Fer país
Setembre de 2026
Aquest agost em vaig poder escapar uns dies als Països Baixos per pur plaer i gaudi de la llibretera, l'objectiu del viatge era visitar l'estudi de Dick Bruna i el museu de la Miffy a Utrecht, però d'això ja us en parlaré un altre dia. Quan buscava informació del viatge vaig veure que a un dels museus més importants del món, el Rijksmuseum, hi feien una retrospectiva de la il·lustradora Fiep Westendorp. A casa havíem explicat fins a dir prou, l'únic àlbum traduït d'ella, Kina Taqueta, l'escala, fins al punt que en un viatge als Països Baixos quan el meu fill era petit vam haver de comprar un recull de contes de la Floddertje, en neerlandès, encara que no el poguéssim explicar mai des de la llengua, ho fèiem des de les il·lustracions de la Fiet i allò que ens suggerien.
En entrar a les sales que acollien els cent-cinquanta originals, esbossos, cartells i il·lustracions diverses, vaig quedar meravellada de la quantitat de persones de totes les edats que es passejaven per l'exposició amb emoció, la boca oberta i abraçades.
Tot seguit em va venir la pregunta al cap de si a casa això també podria ser? Teníem aquell patrimoni comú compartit? Seria possible que el Museu Nacional d'Art de Catalunya fes una exposició com aquella?
Fiep Westendorp va néixer l'any 1916, ja des de ben menuda va tenir molt clar què volia ser, il·lustradora. Va estudiar en diferents escoles d'art fins a arribar a la de Rotterdam on va ser l'única dona. Westendorp es va dedicar a la il·lustració de llibres, amb personatges propis i il·lustrant els d'altres autors, també va ser publicista i era l'encarregada de fer les tires del diari Het Parool, gosant qüestionar el paper de la dona de l'època. Va ser de les poques dones de la seva generació a poder-se dedicar a la il·lustració i ho feia amb una mirada plena d'ironia, carregada d'intenció i amb la infància molt present. Fiep Westendorp va dotar els Països Baixos de post guerra d'un llenguatge visual propi. I aquí tenim la resposta a la meva pregunta, la principal diferència entre els països d'Europa que després de la Segona Guerra Mundial van poder reconstruir-se i els que van viure sotmesos en una dictadura.
Si mirem enrere, penso en una de les il·lustradores de la meva infància, Mercè Llimona. Autora de llibres com Tic-Tac o la sèrie de la Bibí i il·lustradora de tants clàssics internacionals. Llimona va néixer dos anys abans de Westendorp, també va il·lustrar llibres infantils, per revistes i diaris i, fins i tot, un dels seus personatges va tenir una projecció internacional que va creuar l'oceà amb el personatge Strawberry Shortcake. Llimona bevia d'il·lustradors internacionals com Arthur Rackham i Beatrix Potter, provenia d'una família d'artistes, pintors, escultors que sí que podem veure al MNAC. L'any 2007 la Biblioteca de Catalunya va fer-li una exposició i se'n va editar un catàleg.
L'altre dia ho comentava amb una amiga i li deia tu creus que aquí podríem fer-li una retrospectiva i les famílies hi anirien plegades? La resposta era evident. Si sortíssim al carrer i preguntéssim per Mercè Llimona quantes persones la coneixerien i sentirien com a seus els seus personatges?
Judtih Kerr, Elsa Beskow, Tove Jansson, Beatrix Potter són il·lustradores reconegudes als seus països i al món mundial. Tal com m'agradaria que passés amb Lola Anglada, Maria Rius, Fina Rifà, Lluïsa Jover, Roser Rius, Carme Solé Vendrell, Pilarín Bayés, Roser Capdevila i un llarg etcètera. Tenim la sort que algunes encara són vives i que han pogut vetllar pel seu arxiu i la seva obra, celebrem-les, reivindiquem-les, fem-les nostres i exposem-les als nostres museus al costat de les grans pintores, perquè diu molt d'un país que situa les seves il·lustradores als museus nacionals. Fem que es reediti la seva obra, expliquem-la i gaudim-la.
La grisor de la franquisme ens va fer molt de mal, però han passat cinquanta anys de la mort del dictador i algú hauria de vetllar per aquest patrimoni compartit que també ens fa com a poble i ens dona un lloc on pertànyer.
Fe
Tornar
Setembre de 2026
|
Històries de fantasmes
2 de juny de 2026
Aquest és un d'aquells llibres que transforma, d'aquelles lectures reveladores, d'aquelles històries que t'arriben fins al moll de l'os i et pessiguen. No descobreixo res de nou si us dic que Siri Hustvedt és una dona intel·ligent, de ment brillant i un humor molt fi. Una escriptora de cap a peus.
Quan al seu marit, el també escriptor Paul Auster, li van diagnosticar un càncer, Hustdvedt feia uns escrits des de Cancerland com n'hi deia ella, que eren pura literatura per tots aquells aliens al seu dolor. En aquella escriptura hi havia molt d'amor, patiment i molta veritat. Podíem intuir que una escriptora com ella transformaria aquella sacsejada vital en literatura. I només ella es podia despullar d'una manera tan elegant, donant veu a un jo que no deixa de ser un nosaltres, que entra en la intimitat d'una parella, d'una família i dels seus fantasmes.
Històries de fantasmes és un llibre sobre el dol i la pèrdua, però per a mi és una història d'amor en majúscules. És un llibre que et fa creure en l'amor, en l'amor que es construeix dia a dia, que no dona per segur l'altre, l'amor que neix de l'admiració i el respecte. Hustvedt no romantitza la seva història, ni evita els moments complicats, i en canvi traspua un amor tan gran que l'abraçaries.
Històries de fantasmes s'endinsa en l'espai més íntim de la parella, la casa compartida, les biblioteques, els armaris, les habitacions, els llibres, les notes, la màquina d'escriure. Per una servidora amant de les cases vives, plenes d'objectes i llibres apilats, entrar en aquest espai sagrat a través d'un llibre ha sigut un regal. Auster va morir quatre mesos després que nasqués el seu net Miles, conscient que no el veuria créixer, Auster li va escriure unes cartes que Hustvedt tria i comparteix per explicar coses tan boniques com necessàries. És meravellós descobrir les arrels noruegues de l'autora, la importància de la llengua materna, el noruec, per designar les coses importants, els rituals familiars i de comunió amb la natura per celebrar el curs de l'any, enfortir els vincles i ser conscients políticament.
Històries de fantasmes m'ha robat el cor per moltes coses. M'ha enamorat la tendresa d'Auster amb la seva filla Sophie i com l'esperonava en la seva carrera musical. Però hi ha dos moments en el llibre que em van fer saltar les llàgrimes, un quan Hustvedt explica una sortida al cinema amb Auster i el veu plorar davant la pantalla amb l'actriu que interpreta Francie Nolan, la protagonista d'una altra novel·la meravellosa, Creix un arbre a Brooklyn de Betty Smith. L'altre moment quan Hustvedt escriu:
"En Paul no em va alliçonar mai sobre el que jo sabia ni va adoptar mai el paper del meu educador. (He conegut molts homes d'aquests.) No s'irritava ni s'enrabiava per la quantitat de llibres que jo hagués llegit. (D'aquests també n'he coneguts molts.) Jo no l'intimidava gens, i això volia dir que no havia d'anar amb compte ni dissimular el que pensava per por de ser castigada, menyspreada o renyada."
Aquesta història de fantasmes a mi m'ha fet tenir molta esperança en la vida i tornar a creure en l'amor.
Us escric aquestes ratlles després d'haver sentit i vist a l'autora dialogar amb l'Anna Guitart a l'auditori de Barcelona. L'estona ha volat, la conversa ha sigut meravellosa i el temps ha quedat suspès. A la sortida he tingut la sort de saludar una autora agraïda i pacient amb la llarga cua que tenia. Una autora a qui li he pogut donar les gràcies per fer-me tornar a creure en què un amor així és possible. Llegiu-la, agafeu un llapis i gaudiu-la. Visca la literatura que ens fa.
Històries de fantasmes, Siri Hustvedt, en traducció de Jordi Martín Lloret, Edicions 62, en castellà a Seix Barral
Prinicipi,mig, fi
7 de maig de 2026
Valeria Luiselli era una d'aquelles autores que tenia pendents, malgrat haver-ne sentit a dir grans coses. Dijous abans del pont, repassava correus sense obrir i llibres que m'havien arribat enmig de Sant Jordi i els astres van confluir amb una invitació per esmorzar amb l'autora i un paquet amb el seu llibre. Divendres al matí amb la casa encara en silenci i amb un bon cafè, vaig començar el llibre amb molta curiositat i quan me'n vaig adonar era migdia i estava viatjant per Sicília de la mà d'una mare i una filla. Dos dies em va durar aquesta novel·la fragmentària, plena de records, subtítols, fragments de clàssics, un mosaic, un volcà en erupció, una calor sufocant, un cap de peix espasa i una càmera Polaroid.
Quina meravella despertar de la letargia lectora amb aquest Principi, mig, fi i saber que encara hi ha una immensitat de llibres que m'esperen. Una novel·la sobre una mare i una filla que després d'un trencament familiar fan un viatge per Europa perquè la mare, escriptora, fa un cicle de xerrades, al final de tot decideixen fer unes vacances a Sicília. S'instal·len a Catània i tenen la intenció de viatjar fins al poble natal de l'àvia de l'escriptora, la Nanna. Quan va marxar de Sicília es va endur una rajola amb el cap de Proteu. L'autora, que ha dut la rajola embolicada amb la intenció de retornar-la al jaciment arqueològic, es debat entre el passat, el present i el futur. Sicília terra de mites, bressol de la humanitat, pont entre Europa i l'Àfrica, balcó de la Mediterrània, es converteix en l'oracle de mare i filla i el seu futur. Les veus dels clàssics i el pes de la història agafen una dimensió tan humana i tan humanística que no fan reafirmar sinó la importància de tenir-los ben a prop en moments de tanta fragilitat mundial. Principi, mig, fi és un cant a mirar enrere per entendre i arrelar-se al present mentre projectem el futur. És un convit a rellegir els clàssics i retornar a les humanitats que tant ens calen. Encara amb la lectura del llibre de Luiselli al cap, dissabte m'asseia a la butaca del Teatre Nacional a gaudir durant més dues hores d'Èdip i Antígona amb una adaptació de Carlota Subirós que fa un equilibri preciós entre la sonoritat del text clàssic i una dramatúrgia moderna que dona respostes al futur.
Us escric després de tornar de Barcelona, d'haver escoltat els editors de Valeria Luiselli i l'autora parlant del llibre, del procés de creació, de les coses que li han regalat els llibres, els textos clàssics i de la importància d'entendre el so del vents de la Mediterrània. Ha sigut un regal de matí, no hi ha cosa que ens agradi més a les llibreteres que retrobar-nos després de dies de no veure'ns, abraçar-nos i compartir passió lectora. Hi ha dies que em reconcilien amb el món.
Gràcies Valeria Luiselli.
Fe
ICEC
Amb el suport de
Acció de gràcies per una casa
Febrer de 2026
Ha arribat llibre nou de Stefanie Kremser i això sempre és motiu d'alegria. Aquesta vegada una mica més perquè l'ha escrit en català directament. Qui coneix Stefanie Kremser sap que la seva llengua de creació literària és l'alemany i la llengua íntima per la poesia és el brasiler. És una dona poliglota nascuda a Düsseldorf, d'àvia boliviana, crescuda a São Paulo i que fa anys que viu a Catalunya. És una dona de món, de mirada curiosa, generosa i veu molt suau. Els seus llibres tenen un denominador comú, la cerca dels orígens, la descoberta del passat familiar, la riquesa i alhora l'ambigüitat de créixer entre cultures diverses. Els llibres de Kremser, aquests mémoir, són una reivindicació del gresol cultural, un convit a despertar els sentits i a habitar el món. En tots els llibres de Kremser les cases tenen un pes important, resseguint la seva obra vas descobrint els llocs on ha viscut, totes les mudances, tot el que deixa enrere i el que guanya, llibres lluminosos que conviden a viure. En aquest últim, Acció de gràcies per una casa, Kremser es mostra més contundent que mai, és potser el llibre més reivindicatiu que li he llegit, un crit d'indignació davant el domicidi que ella i la seva parella han patit després de ser expulsats del pis de Barcelona que era casa seva, un pis que era una mica de tots els que l'hem llegida i que sempre hem desitjat saber què hi havia a la caixa forta heretada del pis.
Acció de gràcies per una casa és un llibre estructurat en quatre parts: La casa del passat, La casa del present, La casa del futur i Una dona i una casa.
Aquesta última part descriu la vida de la Severina, una dona de fer feines de São Paulo de qui Kremser no en té notícia des de fa anys, fins que rep un missatge al mòbil on la Severina l'insta a escriure la seva història. I així, a cop d'àudios gravats entre galledes, lleixiu i rentadores, la Severina li explica la seva vida de novel·la. Stefanie Kremser fa un exercici literari preciós i contundent sobre la necessitat de tenir un lloc on viure, on créixer, on sentir-se segura, un lloc on poder posar un gerro de flors, crear i penjar de les parets els records que et són casa. Kremser parla de les cases de la seva vida mentre en busca una.
La novel·la, el testimoni i la reivindicació conflueixen en un text ple de referències literàries, de cases, ciutats, vides, de tristesa i alhora de ràbia davant de l'evidència, el dret a tenir un sostre anomenat llar. Per aquest llibre, d'encara no cent-seixanta pàgines, desfilen la pintora Charlotte Salomon, les escriptores Vivian Gornick, Annie Ernaux, Duras, Strout, Lispector entre d'altres. Hi ha moltes maneres d'indignar-se davant del món, la creació n'és una, potser la més potent i la que pot arribar més lluny. Llegiu-lo!
Acció de gràcies per una casa, Stefanie Kremser, ed. de 1984
Un assumpte familiar
Febrer de 2026
Un assumpte familiar de Claire Lynch, una primera novel·la que m'ha deixat bocabadada i que no he parat fins acabar. M'ha meravellat com està escrita i estructurada. Anna Hope ens parlava de la importància del temps i l'espai en la construcció d'Albión, i Clarie Lynch ho fa de meravella. Escrita en dos temps, present i passat, dosificant la informació, presentant-te des del present en Heron, un home gran i molt malalt i la Maggie, seva filla. En l'altra pla, el del passat, l'autora narra la Dawn. La Dawn porta la vida que s'espera, en Heron treballa i ella cuida de la Maggie, tot va com toca, fins que un dia la Dawn coneix la Hazel, se n'enamora, i quan ho confessa al seu marit es veu obligada a abandonar-ho tot.
Davant la imminent mort d'en Heron, la Maggie comença a fer aquelles preguntes que mai ha gosat posar sobre la taula, on va anar la seva mare? Per què la va deixar? En Heron ha d'afrontar la mort alhora que ha de descabdellar la mentida sobre la que ha construït la família de pare i filla. Un assumpte familiar és d'aquells llibres que deixen pòsit, d'aquells que obren finestres i et descobreixen una realitat que fa mal, però que cal conèixer.
Anna Hope i Claire Lynch, dues autores, dues maneres de narrar, dues maneres de posar sobre la taula veus invisibilitzades. Dones, veus valentes i que amb el seu art obren finestres al món gris i fosc on ens volen fer tornar.
Un assumpte familiar de Claire Lynch, en traducció de Núria Saurina, publicat per Edicions del Periscopi.
Albión
Gener de 2026
Albión és una novel·la d'una casa de camp a Sussex, la història d'aquest casalot d'arquitectura neoclàssica i de la família que el regenta des de fa generacions.
La novel·la arranca amb la mort del patriarca de la família i els preparatius pel funeral amb el retorn per part dels fills i altres persones properes a la família.
A la casa encara hi viuen la mare, una de les filles, la Frannie, i la neta, la Rowan, per a mi un dels personatges més ben definits i que aporta l'equilibri entre el passat que arrosseguen tots plegats i el futur. La Rowan simbolitza l'esperança i sembla que és l'única que comprèn el declivi i la decadència d'una casa de camp que se sustenta gràcies al silenci imposat, les mentides i el pes d'un passat que ningú vol saber. Al funeral arriba directa dels Estats Units la Clara, una dona enigmàtica, un altre dels pilars de la novel·la, que fa trontollar la família quan els descobreix el seu passat colonial. Els posa un mirall que han volgut obviar durant generacions.
Albión és una novel·la profunda, de ritme i girs, l'autora és guionista, que gosa qüestionar els ciments de les relacions familiars, del passat, i que dona la veu a la Clara, d'ascendència afrocaribenya, que posa damunt la taula el passat esclavista de la família.
Què n'hem de fer d'aquest passat? Amb base a què és construeix una nació? Són dues de les preguntes que planen sobre tota la novel·la.
Admetre, disculpar-se, assumir i mirar de reparar per poder construir l'esperança i fer de la casa de camp un lloc on viure en llibertat.
Dones, veus valentes i que amb el seu art obren finestres al món gris i fosc on ens volen fer tornar.
Traducció de Regina López
Tristes i emprenyades
Dimarts 27 de gener de 2026
Ens hem llevat amb la notícia que la llibreria de Sabadell, Librerío de la Plata, tanca, més aviat la tanquen. A la Cecilia, la llibretera en cap, li quedava poc més d'un any per jubilar-se i va demanar a la propietat d'allargar el contracte fins a la seva jubilació, amb la idea d'un futur traspàs que donés continuïtat al projecte. La propietat ha dit que no, suposo que un local a tocar del mercat de Sabadell és massa llaminer per tenir-hi una llibreria que és casa i refugi per tants lectors que avui s'han acostat fins al Librerío entre tristos, enrabiats i corpresos.
La setmana passada vam saber del tancament de Tipos Infames, una llibreria a Malasaña, Madrid, ja que no els renoven el contracte. Ahir una companya de la Junta del Gremi va dimitir perquè deixa la llibreria, de la qual n'és fundadora, perquè així allibera una sòcia treballadora i per tant, una càrrega econòmica menys pel projecte.
Aquestes llibreries no tanquen per no fer bé la seva feina, per no saber gestionar-la, ni per embutxacar-se diners que no els toquen. Aquestes llibreries tanquen perquè els temps estan canviant que cantava Dylan ja fa molts anys. D'un temps ençà, les llibreries estem alçant la mà tímidament per dir que això no funciona, que hem de parar tot el sector i asseure'ns a parlar de bones praxis. Però aleshores surten xifres dels grans grups editorials dient que tot va la mar de bé, surt el Ministre de l'Estat dient que som un país lector, hi ha un silenci administratiu de la nostra Consellera i sembla que nedem en l'abundància.
En un sector que sempre fa equilibris, parlo de llibreries i editorials independents, tothom procura sobreviure com pot sense ser prou conscient que una venda a la web de l'editorial, una venda directa a una escola o a una institució sense passar per la llibreria és un gest que erosiona el sector. Si hi afegim el canvi en els hàbits de consum, les grans plataformes online, la comoditat de tenir-ho tot a un clic... ens porta a un model individualista, on el jo i les meves prioritats passen per sobre d'allò col·lectiu.
Les llibreries d'aquest país sustentades per les comunitats passem a ser una espècie en perill d'extinció. A la Cecilia una clienta li cedia el local del davant per fer de magatzem. Fa deu anys la Nollegiu del Poble Nou va canviar de local i van fer una cadena humana per traslladar els llibres. Fa sis anys, en plena pandèmia, l'Antònia la propietària del meu local va decidir no cobrar-me el lloguer fins que pogués tornar a obrir. Els Sant Jordi de moltes llibreries com la meva són possibles gràcies a les comunitats de lectors que aquell dia es lleven ben d'hora per muntar parades, aixecar caixes de llibres i fer de llibreters per un dia. Potser és aquesta generositat el que tant espanta un món que va clarament cap una altra direcció.
A casa quan el meu fill em pregunta per què no comprem a una plataforma de qui no diré el nom, per què no li contractem cap dels seus serveis li esbosso qui n'és el propietari i quins valors representa. Per contra, procuro posar de manifest la importància que té que un centenar de persones s'asseguin un cop al mes a la llibreria amb un llibre a la mà per parlar, debatre, dissentir i escoltar.
Penso en la Cecilia i el seu Librerío, les converses que ja no tindran lloc, el contacte entre autors, il·lustradors, editors, traductors amb els lectors. Els infants amb el seu val de sis anys, les recomanacions a la ràdio de Sabadell, tots els clubs de lectura i les trobades al voltant d'una taula de llibres. Estic molt trista i sento una ràbia molt gran, també impotència.
Parlar amb llibreters aquests dies és veure cares de molt cansament, després d'una campanya de Nadal que en general ha anat bé, però no molt bé, és veure la mirada de saber que Sant Jordi truca a la porta, la desesperança de picar portes a l'administració perquè canviï les licitacions a les biblioteques perquè les llibreries puguem proveir les biblioteques dels nostres pobles i ciutats i que els concursos no els guanyin els fons d'inversió.
Potser és l'hora de deixar d'aixecar la mà i alçar el puny, de trobar l'altaveu per reivindicar el nostre ofici i de poder dir ben clar que els llibres es compren a les llibreries. Visiteu les vostres llibreries, habiteu-les, feu que siguin possible. Penseu què us aporta la vostra llibreria i aleshores penseu què podeu fer vosaltres per la vostra llibreria.
Avui estem tristes perquè el tancament d'una llibreria estimada és una pèrdua col·lectiva, s'apaga una manera de mirar al món i una manera d'habitar-lo.
Fe
#vidadellibreria
Notes de tardor
19 de setembre de 2025
"De tant en tant es tancava a l'habitació, es posava l'hàbit d'escriptora i queia en una mena de trànsit, com a ella li agradava anomenar aquelles sessions en què es lliurava a l'escriptura de la seva novel·la en cos i ànima, perquè sentia que fins que no la tingués acabada no seria capaç de trobar la pau. El seu hàbit d'escriptora consistia en un davantal negre de llana en què podia eixugar la ploma tranquil·lament, i una gorreta del mateix material, adornada amb un alegre llaç vermell, amb la qual es recollia els cabells quan tenia una bona estona per treballar."
Louisa May Alcott escrivia aquestes paraules d'Aquelles donetes des d'una cambra en una casa de fusta a Concord, Masschusetts, envoltada de pomeres. Entrar en aquella casa és com fer un viatge en el temps, no es poden fer fotografies de dins, però visitar les cambres de les germanes Alcott, que van ser la inspiració de Louisa May Alcott per crear els personatges de Donetes i convertir-se en Jo March, és una de les coses boniques que hauré fet a la vida. El dia abans de visitar The Orchard, la Míriam Cano em va escriure i em va dir: "quan hi siguis dona les gràcies la Jo March de part meva." Aquelles paraules de la Míriam dedicades a un personatge de ficció i a la seva autora em van semblar un gest d'humilitat i de reconeixement a totes les que ens han precedit i han sigut referent.
Sigueu benvingudes i benvinguts a la tardor a L'Espolsada. El dia que vam visitar la casa a Concord s'ensumava la tardor, pel color del cel, el vent que feia voleiar les fulles, alguna poma a terra i per l'equip de voluntaris que deixaven el jardí i l'hort a punt per passar l'hivern.
Fe
Segona postal de les vacances
6 de setembre de 2025
Estimats lectors de L'Espolsada,
Aquesta postal arriba des d'Amherst, localitat a l'interior de Massachusetts i on va viure la gran poeta nord-americana, Emily Dickinson. La idea de poder visitar Amherst s'ha anat coent a foc lent amb els anys, hi he somiat desperta moltes vegades, ha sigut un somni inabastable fins que em vaig fer el propòsit en ferm d'anar-hi. Només es fan cinquanta anys un cop a la vida.
No és la primera vegada que us parlo d'Emily Dickinson. Ho vaig fer quan va arribar a la columna de L'Espolsada, quan li vam dedicar un vespre amb la poeta i traductora Míriam Cano i us vaig obsequiar amb unes postals que reproduïen l'herbari de Dickinson acompanyades dels seus versos.
Per casa hi ha els seus llibres de poesia repartits per tot arreu, a la tauleta de nit, a la butaca, a la taula del menjador, a la llibreria. Em vaig endur a la maleta dos petits llibres per poder-los retratar a casa l'autora, Que diferents que som! i Dickinson y las violetas.
No us enganyaré si us dic que m'havia imaginat moltes vegades com seria aquest dia, les meves amigues ho sabien fins al punt que al matí abans de marxar cap a Amherst el mòbil es va omplir de missatges bonics. L'atzar tenia previstos altres plans aquell dia i jo no hi comptava, però viatjar és també això, acceptar que les coses sovint no van per on volies i que alguna persona malcarada et pot capgirar el dia com un mitjó. I tanmateix, la sorpresa va arribar de la mà de l'adolescent que corre per casa que em va mirar i em va dir: m'has portat fins aquí per veure la casa d'una escriptora morta i ara hi anirem. El viatge va ser sota la pluja, en un taxi amb un ambientador ofensiu i en silenci sepulcral per por de no arribar a l'hora acordada, però en mica en mica el verd dels boscos de Nova Anglaterra ens va anar seduint i va arribar la pregunta del meu fill, per què és tan important aquesta poeta per tu?
Perquè em va salvar de no embogir en el confinament, li vaig dir. Perquè els seus versos van agafar una dimensió tan vital que van fer que trobés el meu lloc al món altra vegada. No sé si em va acabar d'entendre, però després de la visita segur que va comprendre la importància d'aquest vers: El Sempre -està format pels Ares-
L'emoció de ser en aquella casa, de respirar l'ambient, de veure el roure a través de la finestra, sentir la piuladissa dels ocells, admirar les flors del jardí, els llibres apilats i observar l'escriptori des d'on ens va regalar els versos l'autora encara em fa estremir. S'ha de dir que la visita és guiada i que la noia que ens conduïa d'una estança a l'altra de la casa amb la resta del petit grup ho va fer meravellosament bé, però jo només necessitava silenci i solitud per impregnar-me de tot el que hi havia allà.
És un lloc d'aquells que m'habitarà per sempre, ho vaig saber quan vaig llegir Las ciudades de papel de Dominique Fortier, un assaig novel·lat sobre la vida de la poeta, una biografia gens biografia que ens presenta Dickinson a partir dels llocs on va viure i escriure, començant des del carrer, la casa, la petita ciutat i les estances. I ho sé ara després de ser-hi amb el meu fill, de deixar-hi una de les postals de L'Espolsada, de tenir una conversa amb les dues noies de recepció sobre l'autora i després que em regalessin una bossa preciosa del museu per haver vingut des de tan lluny.
Dickinson és considerada una de les creadores de la poesia moderna nord-americana juntament amb Walt Whitman. Dickinson va fer el que va voler amb la poesia, fora de cànons i cotilles, només guiada pel seu instint, segurament viure aïllada del món intel·lectual, que l'hauria menystinguda per poc acadèmica i per ser dona, li va donar la llibertat estètica i creativa que ara tant valorem. A Dickinson li va caldre veure molt poc món per poder-nos-el explicar amb els versos que ens commouen.
Tal com contemplem lentament les cases
Si es troben habitades
Així s'encreuen les ments entre ments,
Si es troben habitades.
Si es troben habitades
Així s'encreuen les ments entre ments,
Si es troben habitades.
Una abraçada,
Fe
#postalsdelesvacances
Postals des de les vacances
28 d'agost de 2025
Estimats lectors de L'Espolsada,
La postal d'avui la vaig escriure des de Brattle Book Shop, una llibreria de segona mà, independent i familiar. Aquí vaig trobar un exemplar signat d'una novel·la de May Sarton inèdita a casa nostra `L'educació de Harriet Hatfield´.
Brattle és una llibreria de vell atapeïda, on hauria pogut passar-m'hi la vida, em vaig enfilar a una escala de fusta i a la doble fila, a la lletra S, m'esperava. Primera edició dedicada a un tal Jan i amb el retall curosament doblegat de la crítica apareguda a la premsa, vaig fer un crit contingut, entre d'altres coses, per no fer passar vergonya al meu fill.
Ha resultat que, a més a més, la novel·la m'ha entusiasmat. La Harriet perd la seva companya de vida als seixanta anys i decideix obrir una llibreria de dones, un lloc de trobada, d'acollida, en un barri nou. S'hi estableix amb la seva gossa Patapouf per tornar a començar, però el barri ben aviat li farà saber que no és benvinguda. Un llibre que m'ha fet somriure de satisfacció, de saber que persistim, que som incòmodes, però que passen els anys i les llibreries, els llibres i les lectores ens anem retrobant.
Una novel·la de l'any 1989 que ha s'ha convertit en guia de la ciutat, per anar trobant espais i reconeixent els carrers on està ambientada. Harriet Hatfield perd la seva companya, la Vicky, una reputada editora que mor d'un infart, amb l'herència decideix canviar de barri i obrir una llibreria on la narrativa, la poesia i l'assaig escrit per dones pugui ser visible. Un espai segur de trobada per a persones que es converteix en casa per exposar la pintura d'una veïna, de dues monges destinades al Salvador que passen un dies a la ciutat, per la Nan una dona afroamericana expulsada de la urbanització on vivia amb la família perquè els recorden que només és per blancs, dels gais del barri, de la senyora gran que se sent sola... Aviat el conservadorisme i la por dels veïns davant aquest espai tan indomable i perillós comença a actuar en forma d'amenaces en cartes anònimes i vidres pintats, la policia no li fa massa cas, i la violència física arriba. És l'època de la SIDA i la llibreria es converteix també en un espai d'acollida per aquells que ploren les persones estimades i mortes.
´Penso, després que ell surti per la porta, que és tot el que podem fer els uns pels altres, estar disponibles, ser-hi i mantenir la porta oberta. És el que fa en Joe pels seus pacients i el que l'Andrew fa per l'Eddie. És el que faig a la meva manera aquí a la llibreria, ser incòmoda.´
L'objectiu d'aquest viatge era literari, tanmateix May Sarton no era a la ruta, però les coincidències o el destí va fer que l'últim llibre que llegís abans d'agafar l'avió fos Conocí a un fénix, retazos para una autobiografía.
Una mena d’apunts biogràfics de l’autora dividits en dues parts. La primera narra la infància de l’autora entre Bèlgica i els Estats Units, la segona desgrana l’educació que va rebre i la va convertir en la poeta i escriptora que va ser. Podria llegir de Sarton tot el que es publiqués, perquè aquesta dona escriu des d’un lloc que fa que tingui ganes de fer un viatge en el temps i asseure’m amb ella a taula.
En aquests retalls de vida ja intuïm d’on li ve la passió per les flors, la curiositat i el seu posicionament davant del món. Meravellosos els seus anys a l’escola de Cambridge, Massachusetts, i la descoberta de la vida cultural de Boston. I així va ser com vam trobar al costat de la biblioteca de Cambridge, a tocar de Harvard, el memorial a l'autora.
Tornar a Sarton és com tornar a casa, un regal. Em fa feliç no saber-me sola, trobar retalls dins d'un llibre, emocionar-me per les troballes, descobrir llibres nous i fer evident que les llibreries som casa.
Bentornats a L'Espolsada!
Una abraçada,
Fe
#postalsdelespolsada
Juny i la Lindgren
30 de jumy de 2025
Juny és aquell mes que sembla que el món et passi per sobre, s'acaba el curs, es fan tancaments de les activitats, la calor treu el cap i el cansament es fa sentir. Les llibreries petites no hem fet vacances des de l'estiu passat, el Nadal és una de les èpoques de més feina, la Setmana Santa no ha existit perquè ha caigut a tocar de Sant Jordi i les llibreteres ja no podem amb l'ànima. Juny també és el mes que arriben totes les factures de la campanya de Sant Jordi i comencen els equilibris entre la pòlissa de crèdit, les poques vendes dels últims mesos i els dies que tancarem la llibreria, ja fa uns anys que la llibretera fa vacances amb el cor encongit mirant el compte corrent i preguntant-se si un any més se'n sortirà i arribarà al setembre triomfant. La llibretera també ha après a valorar cada petita cosa que li porta el seu ofici i el juny ha sigut un mes ple de coses boniques que us voldria explicar. La llibretera va fer cinquanta anys al mes de març i els seus amics van fer un pot perquè fes un viatge, literari, on volgués i aquest mes de juny, la llibretera ha viatjat fins a Estocolm per visitar el pis on va viure i escriure Astrid Lindgren. No és fàcil accedir-hi, cal persistir i que la sort t'acompanyi, però fer-ne cinquanta sembla que té premi. I la visita ha valgut la pena, tot i que a la llibretera li haurien calgut hores tota sola per mirar-s'ho tot en detall, se sent molt afortunada d'haver-hi pogut entrar i que dues amigues l'hagin acompanyat. Trobar les primeres edicions en català publicades per l'Editorial Joventut, gràcies a Conxita Zendrera, veure la taula, la màquina d'escriure, les il·lustracions originals dels seus llibres, els detalls vinguts d'arreu del món com agraïment dels seus lectors, ser en aquell espai on es respira una pau i una bonhomia que tant ens calen ha sigut un dels regals més bonics que mai li hauran pogut fer. La llibretera només pot agrair a Astrid Lindgren els seus llibres i recomanar-los als infants i les seves famílies, perquè la llibretera està convençuda que el món seria diferents si els adults haguessin passat per determinats llibres.
El mes de juny també ha sigut el moment de la trobada amb el club de joves de vint anys i comentar La campana de vidre de Sylvia Plath, un grup que va començar quan eren infants i que mantenen el club i el vincle amb la llibreria. La llibretera també ha participat en unes jornades sobre Mediació per a la interpretació literària, el pensament crític i el gust per la literatura.
També ha esmorzat amb l'autora brasilera Mariana Salomão Carrara que ens va presentar la novel·la Si no fos per les síl·labes de dissabte, una novel·la sorprenent amb una veu molt singular i que la llibretera està convençuda que ens donarà moltes alegries.
Aquest mes també hem tancat el curs amb les Puces lectores i hem acomiadat la Marina, ens hem endinsat al bosc amb la Jardinera i hem dedicat el club d'adults a la fotògraf Vivian Maier i hem celebrat el Trivial literari.
Quan a vegades passeu per la llibreria i no trobeu la llibretera és perquè està orquestrant que tot això funcioni i sigui possible. Per sort, hi trobeu la Júlia que fa que la resta rutlli.
La llibretera voldria aprofitar aquest correu per donar les gràcies a tothom que ens fa confiança, us voldria animar a passar i carregar llibres per passar l'estiu, voldria agrair les escoles que creuen en el nostre projecte i a totes les persones que ens feu arribar missatges, fotos i paraules boniques que ens animem a persistir.
Una abraçada llibresca,
Fe
Algun dia tothom hi haurà estat sempre tothom en contra
Dissabte, 31 de maig de 2025
Al cor del Raval hi ha un trosset del Líban on prendre cafè aromatitzat amb cardamom després de fer un àpat boníssim. Dijous hi vam dinar, però sobretot vam escoltar un periodista que ha escrit un dels llibres més contundents, colpidors i de veritat que he llegit amb molt de temps. Un llibre que m'ha permès posar paraules a la ràbia que sento i a la incomprensió davant d'un món del que voldria baixar-ne. Per uns moments, en aquell raconet vaig intuir el món en què voldria viure.
Omar El Akkad, periodista nascut a Egipte viu als Estats Units, des d'on ha fet de corresponsal de guerra per diferents mitjans i ha sigut testimoni dels horrors que cap de nosaltres ens podem imaginar, en especial a la franja de Gaza.
Algun dia, quan ja no sigui perillós, quan dir les coses pel seu nom ja no tingui conseqüències, quan sigui massa tard per exigir responsabilitats a ningú, tothom hi haurà estat sempre en contra. No se m'acut un títol més clarificador i que faci de mirall quan ens preguntem a nosaltres mateixos sobre conflictes del passat i ens diem, per què no hi van fer res? Perquè la següent pregunta és i nosaltres, què hi estem fent? Com ens va dir Omar El Akkad en el dinar "Res és prou i alhora tot compta." Un escriptor escrivint i denunciant les injustícies, un editor publicant llibres valents, gent amb projecció alçant la veu abans no sigui massa tard, llibreteres posant llibres a les mans dels lectors que volen despertar de l'anestèsia col·lectiva de la societat, periodistes fent servir la força de les paraules. Som uns privilegiats perquè les bombes no cauen damunt nostre i és aquest privilegi el que ens hauria de fer alçar per demanar que s'apliquin les lleis internacionals vigents i sortir al carrer tantes vegades com calgui per dir prou!
Algun dia tothom hi haurà estat sempre en contra és un llibre necessari, important, d'aquells que incomoda als que tenim el privilegi d'haver nascut en aquesta riba de la Mediterrània, una lectura que fa trontollar totes les accepcions de la paraula llibertat.
Amb divuit anys d'ofici, he tingut l'ocasió de compartir taula amb molts autors, però no en recordo cap amb la mirada de tristesa i desassossec d'Omar El Akkad, un home pausat, de veu suau i discurs contundent capaç de veure brots de canvi i esperança que emergeixen a poc a poc.
Escric aquest correu amb el regust del cafè aromatitzat que m'ha portat records d'un viatge a Síria, fent un cafè amb cardamom sota d'un arbre i jugant al Backgammon amb els avis d'una ciutat que les bombes van escombrar. Feu-me un favor i llegiu-vos aquest llibre.
Algun dia tothom hi haurà estat sempre en contra d'Omar El Akkad, editat per L'Altra editorial, en traducció de Mercè Ubach
Un nou país més enllà de la finestra
Diumenge, 11 de maig de 2025
Dies enrere, un tarda d'aquelles que la pluja queia lenta va arribar un correu amb l'assumpte: Dinar amb Theodor Kallifatides. Era a la llibreria entre albarans de devolucions, factures per repassar i colgada de papers que s'acumulen amb Sant Jordi, vaig fer un bot a la cadira, vaig llegir el correu i vaig respondre amb un sí! Fa tres anys vaig tenir la sort d'assistir a una xerrada entre Kallifatides i la traductora Carolina Moreno al pati de la llibreria Casa Usher, va ser una tarda balsàmica per la bonhomia que desprèn Kallifatides i per el regust que et deixen els seus llibres. El cap de setmana passat vaig agafar un dels llibres que tenia per casa, pendents de llegir, per dur-lo al dinar, Un nou país més enllà de la finestra. Un llibre petit ple de saviesa, frases per emmarcar i rumiar que comença "La pluja queia lenta com si passés per un colador, les gotes eren grosses i espaiades." Era el moment de llegir-lo, amb les gotes caient de fons i la possibilitat d'una lectura engrescadora. Un text que reflexiona sobra la identitat, el passat, qui som, qui és l'altre, d'on som i d'on venim.
Kallifatides, per qui no l'hagi llegit, és un autor nascut a Grècia que va marxar del seu país i es va instal·lar a Suècia, on s'ha casat, ha tingut fills, ha escrit un munt de novel·les en suec i que ha recuperat el grec com a llengua d'escriptura després d'un viatge al seu país natal i adonar-se'n que per parlar de les seves arrels li calia retrobar la llengua materna. Un nou país més enllà de la finestra reflexiona amb saviesa, veritat i humilitat sobre la migració, la condició humana i el món. Un text que ressona amb molta força aquests dies on la vella Europa no sembla trobar el camí i que, en canvi, sembla que vulgui repetir els errors que van comportar grans migracions, genocidis i molta por. Reflexionar sobre la memòria històrica és imprescindible perquè les noves generacions creixen molt allunyades de tot allò i se senten cridades pels missatges èpics de líders nefastos. Fa temps que hem arraconat les humanitats dels currículums escolars sota el pretext que no són productives i no serveixen per a res, allò que tan bé descrivia Nuccio Ordine a La utilitat de l'inútil. Dinars com el de dimarts amb llibreters en silenci (cosa molt rara), escoltant les paraules sàvies d'aquest home de vuitanta-set anys, emocionats quan ens va llegir un text dedicat al nostre ofici i recordant el llibreter que li va posar a les mans Les nits blanques de Dostoievski quan tenia catorze anys, són un regal i ens en sabem privilegiats.
Kallifatides ens va presentar Brotar duele, una antologia poètica de Karin Boye, n'ha sigut el curador i Galaxia Gutenberg l'acaba de publicar gràcies al seu suggeriment. Només per com Kallifatides parlava de la poeta, per com li brillaven els ulls quan ens n'explicava la poesia, ja saps que l'has de llegir. Una poeta que va morir amb quaranta-un anys, no va suportar l'Europa que s'alçava, contra la qual havia lluitat des de la poesia, el compromís polític i la ficció anticipant l'ascens del nacionalsocialisme a Alemanya i reprimint la seva identitat sexual.
Entonces, cuando todo va mal y no alivia nada,
se abren los brotes, casi exultantes.
Entonces, cuando ningún miedo las atenaza,
con un destello las gotas de la rama caen,
se olvidan de que lo nuevo las aterraba,
se olvidan de que las angustiaba el trayecto...
sienten un instante la seguridad suprema,
descansan en la confianza
que crea el universo.
Ahir asseguda a la butaca del teatre, després de veure La tercera fuga, vaig sentir la confiança que crea l'univers. Una d'aquelles obres que trigaré a pair. Avui quan m'he llevat he sortit a collir un parell de roses de la terrassa i he llegit el pròleg de Miquel Cabal al text de La tercera fuga de Victoria Szpunberg i Albert Pijuan, he pensat que brotar fa mal, però que cal continuar militant en l'esperança en els dies foscos. La tercer fuga explica el periple d'una família jueva que fuig d'Ucraïna a principi de segle XX, que arriba a l'Argentina i al Brasil, i que torna a fugir cap a Catalunya escapant de la dictadura de Videla. La segona part de l'obra, que passa a l'Argentina, dialoga tant amb el text de Kallifatides Un nou país més enllà de la finestra, que no he pogut resistir d'escriure-us aquest correu perquè llegiu Kallifatides, Boye, aneu al teatre a veure La tercera fuga i escolteu aquesta cançó de Magalí Sare.
Manual per a l'obediència
“Perquè aquell matí havia estat llegint poesia al jardí i encara estava exultant. Em sentia com si pogués plorar per la bellesa de tot plegat, per aquest món que desapareix.”
Confesso que vaig començar a llegir aquest llibre en plena espiral de preparar Sant Jordi i el vaig aparcar perquè vaig notar de seguida que era un llibre breu però intens i que requeria posar-hi tots els sentits. Avui amb aquesta precalma de Sant Jordi l’he llegit a poc a poc i amb deteniment, l’he tornat a començar i he anat gaudint d’aquesta prosa meravellosa.
Manual per a l’obediència és un mena de monòleg d’una dona que retorna a un país del nord, d’on la família era originària, per tenir cura del seu germà a qui la dona ha deixat. No hi ha noms, només el del gos, ni sabem exactament el lloc malgrat es pot intuir per les descripcions. La protagonista no parla la llengua del lloc, la comunitat no li posa fàcil i les mirades acusadores recauen en ella sempre que passa alguna cosa en aquest entorn rural, ja sigui una ovella atrapada en una tanca o la malaltia que afecta les vaques. El germà marxa durant uns dies i ella es queda a càrrec de la casa, el bestiar i de la relació amb els veïns. Mentre té cura de tot, reflexiona sobre la vida d’obediència i de cures que ha tingut sense mai plantejar-se alçar la veu. Estructurat en set capítols, el llibre va desplegant el pes de la memòria d’un poble que va sobreviure malgrat tot. La protagonista percep que aquest lloc li pertany malgrat l’encerclament per part del poble, l’auge de l’extrema dreta, la por inoculada a l’altre.
Manual per a l’obediència és una novel·la inquietant, perturbadora on una dona mira el món exterior espantada, hi ressona la tensió narrativa de Shirley Jackson i el pes dels avantpassats que tan bé descriu James Baldwin.
No serà dels llibres més venuts ni dels que surtin als mitjans, perquè per això caldria que abans algú hagi fet l’esforç de llegir-lo, pensar-lo i valorar de la importància que un text com aquest el tinguem en català. Aplaudiments per la traducció de Míriam Cano.
Hi ha catàlegs amb una coherència magnífica i és evident que Sarah Bernstein dialoga amb Miriam Toews i Emily Ruskovich.
Traducció de Míriam Cano
Edita Les Hores
Quinze anys
“Van beure suc i menjar galetes en silenci. No hi havia res a dir, els llacs ho deien tot, només calia escoltar. Ni una ànima, va dir la mare, tan bonic que és.”
Vigdis Hjorth ja em va sorprendre amb La herencia, editada per Nórdica Libros, per com narrava la intimitat d’una família i un passat dolorós. A Quinze anys Hjorth demostra una gran destresa per narrar el pas de la infància i l’adolescència, just en el moment que prens consciència que tens una vida per davant i que els adults que t’acompanyen no són els herois que t’havies imaginat.
La Paula gaudeix de la neu i l’hivern i dels estius a Rødøy a la cabana de l’àvia. Creix amb els germans, els pastissos de la mare i amb la Karen, la seva àmiga de l’ànima. Un dia la Paula descobreix tot de cartes que la mare escriu a l’àvia i, de sobte, com si fos un castell de cartes que cau, la veritat del món se li fa evident i comença a entendre el comportament dels adults que l’envolten.
La Paula comença a qüestionar internament els silencis, les convencions socials i religioses de la família fins al punt de sentir-se lluny de tot el que ella coneixia fins ara.
Hjorth té un do excepcional de narrar aquesta intimitat, de fet els autors nòrdics són únics narrant els paisatges geogràfics i els vitals. D’aquells llibres que et ressonen fort al cap quan ja fa dies que els has acabat.
D’aquelles lectures que no fan soroll, però que deixen empremta.
Traducció d'Alexandra Pujol Skjønhaug
Lo que somos ahora
“Ahora que la muerte no es una vaga perspectiva, sino una realidad al alcance de la mano, veo que la actitud necesaria aquí es la contraria a la que adopté en un principio. Eso me lleva a escuchar música; a mirar los árboles desnudos, despojados de todo salvo su fina estructura; a beberme el ocaso como si fuera vino; a volver a leer poesía.”
Estimada May Sarton,
Acabo de llegir la teva novel·la i només voldria donar-te una ampolleta de colònia d’espígol, uns quaderns i alguna bona novel·la. M’ha semblat un llibre tan metafòric, un cant a viure malgrat saber que tots morim, un crit a la dissidència en la vellesa i al dret a ser humans. En aquesta novel·la hi ha tant d’El sentido del asombro, que estic convençuda que la ara Rachel Carson i la Caroline Spencer es deuen haver trobat en algun lloc de l’univers.
Sarton, Sarton, que jo estava acostumada a llegir els teus diaris, la teva poesia i aquí hi he trobat la teva ploma però amb una veu més múrria i vehement. Quina manera de diseccionar la solitud, el viure i el sentit de tot plegat, en una residència per a gent gran amb nom d’arbre, com si això les fes més boniques. Ambientar la novel·la en un lloc de final de vida per parlar del món i la societat i de tot allò que ens deshumanitza per reivindicar tot el contrari fins al final i amb totes les conseqüències. Visca la tendresa de les paraules, del gest, la mirada, la llum, el ronroneig dels gats, l’amor furtiu i les flors.
Traduït per Blanca Gago
Editat per Bamba editorial
Explica-m'ho tot
Ha plogut molt des que Elizabeth Strout va guanyar el Premi Llibreter amb Olive Kitteridge, era l'any 2010 i només feia tres anys que havia obert L'Espolsada. Algú em va proposar perquè fos jurat del Premi Llibreter i recordo defensar l'Olive aferrissadament perquè aquella novel·la havia deixat un pòsit en mi que quinze anys després segueix ben viu. Strout havia guanyat el Pulitzer l'any 2009. Em va sorprendre l'estructura de la novel·la, una capsa plena de vides de gent de carn i ossos, tan reals i humans com els veïns de l'escala, els companys de feina o els clients de la llibreria.
Després d'Olive Kitteridge, magníficament traduïda per Esther Tallada, han anat venint la resta de novel·les i la tenacitat d'Edicions de 1984 de no deixar de publicar-la, malgrat les vendes discretes del principi. Els germans Burgess, Em dic Lucy Barton, Tot és possible, Ai, William!, La Lucy a la vora del mar, Llum de febrer i Explica-m'ho tot.
Em puc imaginar quina mena de satisfacció es deu sentir publicant tota l'obra d'una autora com Strout, sempre ben traduïda per Esther Tallada, Marta Pera i Núria Busquet, no sé si som conscients de la importància de tenir-la en català tan ben editada i sota el mateix segell. El que sé del cert és l'alegria que em produeix com a lectora i com a llibretera, no he deixat mai de recomanar-la. Ara, finalment, sembla que arriba el seu moment estel·lar arran de l'última novel·la, Explica-m'ho tot. Lectores i lectors en volen més i estem venent tota l'obra i no puc ser més feliç.
Dies enrere recomanava els seus llibres a una clienta i parlava de l'Olive amb tant entusiasme que una altra lectora es va pensar que era algú real. Ens passa als membres del club de lectura que parlem de l'Olive i la Lucy Barton com si les coneguéssim de tota la vida perquè són d'aquells personatges de ficció que formen part de la nostra trajectòria lectora i vital.
A Explica-m'ho tot, Strout aplega els seus protagonistes sota l'aixopluc d'una novel·la pel gaudi dels seus lectors. Reunir de manera reeixida l'Olive, la Lucy i els germans Burgess en una mateix llibre no està a l'abast de tothom. Explica-m'ho tot comença amb la visita de Lucy Barton, escriptora, a Olive Kitteridge, mestra jubilada, que està en una residència per a gent gran. La Lucy la va visitant amb el pretext d'explicar-li una història que l'Olive, curiosa de mena, rep amb els braços oberts. Barton li explica tot el que passa fora de la residència, li parla dels Burgess, de l'amistat, de l'amor que no serà mai viscut, de les infàncies difícils i com d'important és reparar-les. Barton la fa posseïdora de tota una veritat que no gosa escriure en els seus llibres.
Explica-m'ho tot és un cant a seguir cultivant les històries com a fet inherent i social de les dones. També és un lloc, Crosby, a Maine on passen els seus llibres. És l'oralitat de les històries que s'expliquen. És l'humor en el relat. És la mirada de Strout que en la narració de la quotidianitat no perd mai l'oportunitat de posar el focus i exercir la denúncia social per allò que la preocupa com a autora i com a ciutadana. Strout fa fàcil allò que no ho és narrar l'ordinari, el quotidià, la vida dels no herois i mostrar la complexitat de la condició humana.
Aquest passat mes de febrer, Strout va ser a Barcelona per presentar el llibre i la Documenta ens va fer el regal de convidar-la a parlar de la novel·la, en el marc de la celebració del cinquantè aniversari de la llibreria. Strout va estar brillant, riallera i generosa amb les respostes i explicacions. L'ovació més gran se la va endur quan va explicar que amb aquest llibre tancava tot un cicle narratiu de Crosby, però que literàriament no mataria mai l'Olive. Aquell dia vam marxar cap a casa enmig d'un diluvi, però amb la certesa de la importància de les bones protagonistes que la gent celebra un dimecres plujós d'un mes de febrer amb una llibreria plena a vessar.
Si em preguntessin quin llibre voldria que fos el més venut aquest Sant Jordi... diria que la resposta és prou clara.
Fe
Entendre el món
26 de febrer de 2025
En una de les parets de la llibreria hi ha penjat aquest pòster que va fer el Club editor ja fa uns anys i que diu: Si vols comprendre el món, llegeix ficció.
Una servidora que viu perplexa, desencisada i enrabiada amb tot el que passa al món no pot deixar de llegir aquesta frase com una mena de mantra. L'assaig m'agrada per entendre com van les coses, però la ficció m'ajuda a comprendre i llegir s'ha convertit en el meu ancoratge vital. L'altre dia a la trobada de novetats amb l'editorial Periscopi, en Xavi de la Nollegiu em deia, per què vam obrir una llibreria sinó perquè fos el nostre refugi? El meu fill sovint em pregunta si em cal tenir llibres per tot arreu a casa, que els endreci al seu lloc. No sé massa què respondre-li, però sí que m'adono que en moments de grans crisis existencials els acumulo. Una pila a l'escala, una altra pila a la butaca, una altra a la taula del menjador, a la taula de cuina, a les tauletes de nit, escampats aquí i allà. Em fan companyia, m'ajuden a endreçar-me i em donen esperança en la foscor dels dies grisos que regnen el món.
Aquestes setmanes he viscut a dins de dues històries d'aquestes que m'ajuden a comprendre, una té lloc durant el setge de Sarajevo i l'altra en una distopia a la República d'Irlanda on el Partit de l'Aliança Nacional ha pres el control.
Papallones negres de Priscilla Morris narra el moment de màxima violència a la ciutat de Sarajevo quan era bombardejada, hi feia un fred insuportable, no hi havia menjar i els franctiradors campaven al seu aire. La protagonista, la Zora, una professora i artista envia la seva mare i el seu marit a Anglaterra amb la idea d'unir-s'hi quan hagi acabat el quadre que fa tant de temps que pinta. La Zora no és conscient que pot quedar atrapada a la seva pròpia ciutat, ella que és pintora i professora, ella que conviu entre cavallets, pinzells i tubs de pintura. La Zora enamorada de la ciutat multicultural de ponts, esglésies i mesquites, una ciutat preciosa que de sobte veu com el cel s'omple de papallones negres del paper cremat dels llibres de la Biblioteca Nacional després de ser bombardejada.
El càntic del profeta de Paul Lynch ens situa en un temps futur, a la República d'Irlanda, on el sindicat de professors està organitzant una manifestació, on tot sembla que va bé, fins que comencen a desaparèixer persones d'un dia per l'altre i la policia secreta amenaça a tots aquells que gosin contradir el nou ordre establert. En Larry, professor i sindicalista, un dia no torna a casa i aquí comença la lluita titànica de l'Eilish per buscar-lo i protegir els seus fills. El càntic del profeta és potser un dels llibres més angoixants que he llegit, d'aquells que et va tancant l'estómac i te'l recargola fins que fa mal, i és alhora una de les novel·les més ben escrites i orquestrades que he llegit, va guanyar el Booker l'any 2023.
Si a Papallones negres la duresa del setge és ben palpable també ho és l'esperança en la humanitat, la capacitat de resistir i solidaritzar-se amb l'art en totes les seves formes com aliment per l'esperit quan el cos no pot més.
En canvi, a El càntic del profeta costa molt trobar la llum, la novel·la és una distopia i no obstant això, remou i sacseja perquè tot el que l'autor narra és més a prop que mai. La societat adotzenada, encerclada i desposseïda tan fàcil de manipular, oprimir i deshumanitzar.
I tanmateix, a totes dues novel·les, l'esperança té nom de dona, Zora i Eilish, dues mares coratge que Bertolt Brecht hauria fet pujar a l'escenari. Dues dones capaces de tot per protegir els seus i la dignitat.
Tots dos llibres exemplifiquen a la perfecció com allò més increïble pot arribar als llocs més insospitats. Els règims totalitaris no són propis només de països llunyans. Són aquí trucant a la porta mentre fem el sopar, esperem l'autobús, mirem una sèrie o no podem pagar el lloguer. La vella Europa fa dies que dona senyals d'alerta que cal comprendre i aquestes dues novel·les ens hi poden ajudar.
Papallones negres de Priscilla Morris i El càntic del profeta de Paul Lynch, totes dues traduïdes per Marc Rubió i publicades per Edicions del Periscopi. Com deia Joan Sales: "els llibres també són una arma." Aplaudim la valentia d'aquestes publicacions.
"La història és un testimoni silenciós de persones que no van poder marxar, és un testimoni dels que no han tingut altra opció, no pots marxar quan no tens on anar ni tens els mitjans per anar-hi."
El càntic del profeta de Paul Lynch
Celebrem 18 anys
Diumenge, 16 de febrer de 2025
La revista Faristol ha arribat al número 100, tota una proesa per una revista de crítica de literatura infantil i juvenil en català. Per commemorar la fita van decidir fer un número especial de cent motius per celebrar la LiJ (literatura infantil i juvenil). Cent persones vam rebre l'encàrrec des del consell de redacció de la revista de definir cent paraules al voltant de la LiJ, aquí teniu la meva: llibreria.
Segons el diccionari una llibreria és: "Botiga on són venuts els llibres"; "Armari o moble destinat a guardar-hi llibres".
A mi, com a les meves companyes d'ofici, ens agrada parlar de les llibreries com espais culturals on passen un munt de coses al voltant del foment, la promoció i la divulgació literària. És cert que som una botiga, també ho és que hi tenim mobles farcits de llibres que sovint fan panxa, però si observem les llibreries actualment són plenes de vida, d'activitats, de clubs, de lectures en veu alta, són espais de trobada entre autors, traductors, editors, il·lustradors i els lectors. A les llibreries hi passen moltes coses importants, hi veiem créixer infants a través dels llibres; som testimonis dels canvis vitals de molta gent a qui tenim el privilegi d'acompanyar i assessorar; som testimonis de l'evolució de l'educació, de les tendències lectores i del màrqueting editorial que tan poc ens agrada. M'agrada parlar de les llibreries com espais de resistència cultural i de comunitat, on la gent que les conforma és capaç de coses precioses per fer que tirem endavant.
Aquesta setmana veia una entrevista a l'escriptora Lauren Groff i en una resposta parlava de les llibreries independents com un espai polític, és clar! És un lloc per oferir visions diferents del món, finestres a la vida d'altres persones. Sobretot, les llibreries dels països on la llibertat d'expressió es veu amenaçada pels governs. Els llibreters són alguns dels radicals pacífics del món conjuntament amb bibliotecaris i mestres.
Aquestes paraules de Groff m'emocionen, m'agraden els autors que defensen les llibreries, que les trepitgen, que hi compren llibres.
També m'agraden les persones que ens fan confiança, que entenen que amb el gest de comprar un llibre al mes estan contribuint a fer d'aquests espais un lloc de resistència col·lectiva. M'agraden les biblioteques i escoles que renuncien al descompte al que poden optar en benefici de la seva llibreria per poder seguir prescrivint, acompanyant i fent la nostra feina.
Divuit anys després seguim aquí celebrant el nostre ofici i fent de L'Espolsada casa vostra.
Amb motiu d'aquests divuit anys hem fet un punt de llibre per anotar les lectures d'aquest 2025 i amb una frase del llibre de la Marta Orriols, A l'altra banda de la por, que presentem aquest divendres 21 a les 19:00h.
M'agradarà molt poder saludar-vos i celebrar-nos.
Fe
#lespolsada18anys
A l'altra banda de la por
Febrer de 2025
Confesso que un dels llocs preferits de la llibretera del món mundial és el Museu Nacional d'Art de Catalunya, MNAC. Un dels museus oblidats i desconeguts per a molta gent d'aquí i per a molts turistes que només pugen a l'esplanada de l'entrada del museu per fer-se fotos de la vista panoràmica de la ciutat. D'una banda, em sap greu perquè no saben el que es perden i de l'altra, ja m'està bé perquè encara es pot visitar amb calma i sense grans aglomeracions. El museu alberga les pintures murals més importants del romànic català en unes sales de llum tènue per tal de preservar-les. Em fascinen aquestes pintures d'ulls ametllats, d'animals sorprenents i escenes d'extrema violència amb uns un tons blaus, vermells i ocres. Una tarda calorosa de l'agost de 2020, sortint del confinament, m'hi vaig passejar sola durant hores. Aquelles pintures van ser les meves companyes durant una estona que per a mi sempre serà un tros de cel. Sempre he pensat que treballar al MNAC ha de ser un privilegi, hi ha la història del nostre país en una pinacoteca magnífica.
Quan la Marta Orriols va començar a pensar en la novel·la i em va comentar que la protagonista seria una restauradora d'art que treballava al MNAC vaig sentir una alegria immensa. Mentre es documentava i visitava les parts del museu que no veiem, pensava que afortunada que era que la Carme Ramells li fes de guia pel museu.
Us deveu preguntar què deu tenir a veure tot això tan personal que us explico amb el llibre de la Marta Orriols. La resposta és ben fàcil: segurament és el llibre de la Marta que m'és m'ha remogut i la Joana la protagonista amb qui més m'he identificat.
A la Joana li han donat el càrrec com a responsable de restauració i conservació del MNAC, té dos fills adolescents i després d'uns quants anys separada, l'exmarit li demana el divorci per casar-se amb la noia de qui espera un fill. La Joana, dins les parets del museu i entre quadres, és una dona ferma, sàvia i convençuda de si mateixa. La Joana quan surt per les portes del museu és una dona introvertida i que intenta entendre el món que l'envolta. Una dona que va viure una història fugissera amb un compositor al Japó a qui no ha tornat a veure i que no sap si és mereixedora que algú la torni a estimar.
La feina la fa viatjar fins a Nova York per custodiar un autoretrat de Lluïsa Vidal, ha de vetllar que el quadre arribi en bones condicions i que s'exposi com cal. Lluny de casa, del museu, dels fills i coneguts, en un atac d'autodeterminació, decideix fer una petita escapada fora de la ciutat de Nova York moguda pel desig.
La Joana amatent a l'actualitat, a les notícies que arriben de Gaza, a la violència d'un cos esquarterat trobat en un contenidor de barri, al canvi climàtic, es mira els quadres i pensa que el poder sempre l'han exercit els mateixos durant els segles amb diferents vestits.
A l'altra banda de la por o l'altra banda del mirall com l'Alícia, la Joana entra i surt del seu refugi, el museu i les pintures, per fer-se gran o petita, per experimentar, sentir i viure un món cada vegada més hostil. Una reflexió sobre la solitud volguda o imposada, l'amor i les seves múltiples formes, la por a estimar o deixar-se estimar. Marta Orriols amb veu pròpia, sense estridències, observadora meticulosa de la vida quotidiana, del món actual i dels grans temes existencials de la humanitat, escriu amb petits moviments que arriben al fons de l'ànima.
"Canviar la perspectiva per recordar-se que, a l'altra banda de la por, s'hi espera sempre la vida."
Serà un plaer molt gran obrir-vos les portes de la llibreria el dia 21 febrer amb la Marta Orriols, acompanyada de la Marta Vives per presentar-vos el llibre i celebrar que L'Espolsada fa divuit anys.
Si una família
Diumenge, 2 de febrer de 2025
Diria que la presentació de divendres, de Si una família, no l'oblidarem, potser quan ens falli la memòria com a la Simona, la protagonista del llibre. Potser no trobarem la paraula, però tindrem el record.
Tota la vetllada va ser un sí a la vida, a l'humor, a l'ofici d'escriure, a estimar sense condicions, a l'amistat i també va ser un privilegi per tots els que hi vam ser. L'Alba Dalmau i l'Albert Pijuan tenen un talent que no se l'acaben i amb la Rosa Rey van aconseguir desfilar tots els temes de Si una família com si res, entre riures, paraules emotives, ofici i amb en Nicholas Cage com a testimoni. No podíem haver començat els vespres de L'Espolsada del 2025 de millor manera.
"És curiós com els funciona la memòria, poden oblidar noms d'objectes tan quotidians com una forquilla, un coixí o un llapis i, en canvi, recordar promeses rocambolesques o records llunyans. La poca memòria que els queda la fan servir per a les coses que realment importen. Les forquilles, els coixins i els llapis continuaran existint encara que ells no en sàpiguen els noms, però les coses importants, com les promeses o els records, només perduraran si ells són capaços de recordar-los."
L'Alba ens deia divendres que els llibres que ha escrit són un collage de la seva vida. Quan va escriure El camí dels esbarzers necessitava parlar de com ens movem en l'espai, com condiciona néixer en un poble petit, la necessitat de marxar-ne, de voltar i sortir. A Amor i no era el moment de descobrir l'amor, però també el desamor, el trencament i com ens relacionem amb aquelles persones que hem estimat. Si una família neix de la necessitat d'entendre què és una família, de ser mare i de les persones triades per acompanyar la criança, però també d'aquell moment que coincideix en l'espai i el temps, en què arriba un nadó i l'àvia es fa gran i ingressa en una residència. L'observació de veure com un infant aprèn mentre l'àvia desaprèn, el cicle de la vida. Fruit d'aquesta observació, Dalmau crea una ficció particular per poder parlar de la família en el sentit ampli i ho fa amb dues protagonistes, la Paloma i la Simona, una hostessa de vol i una dona gran que està en una residència. El cel i la terra, les vides de dues dones i les persones que les sostenen. És interessant i preciós l'exercici literari d'entrar en una residència, deixar els tòpics i observar les persones que hi treballen i es desviuen. Com una noia jove embarassada comença a visitar la Simona sense cap vincle, una dona malhumorada, que ha perdut el cap i que diu frases inconnexes. Fruit de la persistència en les visites, la Paloma, Oma, descobreix un dietari, unes cartes i tota la memòria de la Simona, la cognitiva i l'emocional, que ens fa viatjar fins al París dels anys vint, una infància truncada i una vida de supervivent.
Que important que és la ficció que ens narra, que ens permet viure i entendre, mentre llegia Si una família no em podia treure del cap dos personatges de dos llibres que s'endinsen en la vellesa, l'Olive Kitteridge de Llum de febrer i la Caroline Spencer de Lo que somos ahora. Elizabeth Strout, May Sarton i Alba Dalmau.
Fe
#vespresespolsada
Loading...
