Vés al contingut

Marsopes

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Marsopa)
Infotaula d'ésser viuMarsopes
Phocoenidae Modifica el valor a Wikidata

Marsopa comuna Modifica el valor a Wikidata
Període
Miocè mitjà - present[1]
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseMammalia
OrdreArtiodactyla
SuperfamíliaDelphinoidea
FamíliaPhocoenidae Modifica el valor a Wikidata
Gray, 1825 Phocoenidae Modifica el valor a Wikidata
Nomenclatura
TipusPhocoena Modifica el valor a Wikidata
Gèneres

Les marsopes (Phocoenidae) són una família de petits cetacis. Són diferents dels dofins, tot i que la paraula marsopa s'ha utilitzat per a referir-se a qualsevol dofí petit, especialment pels mariners i els pescadors. La diferència visible més òbvia entre els dos grups és que les marsopes tenen dents espatulades i els dofins les tenen còniques. Es creu que les marsopes, junt amb balenes i dofins, són descendents de mamífers que vivien a terra ferma i van passar al medi aquàtic fa uns 50 milions d'anys.[2]

Les marsopes, amb sis espècies conegudes, viuen en tots els oceans, sobretot a prop de les costes. Probablement la més coneguda és la marsopa comuna, que podem observar en els mars de l'hemisferi nord.

Biologia

[modifica]

Anatomia

[modifica]
Esquelet de marsopa comuna

Les marsopes tenen el cap bulbós, no tenen pavellons auriculars externs, tenen el coll rígid, el cos en forma de torpede, les extremitats modificades en aletes i una aleta caudal. El crani presenta òrbites oculars petites i un musell curt i rom, i els ulls se situen als costats del cap. La mida de les marsopes va dels 1,4 m (4 peus i 7 polzades) i 54 kg (119 lliures) de la marsopa de Califòrnia[3] als 2,3 m (7 peus i 7 polzades) i 220 kg (490 lliures) de la marsopa de Dall.[4] En general, són molt més petites que altres cetacis. Gairebé totes les espècies presenten dimorfisme sexual amb femelles més grosses que els mascles,[5][6] tot i que aquestes diferències físiques solen ser petites; una excepció és la marsopa de Dall.[4][7]

Els odontocets tenen dents amb cèl·lules de cement que recobreixen les cèl·lules de dentina. A diferència de les dents humanes, en què la part que sobresurt de la geniva està composta principalment d'esmalt, les dents dels cetacis tenen cement a la part situada fora de la geniva. Les marsopes tenen un estómac dividit en tres compartiments: un preestómac, una cambra fúndica i una cambra pilòrica.[8] Com els altres odontocets, les marsopes tenen un únic espiracle.[6] La respiració consisteix a expulsar l'aire viciat per l'espiracle, cosa que forma un broll ascendent de vapor, i després inspirar aire fresc cap als pulmons.[6][9] Totes les marsopes tenen una capa gruixuda de greix subcutani. Aquest greix contribueix a aïllar-les de les dures condicions del medi subaquàtic, els proporciona una certa protecció davant dels depredadors, que tenen dificultats per travessar una capa gruixuda de greix, i els serveix de reserva d'energia durant els períodes d'escassetat. Les cries neixen amb una capa prima de greix, però l'engruixeixen ràpidament gràcies a la llet, que té un contingut de greix molt elevat.

Les marsopes tendeixen a ser més petites però són més robustes que els dofins. Tenen el cap petit i arrodonit, i les mandíbules més suaus en comptes del morro característic dels dofins. Tenen dents en forma d'espasa o espàtula, a diferència dels dofins que els tenen cònics. A més, l'aleta dorsal d'una marsopa és més triangular, mentre la de la major part dels dofins i balenes la tenen amb forma de falç. Aquests animals són els cetacis més petits, assolint longituds de cos fins a 2,5 metres; l'espècie més petita és Phocoena sinus, la vaquita de les costes de Califòrnia, que no passa de l'1,5 metres. En termes de pes, la més lleugera és la marsopa sense aleta– entre 30 i 45 kg–, i la més pesada és la marsopa de Dall, entre 130 i 200 kg.[10]

Locomoció

[modifica]

Les marsopes tenen dues aletes anteriors i una aleta caudal. Les aletes anteriors contenen quatre dits. Tot i que no tenen extremitats posteriors completament desenvolupades, conserven apèndixs rudimentaris poc conspicus, que poden contenir peus i dits.[cal citació; abril de 2022] Les marsopes són nedadores ràpides en comparació amb les foques, que habitualment es desplacen a velocitats d'entre 9 i 28 km/h (entre 5 i 15 nusos). La fusió de les vèrtebres cervicals augmenta l'estabilitat quan neden a gran velocitat, però redueix la flexibilitat i els impedeix girar el cap.[11] Quan neden, mouen l'aleta caudal i la part posterior del cos amunt i avall i es propulsen mitjançant aquest moviment vertical, mentre que les aletes anteriors serveixen principalment per dirigir-se. El moviment de les aletes és continu. Algunes espècies treuen el cos fora de l'aigua, cosa que els pot permetre desplaçar-se més ràpidament, i de vegades neden fent salts fora de l'aigua. L'anatomia del seu esquelet els permet nedar de pressa. Tenen una aleta dorsal triangular molt ben definida, llevat de les marsopes sense aleta, que els permet maniobrar millor dins l'aigua. A diferència dels dofins, estan adaptades a les aigües costaneres, les badies i els estuaris.[6][12]

Sentits

[modifica]
Ecolocalització dels cetacis

L'orella de les marsopes presenta adaptacions específiques al medi marí. En els humans, l'orella mitjana actua com un adaptador d'impedàncies entre la baixa impedància de l'aire exterior i l'alta impedància del líquid de la còclea. En els cetacis i altres mamífers marins, no hi ha una gran diferència entre el medi exterior i l'interior. En lloc que el so passi per l'orella externa fins a l'orella mitjana, les marsopes el reben per la gola, des d'on passa a l'orella interna a través d'una cavitat plena de greix de baixa impedància.[13] L'orella de les marsopes està aïllada acústicament del crani per cavitats sinusals plenes d'aire, que permeten localitzar millor la direcció dels sons sota l'aigua.[14] Els odontocets emeten clics d'alta freqüència des d'un òrgan conegut com a meló. El meló està format per greix, i el crani dels animals que en tenen presenta una gran depressió. La prominència de la part superior del cap de les marsopes és causada pel meló.[6][15][16][17]

Els ulls de les marsopes són relativament petits en relació amb la mida del cos, però tot i així tenen una visió força bona. A més, com que els ulls se situen als costats del cap, la seva visió consta de dos camps visuals, en lloc d'una visió binocular com la dels humans. Quan les marsopes surten a la superfície, el cristal·lí i la còrnia corregeixen la miopia causada per la refracció de la llum; els seus ulls contenen tant bastonets com cons, cosa que els permet veure-hi tant amb poca llum com amb llum intensa. Tanmateix, els cons de les marsopes no tenen pigments visuals sensibles a les longituds d'ona curtes, fet que indica que la seva capacitat de veure-hi en color és més limitada que la de la majoria de mamífers.[18] La majoria de marsopes tenen els globus oculars lleugerament aplanats, les pupil·les grosses, que es contrauen quan surten a la superfície per evitar lesions, les còrnies lleugerament aplanades i un tapetum lucidum. Aquestes adaptacions permeten que entri una gran quantitat de llum a l'ull i, per tant, que puguin formar una imatge molt nítida de l'entorn.[15]

Les marsopes no tenen bulbs olfactoris, cosa que suggereix que no tenen sentit de l'olfacte.[15]

Es considera que les marsopes no tenen un sentit del gust gaire desenvolupat, ja que les papil·les gustatives estan atrofiades o són completament absents. Tanmateix, algunes mostren preferències per determinats tipus de peix, cosa que indica que el gust hi podria tenir algun paper.[15]

Son

[modifica]

A diferència de la majoria d'animals, les marsopes respiren de manera conscient. Tots els mamífers dormen, però les marsopes no poden romandre inconscients gaire estona perquè es podrien ofegar. Tot i que el coneixement sobre el son dels cetacis en llibertat és limitat, s'ha observat que les marsopes en captivitat dormen amb un sol hemisferi cerebral cada vegada. Això els permet nedar, respirar conscientment i evitar tant els depredadors com el contacte social durant el període de repòs.[19]

Comportament i cicle de vida

[modifica]
Animació de l'ecolocalització dels cetacis

Les marsopes són depredadors de peixos, de mol·luscs i crustacis. Tot i que són capaços de baixar fins a 200 metres, cacen generalment en aigües costaneres baixes. Es troben generalment en grups petits de menys de deu individus, tot i que de vegades certes espècies poden formar grups de centenars d'animals. Com totes les balenes dentades, són capaces de realitzar ecolocació per a trobar preses o comunicar-se amb el grup.

Les marsopes són nedadores ràpides; es considera que la marsopa de Dall és un dels cetacis més ràpids, amb una velocitat mitjana de 55 km/h (15 m/segon). Les marsopes tendeixen a fer menys acrobàcies i a ser més curoses que els dofins. S'ha observat que de vegades neden al revés; sembla que ho fan quan cerquen company.

Les marsopes tenen la característica de reproduir-se més ràpidament que els dofins. Les femelles de marsopa de Dall i la marsopa del Port poden tenir una cria per any, amb un embaràs que dura al voltant d'onze mesos. Es desconeix l'edat fins a la qual pot arribar a viure una marsopa.

Impacte humà

[modifica]

En molts països, les marsopes són utilitzades com a aliment o esquer. A més, la caiguda accidental en xarxes de pesca és responsable de part del descens en la població de marsopes. Una de les espècies que corre més risc és la vaquita de Califòrnia, amb una distribució limitada al golf de Califòrnia, una àrea altament industrialitzada.[20][21][22]

Les marsopes rarament sobreviuen al captiveri en parcs zoològics o oceanaris, perquè, generalment, no són capaces d'adaptar-se a la vida en piscines, ni poden ser ensinistrades amb tanta facilitat com els dofins.

Sistemàtica

[modifica]
Marsopes de Dall

Referències

[modifica]
  1. ↑ Entrada «Phocoenidae» de la Paleobiology Database (en anglès). [Consulta: 20 desembre 2022].
  2. ↑ Marshall Cavendish Reference. Mammals of the Northern Hemisphere. Marshall Cavendish, 2010, p. 55–. ISBN 978-0-7614-7936-9.
  3. ↑ World Wildlife Fund. «Vaquita» (en anglès). WWF Global. Arxivat de l'original el 8 desembre 2015. [Consulta: 3 desembre 2015].
  4. 1 2 Reeves, Randall; Stewart, Brent; Clapham, Phillip; Powell, James. National Audubon Society Guide to Marine Mammals of the World (en anglès). 1a. Knopf, 2002. ISBN 978-0-375-41141-0.
  5. ↑ Katherine Ralls; Sarah Mesnick. Sexual Dimorphism (en anglès), p. 1005–1011 [Consulta: 29 agost 2015].
  6. 1 2 3 4 5 Reidenberg, Joy «Anatomical adaptations of aquatic mammals» (en anglès). The Anatomical Record, 290, 6, 2007, p. 507–513. DOI: 10.1002/ar.20541. PMID: 17516440.. S2CID: 42133705; accés lliure al DOI.
  7. ↑ Frandsen, Marie; Galatius, Anders «Sexual dimorphism of Dall's porpoise and harbor porpoise skulls» (en anglès). Mammalian Biology, 78, 2, 2013, p. 153–156. DOI: 10.1016/j.mambio.2012.04.005.. Bibcode: 2013MamBi..78..153F.
  8. ↑ Qian, L.Y.; Shen, W. [et al]. «The digestive organs of the finless porpoise» (en anglès). Acta Theriologica Sinica, 1984-04, 1984. Arxivat de l'original el 23 octubre 2020 [Consulta: 13 juliol 2020].
  9. ↑ Scholander, Per Fredrik «Experimental investigations on the respiratory function in diving mammals and birds» (en anglès). Hvalraadets Skrifter, 22, 1940.
  10. ↑ VVAA, 2002.
  11. ↑ Tinker, Spencer. «The Vertebrae of the Cervical Region». A: Whales of the World (en anglès). Brill Archive, 1 gener 1988, p. 37. ISBN 978-0-935848-47-2.
  12. ↑ Klinowska, Margaret; Cooke, Justin. Dolphins, Porpoises, and Whales of the World: the IUCN Red Data Book (en anglès), 1991, p. 87–120. ISBN 978-2-88032-936-5 [Consulta: 29 agost 2015].
  13. ↑ «How is that whale listening?» (en anglès). EurekAlert, 04-02-2008. Arxivat de l'original el 9 març 2021. [Consulta: 30 agost 2015].
  14. ↑ Nummela, Sirpa; Thewissen, J.G.M; Bajpai, Sunil; Hussain, Taseer; Kumar, Kishor «Sound transmission in archaic and modern whales: Anatomical adaptations for underwater hearing» (en anglès). The Anatomical Record, 290, 6, 2007, p. 716–733. DOI: 10.1002/ar.20528. PMID: 17516434.. S2CID: 12140889; accés lliure al DOI.
  15. 1 2 3 4 Thomas, Jeanette A.; Kastelein, Ronald A. (ed.). Sensory Abilities of Cetaceans: Laboratory and Field Evidence (en anglès). 196, 2002 (NATO ASI Series A: Life Sciences). DOI 10.1007/978-1-4899-0858-2. ISBN 978-1-4899-0860-5.. S2CID: 32801659.
  16. ↑ Thewissen, J. G. M.. «Hearing». A: Perrin, William R.; Wirsig, Bernd; Thewissen, J.G.M. (ed.). Encyclopedia of Marine Mammals (en anglès). Academic Press, 2002, p. 570–2. ISBN 978-0-12-551340-1.
  17. ↑ Ketten, Darlene R. «The Marine Mammal Ear: Specializations for Aquatic Audition and Echolocation». A: Webster, Douglas B.; Fay, Richard R.; Popper, Arthur N. (ed.). The Evolutionary Biology of Hearing (en anglès). Springer, 1992, p. 725–727.
  18. ↑ Mass, Alla M.; Supin, Alexander Y. A. «Adaptive features of aquatic mammals' eyes» (en anglès). Anatomical Record, 290, 6, 21-05-2007, p. 701–715. DOI: 10.1002/ar.20529. PMID: 17516421.. S2CID: 39925190; accés lliure al DOI.
  19. ↑ Sekiguchi, Yuske; Arai, Kazutoshi; Kohshima, Shiro «Sleep behaviour» (en anglès). Nature, 441, 7096, 21-06-2006, p. E9–E10. DOI: 10.1038/nature04898. PMID: 16791150.. S2CID: 4406032; Bibcode: 2006Natur.441E...9S.
  20. ↑ Brooke Bessesen. Vaquita marina: Ciencia, política y crimen organizado en el golfo de California. Grano de Sal, 6 gener 2020. ISBN 978-607-98705-1-5.
  21. ↑ The Vaquita of the Gulf of California. Intercultural Center for the Study of Deserts and Oceans.
  22. ↑ Lourdes Flores-Skydancer; Peggy J. Turk Boyer The Vaquita of the Gulf of California: An Informative Brochure for the Inhabitants, Visitors and All Those Interested in the Conservation of the Gulf of California, Its Resources, and Biodiversity. CEDO Intercultural, Center of the Study of Deserts and Oceans, 2002.
  23. ↑ Toshio Kasuya. Small Cetaceans of Japan: Exploitation and Biology. CRC Press, 8 maig 2017, p. 503–. ISBN 978-1-315-39540-1.
  24. ↑ Caterina E. D'Agrosa. Mortalidad incidental de la vaquita (Phocoena sinus) en actividades pesqueras del alto Golfo de California, México, 1993-1994. D'Agrosa, 1995.
  25. ↑ Edward A. Trippel; T. D. Shepherd By-catch of Harbour Porpoise (Phocoena Phocoena) in the Lower Bay of Fundy Gillnet Fishery, 1998-2001. Fisheries and Oceans Canada, Maritimes Region, Science Branch, 2004.
  26. ↑ Revista de Biología Marina. Departamento de Oceanología, Universidad de Chile, 1991.
  27. ↑ Robert L. Brownell; Ricardo Praderi Phocoena Spinipinnis. Soc., 1984.
  28. ↑ Sam H. Ridgway; Richard Harrison; Richard John Harrison Handbook of Marine Mammals: The Second Book of Dolphins and the Porpoises. Elsevier, 7 octubre 1998, p. 409–. ISBN 978-0-12-588506-5.
  29. ↑ Alex Aguilar. Mamiferos marinos y contaminación: una bibliografía anotada. Fundació pel Desenvolupament Sostenible, 1996. ISBN 978-84-605-5890-3.
  30. ↑ Rae Nathalie Prosser Goodall; I. S. Cameron Phocoena dioptrica, una nueva especie para aguas chilenas. Instituto Nacional de Investigacion de las Ciencias Naturales, 1979.
  31. ↑ Robert L. Brownell. Phocoena Dioptrica. Soc., 1975.
  32. ↑ Southwest Fisheries Center (U.S.). Collected Reprints. The Center, 1984, p. 2–.
  33. ↑ Thomas W. Crawford. Vertebrate Prey of Phocoenoides Dalli, (Dall's Porpoise): Associated with the Japanese High Seas Salmon Fishery in the North Pacific Ocean. University of Washington, 1981.
  34. ↑ Sergio Escorza Treviño. Molecular Ecology and Evolution of Dall's Porpoise, Phocoenoides Dalli (True, 1885). University of California, San Diego, 1998.
  35. ↑ Terrell Charles Newby. Life History of Dall Porpoise (Phocoenoides Dalli, True 1885): Incidentally Taken by the Japanese Highseas Salmon Mothership Fishery in the Northwestern North Pacific and Western Bering Sea, 1978 and 1980. University of Washington, 1984, p. 7–.

Bibliografia

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Marsopes
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Marsopes&oldid=38963520»