es consideraven més seguidors de Bacon que de Descartes. En la seva síntesi, que considerava la primera anàlisi baconiana de l'home (una cosa que el menys conegut Vico havia afirmat anteriorment), el sentit comú es construeix completament a partir d'experiències compartides i emocions innates compartides, i per tant és realment imperfecte com a base per a qualsevol intent de conèixer la veritat o prendre la millor decisió. Però va defensar la possibilitat de la ciència sense certesa absoluta, i va descriure constantment el sentit comú com una resposta vàlida al repte de l'escepticisme extrem. Referent a aquests escèptics, va escriure:

« Un esperit públic només pot sorgir d'un sentiment social o d'un «sentit de companyonia» amb la humanitat. Ara bé, ningú no està tan lluny de ser «company» en aquest sentit —o de compartir aquesta «afecte comú»— com aquells que amb prou feines reconeixen un «igual» ni es consideren subjectes a cap llei de «germanor» o «comunitat». I així, la moralitat i el bon govern van de la mà.[13] »

Ètica humanista

[modifica]
Anthony Ashley-Cooper, 3r comte de Shaftesbury, un defensor d'un concepte de sentit comú d'inspiració romana

Un cop Thomas Hobbes i Spinoza van aplicar els enfocaments cartesians a la filosofia política, van augmentar les preocupacions sobre la inhumanitat de l'enfocament deductiu de Descartes. Amb això en ment, Shaftesbury i Giambattista Vico van presentar nous arguments sobre la importància de la comprensió romana del sentit comú, en el que ara sovint es coneix, després de Hans-Georg Gadamer, com una interpretació humanista del terme.[19] La seva preocupació tenia diversos aspectes interrelacionats. Una preocupació ètica era el mètode deliberadament simplificat que tractava les comunitats humanes com a formades per individus egoistes i independents (individualisme metodològic), ignorant el sentit de comunitat que els romans entenien com a part del sentit comú. Una altra preocupació epistemològica relacionada era que, en considerar el sentit comú com a inherentment inferior a les conclusions cartesianes desenvolupades a partir de simples suposicions, s'estava ignorant arrogantment un tipus important de saviesa.

L'assaig seminal del comte de 1709, Sensus Communis: An Essay on the Freedom of Wit and Humour, va ser una defensa molt erudita i influent de l'ús de la ironia i l'humor en debats seriosos, almenys entre homes de bona educació. Es va inspirar en autors com Sèneca, Juvenal, Horaci i Marc Aureli, per als quals, segons ell, el sentit comú no era només una referència a opinions vulgars generalitzades, sinó quelcom que es cultivava entre persones educades que vivien en comunitats millors. Un aspecte d'això, que més tard van reprendre autors com Kant, va ser el bon gust. Un altre aspecte molt important del sentit comú, particularment interessant per a filòsofs polítics britànics posteriors com Francis Hutcheson, va ser el que es va anomenar sentiment moral, que és diferent d'un sentiment tribal o faccional, però un sentiment de companyonia més general que és molt important per a comunitats més grans:

« Un esperit només pot provenir d'un sentiment social o sentit de col·laboració amb la humanitat. Ara bé, no hi ha ningú tan lluny de ser col·laborador en aquest sentit, o partícip d'aquest afecte comú, com aquells que amb prou feines coneixen un igual, ni es consideren subjectes a cap llei de companyonia o comunitat. I així, la moralitat i el bon govern van junts.[13] »

Hutcheson ho va descriure com un sentit públic, és a dir, la nostra determinació d'estar satisfets amb la felicitat dels altres i d'estar inquiets per la seva misèria.

Una reacció a Shaftesbury en defensa de l'enfocament hobbesià de tractar les comunitats com a impulsades per l'interès individual no va trigar a aparèixer en les controvertides obres de Bernard Mandeville. De fet, aquest plantejament mai va ser rebutjat completament, almenys en economia. I així, malgrat les crítiques que Adam Smith, estudiant i successor de Hutcheson a la Universitat de Glasgow, va fer de l'interès propi una suposició central dins de l'economia moderna naixent, concretament com a part de la justificació pràctica per permetre els mercats lliures.

A finals del segle xviii, a finals de la Il·lustració, el sentit comunitari s'havia convertit en el sentiment moral o sentiment moral al qual es referien Hume i Adam Smith; aquest últim va escriure en plural sobre els sentiments morals, i el clau era la simpatia, que no era tant un esperit públic com a tal, sinó una mena d'extensió de l'interès propi. Jeremy Bentham fa un resum de la gran quantitat de termes utilitzats en la filosofia britànica del segle xix per descriure el sentit comú en les discussions sobre ètica:

« Un altre home arriba i modifica la frase: omet el terme «moral» i hi substitueix «comú». Aleshores afirma que el seu sentit comú li ensenya què és correcte i què és incorrecte, amb la mateixa certesa que ho feia el sentit moral de l'altre; entenent per «sentit comú» una mena de sentit —sigui quin sigui— que, segons diu, posseeix tota la humanitat, tot descartant d'entrada el parer d'aquells que no comparteixen el mateix sentit que l'autor, per considerar-lo indigne de ser tingut en compte.[20] »

Això, si més no fins a cert punt, s'oposava a l'enfocament hobbesià, encara avui normal en la teoria econòmica, d'intentar entendre tot el comportament humà com a fonamentalment egoista, i també seria un contrast amb la nova ètica de Kant. Aquesta comprensió d'un sentit moral o esperit públic continua sent tema de debat, tot i que el terme sentit comú ja no s'utilitza habitualment per al sentiment en si.[21] En diverses llengües europees, s'utilitza un terme separat per a aquest tipus de sentit comú. Per exemple, el francès sens commun i Gemeinsinn alemanya s'utilitzen per a aquest sentiment de solidaritat humana, mentre que bon sens (bon sentit) i gesunder Verstand (comprensió sana) són els termes del sentit comú quotidià.

Segons Gadamer, almenys en la filosofia francesa i britànica, un element moral en les apel·lacions al sentit comú (o bon sens), com la que es troba a Reid, continua sent normal fins avui.[22] Però segons Gadamer, la qualitat cívica implícita en la discussió del sensus communis en altres països europeus no va arrelar en la filosofia alemanya dels segles XVIII i XIX, tot i que va imitar conscientment molt de la filosofia anglesa i francesa. Sensus communis s'entenia com un judici purament teòric, paral·lel a la consciència moral i al gust.[23] El concepte de sensus communis va ser buidat i intel·lectualitzat per la Il·lustració alemanya.[24] Però la filosofia alemanya estava adquirint importància internacional en aquesta mateixa època.

Gadamer assenyala una excepció menys coneguda: el pietisme de Württemberg, inspirat per l'eclesiàstic suau del segle xviii, M. Friedrich Christoph Oetinger, que va apel·lar a figures de la Il·lustració en la seva crítica del racionalisme cartesià de Leibniz i Wolff, que van ser els filòsofs alemanys més importants abans de Kant.[25]

Giambattista Vico

[modifica]
Giambattista Vico. Un defensor de l'educació retòrica clàssica, que va analitzar les proves de la saviesa antiga del sentit comú.

Vico, que ensenyava retòrica clàssica a Nàpols (on va morir Shaftesbury) sota un govern espanyol d'influència cartesiana, no va ser gaire llegit fins al segle XX, però els seus escrits sobre el sentit comú han estat una influència important sobre Hans-Georg Gadamer, Benedetto Croce i Antonio Gramsci.[26] Vico va unir els significats romà i grec del terme communis sensus[27] L'ús inicial del terme per part de Vico, que va inspirar molt Gadamer, per exemple, apareix a la seva obra On the Study Methods of Our Time, que era en part una defensa de la seva pròpia professió, atesa la pressió reformista tant sobre la seva universitat com sobre el sistema legal de Nàpols. Presenta el sentit comú com quelcom en què els adolescents han d'aprendre si no volen comportar-se estranyament i arrogantment quan arriben a l'edat adulta, mentre que ensenyar el mètode cartesià per si sol perjudica el sentit comú i dificulta el desenvolupament intel·lectual. La retòrica i l'elocució no són només per al debat legal, sinó que també eduquen els joves a utilitzar les seves percepcions sensorials i les seves percepcions de manera més àmplia, construint un fons d'imatges recordades en la seva imaginació i després utilitzant l'enginy per crear metàfores d'enllaç, per tal de fer entimemes. Els entimemes són raonaments sobre veritats i probabilitats incertes, a diferència del mètode cartesià, que era escèptic envers tot allò que no es podia tractar com a sil·logismes, incloses les percepcions crues dels cossos físics. Per tant, el sentit comú no és només un estàndard rector de l'eloqüència, sinó també l'estàndard del judici pràctic. La imaginació o fantasia, que sota l'aristotelisme tradicional sovint s'equiparava amb la koinḕ aísthēsis, es construeix sota aquest entrenament, convertint-se en el fons (per utilitzar el terme de Schaeffer) que accepta no només records de coses vistes per un individu, sinó també metàfores i imatges conegudes a la comunitat, incloses aquelles de les quals es fa el llenguatge mateix.[28]

En la seva versió madura, la concepció de Vico del sensus communis és defineix per ell com judici sense reflexió, compartit per tota una classe, tot un poble i tota una nació, o tota la raça humana. Vico va proposar la seva pròpia metodologia anticartesiana per a una nova ciència baconiana, inspirada, segons ell, en Plató, Tàcit, Francis Bacon i Groci. En això va anar més enllà que els seus predecessors pel que fa a les antigues certeses disponibles dins del sentit comú vulgar. El que cal, segons la seva nova ciència, és trobar el sentit comú compartit per diferents persones i nacions. Va fer d'això una base per a un nou i més ben fonamentat enfocament per discutir el Dret Natural, millorant Grotius, John Selden i Pufendorf, que creia que no havien aconseguit convèncer, perquè no podien reclamar cap autoritat de la natura. A diferència de Grotius, Vico va anar més enllà de buscar un únic conjunt de similituds entre les nacions, sinó que també va establir regles sobre com la llei natural canvia correctament a mesura que canvien els pobles, i com s'ha de jutjar en relació amb aquest estat de desenvolupament. Així va desenvolupar una visió detallada de la saviesa en evolució dels pobles. Les antigues saviesses oblidades, afirmava, es podien redescobrir mitjançant l'anàlisi de les llengües i els mites formats sota la seva influència.[29] Això és comparable tant amb L'esperit de les lleis de Montesquieu com amb l'historicisme hegelià molt més tardà, els quals aparentment es van desenvolupar sense cap coneixement de l'obra de Vico.[27]

Thomas Reid i l'escola escocesa

[modifica]
Thomas Reid, fundador de l'escola escocesa del sentit comú

Contemporani de Hume, però crític amb l'escepticisme de Hume, es va formar l'anomenada escola escocesa de sentit comú, el principi bàsic de la qual va ser enunciat pel seu fundador i figura més important, Thomas Reid:

« Si hi ha certs principis —com crec que n'hi ha— que la constitució de la nostra naturalesa ens porta a creure, i que ens veiem obligats a donar per descomptats en els afers quotidians de la vida sense poder-ne donar cap raó, són aquests els que anomenem principis del sentit comú; i allò que hi és manifestament contrari és el que anomenem absurd.[30] »

Thomas Reid va ser el successor de Francis Hutcheson i Adam Smith com a professor de filosofia moral a Glasgow. Si bé els interessos de Reid residien en la defensa del sentit comú com un tipus de coneixement evident disponible per als individus, això també formava part d'una defensa de la llei natural a l'estil de Grotius. Creia que el seu ús del sentit comú abastava tant el sentit comú comunitari descrit per Shaftesbury i Hutcheson com els poders perceptius descrits pels aristotèlics.

Reid va ser criticat, en part per la seva crítica de Hume, per Kant i J. S. Mill, que van ser dues de les influències més importants de la filosofia del segle xix. Se'l va culpar d'exagerar l'escepticisme de Hume envers les creences comunes i, més important encara, de no percebre el problema de cap afirmació que el sentit comú pogués mai satisfer les demandes cartesianes (o kantianes) de coneixement absolut. Reid, a més, va emfatitzar el sentit comú innat en contraposició a l'experiència i la percepció sensorial. D'aquesta manera, el seu sentit comú té una similitud amb l'afirmació a priori coneixement afirmat per racionalistes com Descartes i Kant, malgrat les crítiques de Reid a Descartes pel que fa a la seva teoria de les idees. Hume va criticar Reid en aquest punt.

Malgrat les crítiques, la influència de l'escola escocesa va ser notable, per exemple, sobre el pragmatisme americà i el tomisme modern. La influència ha estat particularment important pel que fa a la importància epistemològica d'un sensus communis per a qualsevol possibilitat de discussió racional entre les persones.

Immanuel Kant i l'estètica del sentit comú

[modifica]
Immanuel Kant va proposar el sensus communis (alemany: Gemeinsinn) era un concepte útil per entendre l'estètica, però va ser crític amb les apel·lacions de l'escola escocesa al sentit comú ordinari i àmpliament compartit (gesunden Verstand) com a base del coneixement real.

Immanuel Kant va desenvolupar una nova variant de la idea del sensus communis, assenyalant com tenir sensibilitat per a quines opinions són àmpliament compartides i comprensibles dóna una mena d'estàndard per al judici i la discussió objectiva, almenys en el camp de l'estètica i el gust:

« «L'enteniment comú dels homes» [gemeine Menschenverstand], que —com a simple enteniment (encara no cultivat)— considerem el mínim que es pot esperar de qualsevol que pretengui el nom d'home, té, doncs, el dubtós honor de rebre el nom de «sentit comú» [Namen des Gemeinsinnes] (sensus communis); i això de tal manera que, amb el terme «comú» (no només en la nostra llengua, on la paraula té de fet un doble significat, sinó en moltes altres), entenem allò que és vulgar, allò que es troba arreu i la possessió del qual no indica absolutament cap mèrit ni superioritat.

Però sota el sensus communis hem d'incloure la idea d'un sentit «comunitari» [eines gemeinschaftlichen Sinnes], és a dir, d'una facultat de judici que, en la seva reflexió, té en compte (a priori) la manera de representar-se les coses que tenen tots els altres homes en el pensament; per tal de comparar, per dir-ho així, el propi judici amb la raó col·lectiva de la humanitat i, d'aquesta manera, escapar de la il·lusió que sorgeix de les condicions privades —que tan fàcilment es podrien prendre per objectives— i que afectarien negativament el judici.[31][32]

 »

Però l'enfocament general de Kant era molt diferent dels de Hume o Vico. Com Descartes, va rebutjar les apel·lacions a la percepció sensorial incerta i al sentit comú (excepte en la manera molt específica que descriu pel que fa a l'estètica), o els prejudicis de la pròpia Weltanschauung, i va intentar donar una nova via a la certesa a través de la lògica metòdica i una suposició d'un tipus d’a priori coneixement. Tampoc estava d'acord amb Reid i l'escola escocesa, a qui va criticar en els seus Prolegòmens a Qualsevol Metafísica Futura per utilitzar la vareta màgica del sentit comú i no afrontar adequadament el problema metafísic definit per Hume, que Kant volia que es resolgués científicament: el problema de com utilitzar la raó per considerar com s'hauria d'actuar.

Kant va utilitzar diferents paraules per referir-se al seu sensus communis estètic, per a la qual cosa va utilitzar el llatí o bé l'alemany Gemeinsinn, i el significat anglès més general que associava amb Reid i els seus seguidors, per al qual utilitzava diversos termes com ara gemeinen Menscheverstand, gesunden Verstand, o gemeinen Verstand[33]

Segons Gadamer, en contrast amb la riquesa de significat aportada de la tradició romana a l'humanisme, Kant «va desenvolupar la seva filosofia moral en oposició explícita a la doctrina del 'sentiment moral’que s'havia elaborat en la filosofia anglesa». L’imperatiu moral «no es pot basar en el sentiment, ni tan sols si no es refereix al sentiment d'un individu sinó a la sensibilitat moral comuna».[34] Per a Kant, el sensus communis només s'aplicava al gust, i el significat del gust també es va reduir, ja que ja no s'entenia com cap mena de coneixement.[35] El gust, per a Kant, només és universal en el sentit que resulta del «lliure joc de totes les nostres facultats cognitives», i només és comunitari en el sentit que «s'absté de totes les condicions subjectives i privades com l'atractiu i l'emoció».[36]

El mateix Kant no es considerava relativista i pretenia donar al coneixement una base més sòlida, però com assenyala Richard J. Bernstein, revisant aquesta mateixa crítica de Gadamer:

« Un cop comencem a qüestionar si existeix una facultat comuna del gust (un *sensus communis*), ens deixem portar fàcilment cap al relativisme. I això és precisament el que va passar després de Kant; tant és així que avui dia resulta extraordinàriament difícil recuperar cap noció del gust o del judici estètic que vagi més enllà de la simple expressió de preferències personals. Irònicament (tenint en compte les intencions de Kant), aquesta mateixa tendència s'ha manifestat amb una força desmesurada en tots els judicis de valor, inclosos els judicis morals.[37] »

Filosofia contemporània

[modifica]

Epistemologia

[modifica]

Continuant la tradició de Reid i la Il·lustració en general, el sentit comú dels individus que intenten comprendre la realitat continua sent un tema seriós en filosofia. A Amèrica, Reid va influir en C.S. Peirce, el fundador del moviment filosòfic ara conegut com a pragmatisme, que ha esdevingut internacionalment influent. Un dels noms que Peirce va utilitzar per al moviment va ser Sensisme comú crític. Peirce, que va escriure després de Charles Darwin, va suggerir que les idees de Reid i Kant sobre el sentit comú innat es podrien explicar per l'evolució. Però, si bé aquestes creences podien estar ben adaptades a les condicions primitives, no eren infal·libles i no sempre es podia confiar en elles.

Un altre exemple que encara avui és influent és el de G.E. Moore, diversos dels assajos del qual, com ara A Defence of Common Sense de 1925, argumentaven que els individus poden fer molts tipus d'afirmacions sobre allò que jutgen que és cert, i que l'individu i tots els altres saben que és cert. Michael Huemer ha defensat una teoria epistèmica que anomena conservadorisme fenomenal, que afirma que concorda amb el sentit comú mitjançant la intuïció internalista.[38]

Ètica

[modifica]

En la filosofia del segle XX, el concepte de sensus communis tal com ho van discutir Vico i especialment Kant, es va convertir en un tema important de debat filosòfic. El tema d'aquesta discussió qüestiona fins a quin punt la comprensió de la discussió retòrica eloqüent (en el cas de Vico), o els gustos estètics comunitàriament sensibles (en el cas de Kant) poden donar un estàndard o model per a la discussió política, ètica i legal en un món on les formes de relativisme són comunament acceptades i el diàleg seriós entre nacions molt diferents és essencial. Alguns filòsofs com Jacques Rancière prenen l'exemple de Jean-François Lyotard i es refereixen a la condició postmoderna com aquella on hi ha un dissensus communis.[39]

Hannah Arendt va adaptar el concepte de sensus communis de Kant com una facultat de judici estètic que imagina els judicis dels altres, en quelcom rellevant per al judici polític. Així va crear una filosofia política kantiana, que, com ella mateixa va dir, Kant no va escriure. Ella argumentava que sovint hi havia una banalitat en el mal al món real, per exemple en el cas d'algú com Adolf Eichmann, que consistia en una manca de sensus communis i consideració en general. Arendt i també Jürgen Habermas, que van adoptar una posició similar pel que fa al sensus communis de Kant, van ser criticats per Lyotard pel seu ús del sensus communis de Kant com a estàndard per a un veritable judici polític. Lyotard també va veure sensus communis de Kant com un concepte important per entendre el judici polític, que no apunta a cap consens, sinó a la possibilitat d'una eufonia en el dissensus. Lyotard afirmava que qualsevol intent d'imposar qualsevol sensus communis en política real significaria una impostura per part d'una facció empoderada sobre els altres.[40]

En un desenvolupament paral·lel, Antonio Gramsci, Benedetto Croce i, més tard, Hans-Georg Gadamer es van inspirar en la comprensió de Vico del sentit comú com una mena de saviesa de les nacions, anant més enllà del mètode cartesià. S'ha suggerit que l'obra més coneguda de Gadamer, Veritat i mètode, es pot llegir com una «meditació extensa sobre les implicacions de la defensa de Vico de la tradició retòrica en resposta al metodologisme naixent que finalment va dominar la investigació acadèmica».[41] En el cas de Gadamer, això contrastava específicament amb el sensus communis concepte en Kant, que ell considerava (d'acord amb Lyotard) no podia ser rellevant per a la política si s'utilitzava en el seu sentit original.

Gadamer va entrar en debat directe amb el seu contemporani Habermas, l'anomenat Hermeneutikstreit. Habermas, amb un autoproclamat prejudici contra prejudici il·lustrat, va argumentar que si alliberar-se de les restriccions del llenguatge no és l'objectiu de la dialèctica, aleshores les ciències socials estaran dominades per qui guanyi els debats, i d'aquí la defensa de Gadamer del sensus communis defensa eficaçment els prejudicis tradicionals. Gadamer argumentava que ser crític requereix ser crític amb els prejudicis, incloent-hi el prejudici contra el prejudici. Alguns prejudicis seran certs. I Gadamer no compartia l'acceptació d'Habermas que intentar anar més enllà del llenguatge a través del mètode no era en si mateix potencialment perillós. A més, va insistir que, com que tota comprensió es produeix a través del llenguatge, l'hermenèutica té una pretensió d'universalitat. Com va escriure Gadamer a l'Epíleg de Veritat i mètode, «Trobo espantosament irreal quan gent com Habermas atribueix a la retòrica una qualitat obligatòria que s'ha de rebutjar en favor d'un diàleg racional i sense restriccions».

Paul Ricœur va argumentar que Gadamer i Habermas tenien raó en part. Com a hermeneutista com Gadamer, estava d'acord amb ell sobre el problema de la manca de perspectiva fora de la història, assenyalant que el mateix Habermas argumentava com algú procedent d'una tradició particular. També estava d'acord amb Gadamer que l'hermenèutica és un «tipus bàsic de coneixement sobre el qual es basen els altres».[42] Però considerava que Gadamer subestimava la necessitat d'una dialèctica crítica i distanciada, que intentés anar més enllà del llenguatge.[41][43]

Un comentarista recent sobre Vico, John D. Schaeffer, ha argumentat que l'enfocament de Gadamer sobre sensus communis es va exposar a les crítiques d'Habermas perquè el privatitzava, allunyant-lo d'una comunitat canviant i oral, seguint els filòsofs grecs en el rebuig de la veritable retòrica comunitària, a favor de forçar el concepte dins d'una dialèctica socràtica dirigida a la veritat. Schaeffer afirma que el concepte de Vico ofereix una tercera opció respecte a les de Habermas i Gadamer, i el compara amb els filòsofs recents Richard J. Bernstein, Bernard Williams, Richard Rorty i Alasdair MacIntyre, i el teòric recent de la retòrica, Richard Lanham.[44]

Sentit moral en contraposició a racionalitat

[modifica]

L'altre debat de la Il·lustració sobre el sentit comú, relacionat amb el sentit comú com a terme per a una emoció o impuls altruista, també continua sent important en la discussió de les ciències socials, i especialment de l'economia. L'axioma que les comunitats es poden modelar útilment com un conjunt d’individus amb interessos propis és una suposició central en gran part de l'economia matemàtica moderna, i l'economia matemàtica s'ha convertit ara en una eina influent en la presa de decisions polítiques.

Tot i que el terme sentit comú ja s'havia tornat menys utilitzat com a terme per als sentiments morals empàtics en l'època d'Adam Smith, continuen els debats sobre l'individualisme metodològic com quelcom suposadament justificat filosòficament per raons metodològiques (com argumenten, per exemple, Milton Friedman i, més recentment, Gary S. Becker, ambdós membres de l'anomenada escola d'economia de Chicago). Com a la Il·lustració, aquest debat continua combinant debats no només sobre quines són les motivacions individuals de les persones, sinó també sobre què es pot saber científicament i què s'hauria de suposar útilment per raons metodològiques, fins i tot si es dubta fortament de la veracitat dels supòsits. L'economia i les ciències socials han estat generalment criticades com a refugi de la metodologia cartesiana. Per tant, entre els crítics de l'argument metodològic per assumir l'egocentrisme en economia hi ha autors com Deirdre McCloskey, que s'han inspirat en els debats filosòfics esmentats anteriorment en què van participar Habermas, Gadamer, l'anticartesià Richard Rorty i altres, argumentant que intentar obligar l'economia a seguir lleis metodològiques artificials és dolent, i que és millor reconèixer les ciències socials com a impulsades per la retòrica.

Referències

[modifica]
  1. 1 2 «Sentit comú». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
  2. ↑ Descartes (1901) Capítol: MEDITATION II: Of the Nature of the Human Mind; and that It is More Easily Known than the Body.
  3. ↑ Descartes, 1901.
  4. ↑ Brann, 1991, p. 75.
  5. 1 2 Schaeffer, 1990, p. 52.
  6. ↑ Spruit, 1995, p. 403–404.
  7. ↑ Rosenfeld, 2011, p. 282.
  8. ↑ Wierzbicka, 2010.
  9. ↑ Schaeffer, 1990, p. 2.
  10. ↑ Discours De La Methode. Bibliotheque Des Textes Philosophiques. ISBN 9782711601806.
  11. ↑ Heller-Roazen, 2008, p. 30.
  12. ↑ van Kessel, 1987.
  13. 1 2 3 Cooper (2001), Volum I, Part III, secció 1.
  14. ↑ Schaeffer, 1990.
  15. ↑ Gilson (1939), capítol 1.
  16. ↑ . ISBN 9783862349180.
  17. ↑ Hundert (1987)
  18. ↑ Rosenfeld (2011, p. 21)
  19. ↑ Gadamer, 1989, p. 19–26.
  20. ↑ Capítol II, «Dels principis contraris al principi d'utilitat», a «An Introduction to the Principles of Morals and Legislation».
  21. ↑ Gadamer, 1989, p. 25.
  22. ↑ Gadamer, 1989, p. 25–27.
  23. ↑ Gadamer, 1989, p. 27.
  24. ↑ Gadamer, 1989, p. 30.
  25. ↑ Gadamer, 1989, p. 27–30.
  26. ↑ Bugter (1987, p. 84)
  27. 1 2 Schaeffer, 1990, p. 3.
  28. ↑ Schaeffer (1990, chapter 3).
  29. ↑ Vico (1968), I.ii "Elements" (§§141-146) and I.iv "Method" (§§347-350).
  30. ↑ «The Cambridge companion to Thomas Reid» p. 85. Cambridge University Press, 2004.
  31. ↑ Kant, 1914.
  32. ↑ «Kant: AA V, Kritik der Urtheilskraft ... , Seite 293». [Consulta: 23 setembre 2026].
  33. ↑ Rosenfeld, 2011, p. 312, nota 2.
  34. ↑ Gadamer, 1989, p. 32–34.
  35. ↑ Gadamer, 1989, p. 34–41.
  36. ↑ Gadamer, 1989, p. 43.
  37. ↑ Bernstein, Richard. Beyond Objectivism and Relativism: Science, Hermeneutics, and Praxis. University of Pennsylvania Press, 1983, p. 120. ISBN 978-0812205503.
  38. ↑ «Phenomenal Conservatism | Internet Encyclopedia of Philosophy». Arxivat de l'original el 2016-07-03. [Consulta: 7 juliol 2016].
  39. ↑ Dissensus Communis: Between Ethics and Politics. ISBN 9789039004036.
  40. ↑ Judging Lyotard. ISBN 9781134940622.
  41. 1 2 Gadamer and Ricoeur: Critical Horizons for Contemporary Hermeneutics. ISBN 9781441175991.
  42. ↑ Theology After Ricoeur: New Directions in Hermeneutical Theology. ISBN 9780664222437.
  43. ↑ Paul Ricoeur: The Promise and Risk of Politics. ISBN 9780585177724.
  44. ↑ Schaeffer (1990, capítols 5–7.)

Bibliografia

[modifica]
  • Gónzalez de Luna, Eduardo.M.(2004) Filosofía del sentido común: Thomas Reid y Karl Popper. Universidad Nacional Autónoma de México
  • Moore, G.E.,(1983) Defensa del sentido común y otros ensayos. Ed. Hyspamésrica; Colección Historia del pensamiento Nº6. Barcelona
  • Fairclough, N. 2001 [1989]. Language and power. Harlow: Longman
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Sentit_comú&oldid=38967601»