Maometto secondo
 El sultà Mehmed II | |
| Forma musical | òpera  |
|---|---|
| Compositor | Gioachino Rossini |
| Llibretista | Cesare della Valle |
| Llengua | Italià |
| Publicació | segle XIX |
| Gènere | Dramma per musica |
| Parts | Dos |
| Personatges |
|
| Instrumentació | |
| Estrena | |
| Estrena | 3 de desembre de 1820 |
| Escenari | Teatro San Carlo de Nàpols, |
| Estrena als Països Catalans | |
| Estrena a Catalunya | 1827, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (estrena a Espanya) |
  | |
Maometto secondo és una òpera en dos actes de Gioachino Rossini, amb llibret de Cesare della Valle, basada en Anna Erizo del mateix autor. S'estrenà al Teatro San Carlo de Nàpols el 3 de desembre de 1820.
Amb aquesta òpera, una de les últimes òperes italianes de Rossini, tornava a la temàtica de les lluites entre cristians i musulmans assimilable a la idea de les croades i susceptible d'atraure els classicistes. L'obra posseeix moments molt bells i ofereix escenes de gran lluïment a la protagonista. Va ser la base, uns anys més tard, de la versió francesa titulada Le Siège de Corinthe, presentada pel mateix Rossini a París el 1826, amb canvis molt substancials.[3]
Maometto secondo segueix sent una de les obres més desconegudes de la producció napolitana de Gioachino Rossini. La complexitat estructural d'una obra mastodòntica, amb nombres d'una extensió inaudita -l'arriscat i innovador Terzettone dura més de mitja hora- i la dificultat del paper protagonista, estrenat per Filippo Galli, la fan complicada de muntar i de digerir per al públic.[4]
Ambientada a la dècada de 1470 durant una època de guerra entre turcs i venecians, el nom del personatge principal, Maometto II, fa referència al sultà otomà de la vida real i conqueridor de Constantinoble Mehmet II, que va viure de 1432 a 1481.
Considerat "d'alguna manera [com la seva] òpera més ambiciosa"[5] i com "la millor de les òperes napolitanes de Rossini",[6] Maometto II no va trobar públic a Nàpols i "per ajudar a garantir l'èxit a Venècia i a París, va suavitzar els elements més audaços de la partitura”.[5] Venècia la va veure per primera vegada el 22 de desembre de 1822 i després, traduït al francès i canviat significativament, es va presentar com a Le siège de Corinthe el 1826.
Fins a la preparació de les edicions crítiques de Maometto II, les intencions originals del compositor van romandre fosques. La introducció d'una versió primerenca preparada pels musicòlegs Philip Gossett i Patricia Brauner (juntament amb Claudio Scimone) assenyala algunes de les dificultats per determinar què havia volgut Rossini:
Extraordinària pel seu poder dramàtic i la noblesa del seu contingut musical, Maometto II és també una òpera que planteja molts problemes textuals, ja que les successives revisions de Rossini es van fer directament a la partitura autògrafa. A partir de còpies de la partitura que es remunten a les produccions originals de cadascuna d'aquestes versions, l'edició crítica reconstrueix el text de la primera versió (Nàpols, 1820), que reflecteix les intencions originals del compositor.[7]
Es va preparar una nova edició crítica sota la supervisió de Philip Gossett i editada per l'estudiós holandès Hans Schellevis. Les primeres actuacions que el van utilitzar van ser realitzades per The Santa Fe Opera durant la temporada 2012 i la companyia alemanya, Bärenreiter, va publicar la partitura el 2013.[8]
Origen i context
[modifica]Situada a la dècada de 1470, en el context del conflicte entre els turcs i la República de Venècia, l’obra pren com a base un llibret de Della Valle —duc de Ventignano i reconegut home de teatre—[9], que s’inspira en una creació seva anterior titulada Anna Erizo. El protagonista, Maometto II, remet a la figura històrica del sultà otomà Mehmed II, famós per la conquesta de Constantinoble (1432–1481). L’òpera s’inscriu en el marc històric de la caiguda de la colònia veneciana de Negroponte en mans dels turcs l’any 1476. El governador venecià Paolo Erisso vol casar la seva filla Anna amb Calbo, però ella està enamorada d’Uberto, a qui havia conegut a Corint. Aviat es descobreix que aquest no és qui aparenta ser, sinó el mateix sultà Mehmed II. Anna es veu atrapada entre les seves obligacions i els seus sentiments: finalment accepta casar-se amb Calbo, però acaba llevant-se la vida mentre les forces turques assalten Negroponte. En una versió posterior destinada al públic venecià, Rossini va modificar aquest desenllaç tràgic i el va substituir per un final feliç, amb la victòria de les tropes venecianes.[10]
Potser es tracta només d’una coincidència —ja que la tria del llibret és anterior als esdeveniments—, però el cert és que l’argument té un clar rerefons patriòtic: la resistència dels venecians davant la invasió turca a Negroponte. Cal remarcar, a més, que el desenllaç del llibret original no coincideix amb el que apareix en les partitures. En la primera versió, la protagonista, a punt de suïcidar-se, s’adreça a Maometto II proclamant que Itàlia és terra d’herois; en canvi, en la versió posterior, aquest moment es transforma en un cor de musulmans que lamenten la seva derrota. Tot fa pensar que alguna circumstància va empènyer Rossini a suavitzar aquest to patriòtic. En aquest context, cal recordar la insurrecció carbonària iniciada a començaments de juliol de 1820: el dia 9, les tropes rebels van entrar a Nàpols i el rei es va veure obligat a jurar sobre l'Evangeli la promulgació d’una constitució. Tanmateix, la intervenció de forces estrangeres —austríaques i angleses— va restablir el poder dels Borbons, i al març de 1821 el moviment constitucional havia estat derrotat. L’estrena de l’òpera coincideix, doncs, amb el moment àlgid d’aquest breu període constitucional, i és possible que el compositor es veiés influït, ni que fos de manera passatgera, per aquest clima polític. El sempre suggeridor Stendhal arribà a afirmar que Rossini havia compost fins i tot un himne per als constitucionalistes, titulat Chi minaccia le nostre contrade; avui, però, se sap que aquesta atribució no és certa.[9]
Davant situacions d’aquest tipus, Rossini acostumava a adoptar una actitud prudent, sense posicionar-se obertament en contra dels canvis. El seu pas per la Guàrdia Nacional —un cos amb connotacions revolucionàries— sembla haver estat més aviat simbòlic. Quan l’absolutisme borbònic es va restablir, el compositor es va adaptar sense dificultats i no va ser objecte de crítiques rellevants.[9]
En alguns aspectes —i segons el mateix autor—, Maometto II és considerada la seva òpera més ambiciosa[11] i també una de les més destacades del seu període napolità.[12] Tot i això, l’estrena a Nàpols no va obtenir l’èxit esperat. Amb la intenció d’assegurar una millor acollida en altres places, Rossini va revisar l’obra, suavitzant-ne els elements més arriscats.[11] Així, va arribar a Venècia el 22 de desembre de 1822 i, més endavant, adaptada al francès i amb canvis importants, es va presentar a París el 1826 sota el títol de Le Siège de Corinthe.
D’una gran intensitat dramàtica i amb una música d’una noblesa destacada, Maometto és també una obra especialment complexa des del punt de vista textual. Les diverses revisions que Gioachino Rossini hi va introduir les va anotar directament sobre la seva pròpia partitura autògrafa, cosa que ha dificultat enormement la fixació d’una versió definitiva. Els musicòlegs Philip Gossett i Patricia Brauner, amb la col·laboració de Claudio Scimone, van estudiar diferents materials per reconstruir les versions originals de l’òpera, especialment la de Nàpols (1820), amb l’objectiu de recuperar les intencions inicials del compositor.[2]
Maometto es va escriure en un moment en què el ritme compositiu de Rossini començava a alentir-se fins a aproximar-se a una òpera per any. Va aparèixer gairebé un any després de Bianca e Falliero, tot i que poc després seria seguida per Matilde di Shabran.[13] Rossini havia acceptat l’encàrrec del Teatre San Carlo el maig de 1820, i des del primer moment es va percebre que aquesta obra es convertiria en la més ambiciosa de la seva etapa italiana.[14] El procés de composició, però, va resultar llarg i exigent, marcat per dificultats inesperades que en van fer més feixuga la realització.[14]
El retorn de les regions italianes de Llombardia i el Vèneto sota domini d'Àustria a la primavera de 1814 va crear a Milà un context especialment propici per als compositors d’origen austroalemany. Figures com Von Winter, Meyerbeer i altres en van saber treure profit. L’òpera Maometto de Winter es va estrenar a La Scala el 28 de gener de 1817 i va obtenir un èxit notable, amb 45 representacions i un repartiment de gran nivell. Entre els intèrprets hi figuraven Filippo Galli, així com Carolina Bassi i Domenico Donzelli. Tot indica que Rossini va assistir a alguna representació d’aquesta obra i que en va quedar profundament impressionat, especialment per la solidesa i complexitat del llenguatge musical, d’arrel germànica, així com per la combinació de gèneres i l’ús destacat dels cors.[15]
A començaments de juliol de 1820, una sèrie d’agitacions polítiques van posar en perill el govern del rei Ferran I, amb repercussions directes tant en l’activitat teatral com en el mateix procés de composició. En aquest context, Rossini va introduir canvis en el llibret de della Valle, reforçant-ne la dimensió humana i dramàtica, alhora que reduïa el pes dels elements polítics i de caràcter nacionalista.[14]
Història de la composició
[modifica]L'òpera va ser escrita quan la carrera compositiva de Rossini començava a disminuir a una òpera per any, i va aparèixer gairebé un any després de Bianca e Falliero, encara que va ser succeïda molt ràpidament per Matilde di Shabran.[16] En acceptar l'encàrrec del San Carlo el maig de 1820, va quedar clar quan Rossini va començar a compondre l'òpera, que "seria la més ambiciosa de totes les seves obres per a l'escenari italià".[17] Com va resultar, "el seu procés de composició va ser llarg i laboriós, les circumstàncies de la seva elaboració inesperadament pesades".[17]
Des de principis de 1820, diversos trastorns polítics van amenaçar el govern del rei Ferran I i aquests van impedir les produccions teatrals i van allargar el procés de composició. Durant aquest temps, Rossini "modificava el llibret de della Valle, accentuant l'aspecte humà de la tragèdia, minimitzant els elements polítics i nacionalistes".[17]
A finals de 1820, la situació política estava prou controlada per permetre la continuïtat de l'activitat teatral i, si bé la producció de Maometto II es va anar allargant, la seva primera representació va tenir lloc al Teatre di San Carlo de Nàpols el 3 de desembre de 1820. Tanmateix, l'òpera "no va agradar gaire als napolitans"[18] ja que el compositor "estava avançant en una direcció que el públic de Nàpols es resistia a seguir".[17]
Estructura musical
[modifica]Els musicòlegs han identificat molts elements distintius de la partitura de 1820 per a Nàpols que van anar més enllà de les tradicions existents aleshores. Com assenyala Philip Gossett: "L'òpera italiana de principis del segle XIX funcionava dins d'un sistema afinat de convencions musicals i dramàtiques, moltes de les quals es van desenvolupar i codificar a les òperes anteriors de Rossini".[19]
Algunes d'aquestes novetats expliquen el motiu del rebuig de l'òpera per part del públic napolità d'aquella època, perquè "Rossini va portar el seu art molt més enllà de les seves capacitats".[20] Una característica és que l'acte I dura 90 minuts i només conté cinc seccions, una de les quals és el "terzettone" (un nom exclusiu de Rossini que significa "un gran trio"). Aquest trio té una durada d'uns 25 minuts i inclou "la sortida temporal de dos principals, un foc de canó intrusiu, un esclat de consternació popular i una pregària".[21]
Un altre element és l'allunyament d'un final de l'era del bel canto convencional que normalment contenia un rondó florit i virtuós per a un final feliç o una cabaletta enlloc d'un final tràgic. En canvi, Rossini ofereix a la prima donna una mostra d'art vocal de 40 minuts durant la qual mai abandona l'escenari.[22] A la revisió de Venècia de 1822, Rossini va substituir la seva ària Tanti affetti in tal momento de La donna del lago per tal d'aconseguir l'efecte convencional, així com crear un final feliç. A més, com assenyala Gossett, una característica addicional significativa de l'òpera és que només hi ha cinc àries independents a l'òpera, només dues de les quals acaben amb cabalettes.[23]
Historial de representacions
[modifica]La versió de Venècia i altres produccions a Europa, 1823–1826
[modifica]A Venècia, aquesta versió "va ser ben rebuda quan Rossini la va revisar per a representacions... al Teatre La Fenice el desembre de 1822.",[18] la seva darrera composició per a una casa italiana. No obstant això, el compositor va haver de cedir a la necessitat d'un canvi significatiu al final original, per la qual cosa "estalviava la sensibilitat veneciana proporcionant-ne un de feliç".[17]
Philip Gossett explica el canvi fet a la partitura de Venècia, que inclou aquest final feliç: és "per eliminar l'horror de la catàstrofe històrica" i, per tant, Rossini va encarregar a un copista que acabés l'òpera amb el rondó Tanti affeti in tal momento, de la seva La donna del lago de 1819, eliminant així l'enfrontament final de Maometto amb Anna, el descobriment del seu matrimoni amb Calbo i el seu suïcidi.[24] Aquesta versió també inclou música de Bianca e Falliero.[25] El 1823 i el 1824, Maometto II es va presentar a Viena i a Milà i després a Lisboa el 1826 i a Barcelona el 1827, però després va desaparèixer.
Maometto II es converteix en Le siège de Corinthe
[modifica]Una gran part de la partitura de Maometto es va adaptar a un nou llibret francès[18] i es va posar en escena a París el 9 d'octubre de 1826 com a Le siège de Corinthe, les guerres entre grecs i turcs aleshores eren d'actualitat, en el context de la guerra d'independència grega.[26]
Produccions dels segles XX i XXI
[modifica]En la seva forma original, Maometto II va desaparèixer durant gairebé 150 anys. L'any 1976 la Metropolitan Opera "va representar el que van anomenar L'assedio di Corinto, una traducció italiana de la revisió francesa de la partitura de Rossini".[27] Una versió va ser presentada pel Festival Rossini de Pesaro el 1985.[18] La producció de l'Òpera de San Francisco el 17 de setembre de 1988 es va considerar "més propera a la versió original de Rossini de l'òpera, però també era molt problemàtica".[26][27][28]
El gener de 2004 es va presentar a Bilbao una versió de l'òpera a càrrec de la companyia ABAO. Va comptar amb Simone Alaimo i June Anderson en els papers principals. La versió de Venècia es va donar a La Fenice el febrer de 2005, mentre que les actuacions amb una versió editada pel director Claudio Scimone[29] es van donar al Festival de Pesaro l'agost de 2008.[30]
Maometto II restaurada
[modifica]L'Òpera de Santa Fe[31] (Nou Mèxic) va donar la versió de Nàpols de 1820 de Maometto II restaurada en la seva estrena mundial el 14 de juliol de 2012. L'actuació va utilitzar una edició crítica de l'estudiós holandès Hans Schellevis que va ser publicada per Bärenreiter de Kassel el 2013 sota la direcció general del musicòleg Philip Gossett, que va ser present com a assessor a Santa Fe durant els assajos.[32] El repartiment va comptar amb Luca Pisaroni en el paper principal, la soprano Leah Crocetto (guanyadora del gran premi de les Audicions del Consell Nacional de l'Òpera Metropolitana de 2010) com a Anna, la mezzosoprano Patricia Bardon com a Calbo i el tenor Bruce Sledge com Erisso. Dirigida per David Alden, la producció es va ambientar a la dècada de 1820.[33][34]
La Garsington Opera a Anglaterra va presentar l'estrena britànica de l'edició crítica durant la seva temporada d'estiu 2013.[35] La Canadian Opera Company va interpretar l'obra durant la seva temporada 2015-16, utilitzant la producció de l'Òpera de Santa Fe.[36]
Argument
[modifica]Font:[37]
- Temps: 1470
- Lloc: Negroponte, al mar Egeu[38]
Acte I
[modifica]- [Per a la versió de Venècia, 1822: Rossini va afegir una obertura]
El palau del governador, Erisso
Bizanci acaba de caure en mans dels turcs, i les tropes de Maometto II (sultà Mehmet II) assetgen la ciutat veneciana de Negroponte (Calcis). Maometto ha exigit la rendició de la ciutat l'endemà.
Entre els venecians s'està celebrant un consell de guerra i s'expressen diferents opinions sobre les accions proposades. El jove Calbo empeny Paolo Erisso a continuar lluitant i defensant la ciutat, mentre que el general Condulmiero vol cedir. El consens és seguir lluitant i les tropes juren fidelitat a Calbo.
Una altra part del palau
Sola, la filla d'Erisso, Anna, contempla la difícil situació del seu pare. Aria: Ah! che invan su questo ciglio (Ah! En va demano un dolç oblit). Erisso entra juntament amb Calbo, i ell explica la seva situació, suggerint-li que es casi amb Calbo com a protecció addicional. Tanmateix, el seu malestar és evident: explica que s'ha enamorat d'un home anomenat Uberto mentre el seu pare era fora a Venècia. Quan li diuen que aquest mateix Uberto va viatjar amb Erisso i no es va quedar mai a Corint, s'adona que ha estat enganyada per un noble desconegut.
Trio: Ohime! qual fulmine (Ai, quin llamp). L'Erisso li dona un punyal amb el qual es pot defensar si cal.
- [Així comença el terzettone ("el gran trio") que transcorre durant els següents 25 minuts d'acció, inclòs el tempo di mezzo del tret de canó][39]
Se sent un tret de canó i Erisso i Calbo es dirigeixen a la batalla. L'Anna marxa per anar a l'església a pregar.
Una plaça fora de l'església
Les dones es reuneixen i, en arribar l'Anna, s'assabenta per elles que un traïdor ha permès l'entrada a la ciutat dels turcs. Breument, l'Anna prega: Giusto cielo (Cel misericordiós). Tots es refugien a l'església.
La ciutat, l'endemà al matí
Maometto i els seus homes entren a la ciutat, que sembla conèixer bé. Selim té curiositat per saber per què, però el seu general no revela res. Aleshores, els soldats s'acosten i anuncien que Erisso i Calbo han estat capturats. Els dos homes són conduïts, encadenats. Maometto reconeix la seva galanteria, però exigeix que ells i els seus homes es rendeixin i afirma que llavors tots seran alliberats. Pel seu silenci, Erisso rebutja l'oferta i, mentre tots dos estan a punt de ser conduïts per ser torturats, l'Anna i les dones surten de l'església.
Cada personatge reconeix la situació amb què s'enfronta: l'Anna s'adona que Maometto és l'home que va ser el seu amant "Uberto"; Maometto queda bocabadat de redescobrir Anna; i Erisso, igualment estupefacta, no pot creure que s'hagués pogut enamorar del sultà. Cadascun dels altres personatges també expressa la seva angoixa o sorpresa. L'Anna amenaça de suïcidar-se a menys que Maometto alliberi Erisso i Calbo; hi està d'acord. Encara que està confós sobre el seu amor continu, li promet una vida de luxe.
Acte II
[modifica]La tenda de Maometto
L'Anna, que ha estat portada a la tenda de Maometto, està envoltada de noies musulmanes que la demanen per suavitzar els seus sentiments cap a ell. Indignada, els rebutja i manifesta la seva determinació d'escapar. En aquell moment entra Maometto. Diu que entén les seves emocions conflictives en descobrir que Uberto és ara Maometto, però encara l'estima i desitja que regni amb ell com a reina d'Itàlia mentre ell permetrà que el seu pare i Calbo (que ha estat descrit com el seu germà) visqui. Rebutjant-lo, declara "Vaig estimar a Uberto; odio un mentider" i continua explicant que el seu amor pel seu país és tan fort que mai el podria estimar tant.
En el seu duet (Anna, tu piangi? Il pianto / pur non è d'odio un segno / Anna, estàs plorant? Les teves llàgrimes no són signe d'odi...) les seves emocions conflictives es revelen amb Maometto declarant que eventualment serà la seva i l'Anna afirmant "Estimo, però abans m'enterrarien que rendir-se a l'amor".
El soroll de fora revela que els soldats de Maometto estan preparats per continuar el seu atac a la ciutadella. Mentre es prepara per marxar, Maometto promet que encara que tingui l'esperança de posseir l'Anna, protegirà el seu pare. Ella insisteix per garantir la seva seguretat en la seva absència i, com a símbol de la seva promesa i de la seva protecció, li dona el seu segell imperial d'autoritat. Instat pels seus capitans, Maometto es compromet a lluitar o morir mentre marxen cap a la batalla a la ciutadella: (Ària: All'invito generoso / A aquesta petició galant). L'Anna promet trobar un mitjà per preservar el seu honor, i també se'n va.
Les voltes de l'església amb la tomba de la mare de l'Anna
Erisso i Calbo s'amaguen a la volta. Erisso parla de la seva frustració, desitjant poder tornar a lluitar a la ciutadella. S'agenolla davant la tomba de la seva dona desitjant que ell també fos mort i no haver de suportar la desgràcia de la seva filla i veure-la amb Maometto. Calbo intenta assegurar-li que l'Anna va ser enganyada, que és innocent i que va ser segrestada per la força pels homes de Maometto: (Ària: Non temer: d'un basso affetto / non fu mai quel cor capace / No tinguis por: aquell cor mai va ser capaç d'emocions baixes).
- [Versió de Venècia, 1822:[40] En aquest punt, Maometto entra i s'enfronta als dos homes. Maometto proclama que encara vol casar-se amb l'Anna, però Erisso afirma que preferiria matar la seva filla. En un duet que es converteix en un trio, els tres homes exposen les seves reivindicacions i sentiments, Calbo afirma el seu amor per Anna, Erisso revela que Anna s'ha convertit en la dona de Calbo, i quan Maometto jura venjar-se dels dos homes, Calbo es burla d'ell perquè torni al camp de batalla. El trio conclou amb tots tres afirmant que l'Anna serà la seva recompensa: com a pare, com a amant, com a marit. Aleshores Maometto marxa. S'omet tot l'enfrontament entre Anna, el seu pare i Calbo].
Mentre Erisso espera que Calbo tingui raó, entra l'Anna. Inicialment, rebutja la seva filla perquè es va relacionar amb l'enemic, però ella jura que no es casarà mai amb Maometto. Com a prova, Anna li dona el segell de Maometto, que permetrà a tots dos homes sortir de l'amagatall. Tanmateix, declara que ha de morir, però no abans que el seu pare la casi amb Calbo a la tomba de la seva mare. Erisso agafa les seves dues mans a les seves mentre tots estan al costat de la tomba: (Terzettino:[41] In questi estremi istanti / En aquests moments...). Els dos homes marxen cap al combat contra Maometto.
Sola, Anna contempla la seva situació (Ària: Alfin compita è la metà dell'opra / Per fi s'ha complert la meitat de la tasca). Des de l'església sobre les voltes, un cor de dones resa: Nume, cui 'l sole è trono / Oh Déu el tron del qual és el sol... Gireu la cara cap a nosaltres.
- [Versió de Venècia, 1822: Les dones s'uneixen a Anna i s'escolta una commoció mentre la batalla s'ensorra. De sobte, els soldats venecians s'afanyen a proclamar la seva victòria i els segueixen Erisso i Calbo. Erisso abraça la seva filla i li diu que s'ha de casar amb Calbo: "Que la teva mà sigui la recompensa del seu amor". Ella està d'acord. (Ària: Tanti affetti in tal momento / Tantes emocions alhora, ària de Rossini de La donna del lago (1819).[25]
- Amb les dones i els soldats cantant la seva alegria, l'Anna s'uneix a Calbo a l'altar quan acaba l'òpera.]
Quan les dones s'aturen, criden a l'Anna i algunes d'elles entren a la volta per dir-li que Maometto ha estat derrotat per Erisso i ha fugit, però que ara la seva vida corre perill, ja que ell buscarà venjança. Ella els diu que preferiria morir.
Els homes de Maometto s'acumulen, però semblen ser impotents per actuar, malgrat les seves demandes. En aquell moment, Maometto i els seus capitans entren i s'enfronten a Anna. Maometto demana que li tornin el segell, però dient-li que l'ha donat al seu pare i que s'ha casat amb Calbo, s'apunyala i mor a la tomba de la seva mare.
Anàlisi musical
[modifica]En aquesta penúltima etapa napolitana, Rossini s’allunya de moltes de les formes tradicionals de l’òpera italiana i impulsa el seu llenguatge cap a territoris més exigents, potser fins i tot per sobre de les expectatives del seu públic. Aquesta ambició artística es reflecteix tant en la recepció de Maometto com en l’evolució posterior de l’obra: el compositor, conscient de les dificultats, en va revisar la partitura per moderar-ne els passatges més arriscats.[42]
Maometto II està concebut per a una soprano lírica de coloratura (Anna) i un baríton (Maometto), amb el suport d’una mezzo soprano (Calbo) i un tenor líric lleuger (Paolo Erisso). Tots aquests rols afronten una escriptura especialment exigent, amb àries d’entrada d’estil napolità i una gran quantitat de duets, trios i quartets de gran extensió. A més, en el tram final, després d’un notable desgast vocal, se’ls demana encara un cant ple d’agilitats, que requereix no només tècnica sinó també intenció expressiva per donar credibilitat a una trama més aviat feble. Els tres personatges masculins orbiten al voltant de la veritable protagonista vocal, la soprano —paper estrenat per Isabella Colbran.
Des del punt de vista argumental, l’obra gira entorn del conflicte entre la lleialtat a la pàtria i a la família i la força d’un amor que, en realitat, neix de l’engany, ja que Anna s’enamora de Maometto quan aquest es fa passar per un noble venecià. Un cop revelada la veritat —ja a l’inici—, el desenvolupament dramàtic ofereix poques sorpreses. El desenllaç tràgic, amb Anna escollint la mort com a gest de fidelitat patriòtica, pot resultar poc convincent, ja que la seva decisió es percep com previsible i amb un impacte dramàtic limitat.
En la crítica contemporània s’observa una persistència de l’oposició dels sectors «neoclàssics», especialment envers les obres napolitanes de Rossini. En aquesta línia se situen també figures com Stendhal i la Giorgi Roghetti, que, en el seu escrit In difesa di Rossini, es mostra poc receptiva a òperes com Mosè in Egitto, Armida o Maometto II.
La seva concepció estètica queda ben reflectida en les seves paraules: «jo reclamo el gust italià, i demano el cant suau, que en l'anima si sente... l’originalitat és en el cant, en aquest cant que neix del fons del cor... per a mi i per a tots els diletants italians val més una bella ària ben cantada que tots els quartets i quintets instrumentals...». Aquesta posició contrasta clarament amb l’orientació més ambiciosa i innovadora del Rossini napolità.[43]
Enregistraments
[modifica]| Any | Elenc (Maometto, Anna, Calbo, Erisso) |
Director, Teatre d'òpera i orquestra |
Segell discogràfic[44] |
|---|---|---|---|
| 1983 | Samuel Ramey, June Anderson, Margherita Zimmermann, Ernesto Palacio |
Claudio Scimone, Orquestra Philharmonia i Cor d'Òpera Ambrosià |
Àudio CD: Philips Cat: 475 509-2 |
| 1985 | Samuel Ramey, Cecilia Gasdia, Lucia Valentini-Terrani, Chris Merritt |
Claudio Scimone, Orquestra Filharmònica de Praga i Cor del Festival Europeu (Gravació en vídeo d'una interpretació en el Festival Rossini de Pesaro) |
DVD: Premiere Opera Cat: 5187 |
| 2005 | Lorenzo Regazzo, Carmen Giannattasio, Maxim Mironov, Annarita Gemmabella |
Claudio Scimone, Orquestra i Cor del Teatro La Fenice (Gravació en vídeo d'una interpretació en el Teatro La Fenice de Venècia de la versió interpretada del febrer de 1822). |
DVD: Dynamic Cat: DV 33492 |
| 2008 | Michele Pertusi, Marina Rebeka, Daniela Barcellona, Francesco Meli |
Gustav Kuhn, Orquestra Haydn de Bolzano i Trento i Cor de Cambra Praga (Gravació d'una interpretació en el Arena Adriàtic, Pesaro, agost) |
Àudio CD: Celestial Audio Cat: CA 831 |
Referències
[modifica]- ↑ Casaglia, Gherardo. «secondo Històric de representacions» (en italià). amadeusonline.net. [Consulta: 3 desembre 2015].
- 1 2 «Maometto secondo: Score of the critical edition» (en anglès). Baerenreiter. [Consulta: 1 desembre 2015].
- ↑ Alier, 1986, p. 97.
- ↑ González Arévalo, Raúl. «Ressenya de l'òpera» (en castellà). audioclasica.com. [Consulta: 2 desembre 2015].
- 1 2 Brauner, Patricia and Gossett, Philip, "Maometto II" in Holden p. 787
- ↑ Philip Gossett, in Mays, p. 55
- ↑ Introduction to an unpublished critical edition of the score Arxivat 2012-08-22 a Wayback Machine. from the 1980s on humanities.uchicago.edu. Retrieved 27 August 2012.
- ↑ Maometto secondo: Score of the critical edition.
- 1 2 3 García Pérez, 1989, p. 50.
- ↑ «Argument a naxos.com» (en anglès). [Consulta: 1 desembre 2015].
- 1 2 Gossett, 2001, p. 787.
- ↑ Mays, 2012, p. 55.
- ↑ Osborne, 1994, p. 101.
- 1 2 3 Osborne, 2007, p. 64-66.
- ↑ Farr, Robert J. «Ressenya de l'òpera de Winter» (en anglès). Musicweb. [Consulta: 2 desembre 2015].
- ↑ Osborne, Charles p. 101
- 1 2 3 4 5 Osborne, Richard, p. 64–66
- 1 2 3 4 Osborne, Charles, p. 102
- ↑ Gossett, "Reviving Rossini's Neapolitan Operas", p. 101
- ↑ Gossett, "Soundness of Structure", p. 9
- ↑ Osborne, Charles, Rossini: His Life and Works, p. 287–293
- ↑ Beghelli, p. 5
- ↑ Gossett, "Soundness of Structure", p. 9/10
- ↑ Gossett, in Philips recording booklet essay, p. 8
- 1 2 Beghelli, p. 15
- 1 2 Gossett and Brauner, in Holden, p. 787
- 1 2 Philip Gossett, "Editing Rossini's Maometto II", The Santa Fe Opera 2012 Season program book, p. 60–63. Gossett also notes that this was the "vehicle for Beverly Sills' long-awaited Met debut, but this did not reflect any version of the opera prepared by Rossini".
- ↑ Holland, The New York Times review
- ↑ Pesaro Festival performances listed on rossinioperafestival.it Arxivat 2011-10-20 a Wayback Machine. Retrieved 22 January 2012
- ↑ David Blewitt The Stage, 19 August 2008 on thestage.co.uk Retrieved 19 July 2012
- ↑ 2012 season announcement on santafeopera.org Accessed 10 May 2011
- ↑ www.baerenreiter.com's section on Rossini works under Philip Gossett's direction Arxivat 2012-05-30 a Wayback Machine. Retrieved 23 February 2013
- ↑ James Keller, "Opera review: Rare Rossini resounds at SFO", The Santa Fe New Mexican, 15 July 2012. Retrieved 19 July 2012
- ↑ John Stege, "Maometto il Magnifico: Rossini's Maometto II brings tragic grandeur to the Santa Fe Opera Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine., Santa Fe Reporter, 18 July 2012. Retrieved 29 July 2012
- ↑ Andrew Clark, "Maometto secondo, Garsington Opera at Wormsley, UK – review", Financial Times (London), 11 June 2013. Retrieved 27 August 2013
- ↑ «Canadian Opera Company's website announcement». Arxivat de l'original el 2016-07-20. [Consulta: 5 gener 2024].
- ↑ This synopsis is based on the action outlined in the Philips recording libretto, translated by Lionel Salter. Changes made for the Venice performances are included in [indented square brackets]. Any differences between the action contained in the Philips recording and the unpublished critical edition to be presented by the Santa Fe Opera in July/August 2012 will be reflected in later updates.
- ↑ Osborne, Charles, p. 100–101
- ↑ Gossett, Philips recording booklet essay, p. 10: Gossett states that "no other piece in the history of Italian opera is labelled with the Italian suffix more generally applied to contexts such as "mangione"...or "chiaccherone"....A big, fat trio, in short"
- ↑ Venice version on the La fenice site, Act 2
- ↑ Critical Edition, Volume 2, p. 664
- ↑ «Ressenya de l'òpera» (en anglès). Arxivat de l'original el 12 de novembre 2013. [Consulta: 3 desembre 2015].
- ↑ García Pérez, 1989, p. 51.
- ↑ Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 3 desembre 2015].
Bibliografia
[modifica]- Alier, Roger. Gioachino Rossini (en castellà). Barcelona: Edicions Daimon, 1986. ISBN 84-231-2852-0.
- Beghelli, Marco. Maometto Secondo fullet que acompanya al DVD de Dynamic (en anglès), 2005.
- García Pérez, Jesús. «Rossini». A: La Gran Ópera (en castellà). dos. Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1304-6.
- Gossett, Philip. Maometto II: Soundness of Structure and Musical Splendour. Assaig en el fullet que acompanya el disc (en anglès). Philips recording, 1984.
- Gossett, Philip. Amanda Holden. Maometto II a The New Penguin Opera Guide (en anglès). Nova York: Penguin Putnam, 2001. ISBN 0-14-029312-4.
- Mays, Desirée. Opera Unveiled 2012, Santa Fe: The Santa Fe Opera (en anglès), 2012. ISBN 978-1-4675-0955-8.
- Osborne, Charles. The Bel Canto Operas of Rossini, Donizetti, and Bellini (en anglès). Portland: Oregon: Amadeus Press, 1994. ISBN 0-931340-71-3.
- Osborne, Richard. Rossini: His Life and Works (en anglès). Oxford i Nova York: Oxford University Press, 2007. ISBN 978-0-19-518129-6.
